La veu de la caverna

Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C's de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se'n recorden, de l'Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la sacrosanta unitat d'Espanya i la guerra a tota ultrança contra l'independentisme, ni PP ni C's poden fer-se els estrets o els llonguis davant l'exhibició de testosterona ideològica dels fatxes pota negra de Vox. El gaspatxo andalús, qui sap si com a aperitiu per al cocido que es cuina a Madrid, és massa temptador per als qui tenen el poder espanyol inscrit en lletres d'or i sang en l'arbre genealògic i no arrosseguen massa manies, diguem-ne, de caire ètic o democràtic. De manera que el PP, que no necessita presentar-se com a partit moderat de centre com aquests professionals del camuflatge de Ciutadans, tot i que ja no enganyen ni el més babau de la classe, ha encaixat l'envit girant la truita de la demagògia: ampliar els ajuts als mascles víctimes de (torna-li la trompa al xic) violència domèstica, que es veu que haberlos haylos. Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos. Davant l'auge sobrevingut de l'extrema dreta, gràcies a la campanya gratuïta que li fan els grans mitjans de propaganda del règim monàrquic, no sé què diran personatges tan singulars i de jacobinisme tan compacte com l'actual ministre Josep Borrell, l'escriptor Vargas Llosa o l'exsecretari general del PCE Paco Frutos, que amb idèntic pas marcial i discursos carregats de catalanofòbia i burrera, van aplegar-se a Barcelona convocats per la dreta extrema de Societat Civil Catalana, compartint cartell amb l'Arrimadas de Ciutadans, l'Iceta del PSC i l'Albiol del PP. Rectifique, sí que sé què diran: no res. O pitjor, alguns d'ells, que veuen amenaçades les seues inestables poltrones en parlaments, ajuntaments i altres espais situats còmodament a l'ombra de la figuera dels pressupostos públics, demanen ara, amb el rostre immutable i galtaplè de Miquel Iceta, un front comú per parar els peus al feixisme. Passa sovint que et gites amb xiquets i t'alces pixat. Però la veu de Vox, arrelada en les profunditats tel·lúriques de la caverna espanyola, no és cosa de xiquets ni cap broma passatgera, ni simples forces de xoc que s'utilitzen quan convé a l'estat per combatre la revolta democràtica de Catalunya. Els dels punys i les pistoles, que ara passaran pels més constitucionalistes del món, ja demanen pas i sou pels serveis prestats i pels que prestaran, entre d'altres com a acusació particular (popular, en diuen, quina amarga ironia!) en el judici als presos polítics catalans. Traus al carrer la bèstia que alimentaves dissimuladament a les andrones de la història, li dones bona cosa de carn crua, l'exhibeixes en algunes places per fomentar la por dels més agosarats i ara ves i digues-li que se'n torne a caseta. Pitjor encara, deixa que campen lliures els violadors de la manada amb sentència ferma d'anys mentre mantens en la presó persones com la presidenta Carme Forcadell per haver permès un debat en seu parlamentària i digues després que això d'Espanya és una democràcia consolidada, que el rei, que la Constitució, que l'imperi de la llei i el bla, bla, bla. Tornen els crits que no volíem escoltar, s'amplia el significat de l'¡A por ellos!, voldran atrapar-nos encara en el bucle del ¡Vivan las cadenas! La cosa ja fa massa temps que va de democràcia o barbàrie. A veure fins quan podrem continuar fent la viu-viu.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 5 de gener de 2019.]