Estimada Carme, a l'hora que comence aquesta carta, gairebé les onze
del matí, encara no hi ha notícies del teu alliberament, que han
dit que es faria efectiu un colp dipositada la fiança de 150.000
euros. Haver seguit la teua lluita i escoltat les teues paraules tots
aquests anys em dona dret a tutejar-te, no trobes? Perquè per a mi,
com per a molta gent de dins i fora de Catalunya, ets com de casa,
una més de la família. A banda el seguiment mediàtic, vaig ser
molt a prop teu a l'Estació de França, escoltant el parlament que
vas fer al final d'aquella manifestació multitudinària i abans de
reunir-te amb el President Mas. Recorde el to ferm i suau alhora,
tendre però enèrgic, de la teua veu, recorde el ritme ben pautat de
les teues paraules, la destresa amb què transmeties l'autenticitat
del teu ésser i la veritat objectiva de les teues proclames com a
realitats indestriables. Sé que tots som d'alguna manera producte de
la història. Alguns arrepleguen el llegat i el testimoni de la
dignitat i la saviesa de tot un poble i hi afegeixen fruits de
collita pròpia, l'exemplaritat dels seus actes; d'altres, en canvi,
no poden ser més que el resultat d'un odi antic, fills espuris de la
ignomínia. Mira la majoria dels polítics i governants d'aquest
estat, la colla de corruptes que us ha enviat a presó, la rigidesa
de qui colpeja sense parpellejar ni preguntar ni interrogar-se, els
autòmats de l'imperi del garrot, els llepaculs sobrepassats per la
brillantor opaca dels seus càrrecs. Tu, a les antípodes d'aquests
fantotxes, no has hagut de posar-te cap careta ni penjar-te les
medalles dels vanitosos per exercir amb solvència el teu càrrec de
Presidenta. Continues sent la dona de poble, de Xerta, perquè ets
molt més que el càrrec que tu engrandeixes. Saps que el poder es
deu al poble, que el càrrec passa, que el que roman i es transmet és
l'enteresa, la nuditat de la persona honesta. Per això deu ser que
sempre t'he sentit tan propera. No és només el toc valencià del
teu català, la limpidesa del dialecte compartit en la cruïlla del
Maestrat i les Terres de l'Ebre, la fortalesa austera de la juntura
del nostre país sotmesa pel mateix peatge. És que en tu veig tantes
dones del meu poble, aquella dignitat que s'alça en els moments més
difícils de la nit i la resistència, la força de la raó carregada
de paciència, alimentant la prole, treballant a l'era, lluitant amb
els preus a la plaça, al peu de la màquina, llegint i estudiant a
la llum de l'espelma, la immensa tendresa de l'anar sempre per feina.
Sabies el que feies quan vas acceptar el difícil repte de passar del
carrer al despatx, intuïes tots els paranys del laberint, la força
cega de la guerra bruta, l'odi ancestral del Minotaure. Però ser
valenta no és no tenir por sinó rebel·lar-se contra ella,
continuar vivint, enfortir-se en la insistència. T'han humiliat amb
Alcalá-Meco perquè amb tu i els altres deu ostatges de la
injustícia humilien el nostre poble per veure de doblegar l'anhel de
llibertat i el clam de la raó democràtica. Els ha faltat temps, com
sempre, per acusar-te de no sé quines renúncies, a tu que ets mare
i coratge. Eixiràs, eixireu al carrer amb el cap ben alt i tan
lliures i decidits com sempre. I més prompte que tard veurem florir
els ametlers, tornarà el temps de les cireres, omplirem les places
amb els nous càntics i les avingudes seran més àmplies. Fins a la
llibertat sempre, gràcies per tot, Carme.
[Publicat a Tipografia La
Moderna el dissabte 11 de novembre de 2017.]
[Carme Forcadell i Muriel Casas en un acte públic.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada