(Prèvia
i entre parèntesis, com un teló que s'obri. Simetria i polisèmia
del mot cruïlla,
que alberga al seu dedins altres dos mots: cru
i illa.
Al cor de la paraula, com un dijous equidistant, amb tres lletres que
la separen del principi i tres del final, la i coronada amb dos
punts, la dièresi: ï.
No un punt com el de la interrogació, sinó com a mínim dos. I una
etimologia que no sembla innocent per al cas que ens ocupa, puix que
deriva de creu
–i
quina una sovint aquest país nostre!–, lloc on el camí perd la
rectitud i obri un ventall d'opcions que desorienta el caminant. La
cruïlla o encreuament dels valencians només té fletxes mudes que
indiquen camins que no podem saber exactament on menen. D'acord,
convé desdramatitzar, llevar ferro a les coses. No devem ser tan
distints ni distants d'altres pobles i circumstàncies. A fi de
comptes, la vida dels homes i dels pobles s'assembla en cada moment
històric més a una cruïlla complexa que no a un camí unívoc o
d'una sola direcció. I comencem a tancar aquest llarg teló de fons
cedint a la temptació de canviar u
per e
i convertir la confusió i profusió de camins en tubercle
comestible, elemental, en menystinguda realitat: la que va de la
cruïlla a
la creïlla,
paraula indígena amb què la majoria de valencians designem la
patata, o pataca segons uns altres. La inclinació a no prendre'ns
seriosament a nosaltres mateixos, és causa o efecte que els altres i
els altres altres tampoc no ens hi prenguen? La broma com a símptoma
de la feblesa nacional i social dels valencians i també com a
lenitiu. "Mane qui mane, cafè i bon humor" és encara la
divisa d'una penya quasi centenària d'Alcoi, la Penya del Bon Humor,
tot i que com a aclariment per a profans direm que la referida
substància no és l'aromàtica, calenta i laboriosa –que també–
sinó la més tèrbola, juganera, perversa i fins rebel del demominat
cafè licor, que l'Ovidi Montllor fa responsable de la germanor entre
moros i cristians –o d'obrers i patrons, o rics i pobres, etc.– a
El meu poble
Alcoi.
Doncs això: el País Valencià a la cruïlla.
Més enllà d'optimismes militants imprescindibles, els valencians ho
tenim certament cru com a illa que no sap a quin arxipèlag pertany i
que mentre s'acaba d'orientar corre el perill de ser completament
engolit pel reflux de l'ona decadent de la hispanitat més
reaccionària –si n'hi ha que no ho siga en el fons i en la forma.
I un darrer apunt abans d'obrir el teló o tancar aquest llarg
parèntesi. Molt a prop de l'Almodí o antic magatzem de gra de la
ciutat de València hi ha el carrer Cruïlla, paraula que la majoria
de valencians d'avui dia ja no saben què significa. I és el que ens
proposem per als articles de l'any que avui comença: reflexionar
sobre la nostra cruïlla com a poble. I que tinguem un bon any tots
plegats, o almenys un any passable.)
[Publicat a llibertat.cat]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada