La cruïlla valenciana (2). Paisatge després de la batalla

És un exercici indispensable de realisme reconèixer que el País Valencià es troba avui dia molt per davall dels mínims necessaris per encarar amb una certa confiança els reptes presents i futurs que té plantejats a nivell social i nacional. Com poques vegades en la història, el procés per la independència de Catalunya ha posat al descobert l'enorme distància que separa valencians i catalans del Principat. Els quaranta anys llargs transcorreguts des de la mort de Franco han actuat negativament en la construcció equilibrada i conjunta dels Països Catalans. L'Espanya autonòmica va prohibir constitucionalment qualsevol mena d'organització federal entre territoris. Pensada per als casos basc i català, quedava segellada qualsevol vel·leïtat de confluència entre els territoris històrics d'Euskal Herria i els dels Països Catalans. Malgrat aquesta prohibició, com demostra el cas de la Comunitat Autònoma Basca respecte de Navarra i en certa manera també el del Principat respecte de les Illes Balears, la tímida i molt limitada democràcia espanyola, almenys en els moments de major bonança, hauria pogut permetre una certa maduració de la consciència nacional dels valencians (maduració que hauria de passar pel reconeixement normal de la seua radical catalanitat) i, per tant, de la posada en marxa de processos de confluència i col·laboració respectuosos amb la diversitat interna del país.

Com sabem, quan aquesta consciència començava a desenvolupar-se amb una certa espenta, en la frontissa dels anys de la transició, el País Valencià patí una sacsejada de terribles conseqüències, la reacció anticatalanista blavera, que aconseguí de frenar i tocar de mort aquell primer desvetlament democràtic. L'espanyolisme furibund i cavernari, estenent la confusió i promovent la por amb la violència que emparava el deep state des de les clavegueres del poder i que encara s'agafa com una caparra als privilegis instituïts durant el franquisme, es va fer l'amo absolut del corral valencià. El País Valencià es convertia en el banc de proves d'un anticatalanisme de nou encuny que descansava, a més, sobre la defecció d'una part considerable de la pròpia nació, cosa que donava ales al feixisme espanyol i la seua demagògica denúncia de «l'imperialisme català», aquell fantasma tan ben vestit. Al PSOE que va comandar amb Lerma els primers anys autonomistes i que va aprofitar la pressió blavera com a coartada per desactivar les aspiracions nacionals i socials dels valencians, el va succeir el PP de Zaplana i Camps durant un parell de decennis, i aquests ja van actuar sense miraments contra els tímids avanços del País Valencià en matèria de llengua i cultura, bases per a la consolidació de la pròpia consciència identitària. La Catalunya de Pujol estava massa ocupada a administrar el terrer autonòmic com per intervenir d'una manera més decidida en l'extinció d'aquell incendi programat des del poder central i es limitava a sufragar, a manera de compensació, algunes empreses i projectes que l'esgotadora insistència d'Eliseu Climent i ACPV plantejaven (i gràcies!) per al país. Quant als mateixos valencians, arrossegats per la desmobilització que imposà la monarquia parlamentària del franquisme reciclat amb d'èxit, van quedar exhausts d'aquella batalla perduda contra la barbàrie que va travar tantes perspectives.

En els anys que han seguit a aquell terrabastall, més que no pas a analitzar-ne amb rigor les causes i efectes, el valencianisme hegemònic que avui representa Compromís i el Bloc Nacionalista Valencià, com en el seu moment la Unitat del Poble Valencià, s'ha entretingut, amb un cert èxit pel que fa a la seua implantació institucional, si bé a costa de la rebaixa constant de canvis socials i nacionals d'una certa profunditat, en el càlcul electoral. Desacreditada en els àmbits acadèmics més exigents, la denominada tercera via s'ha anat convertit en la pràctica en el discurs predominant per a l'estrucisme polític. Per la seua banda, l'independentisme històric s'ha mantingut en els límits d'inanició residual i ineficàcia pragmàtica que arrossega dels dels anys setanta. Un cert jovent hi passa els millors anys de «desvirgament» ideològic i acaba ràpidament la cursa política, com aquella traca que acompanya tantes festes valencianes i que només deixa fum després del soroll. Alguns pretenen curar els mals del país, que són molts i persistents, atrinxerant-se en pureses ideològiques que acaben en la indigestió i el menfotisme, una universitat de cremar expectatives per excés de revolucions.

Hi ha una terra de ningú encara en aquest flanc de l'esquerra valenciana, com la que representa EUPV, que va perdent un llençol en cada bugada, o ERPV, que malgrat la potència de la seua matriu al Principat, no acaba d'alçar el mínim vol. I diverses branques de la tradició republicana autòctona. I... Com solia dir Fuster, a l'hora de la veritat els valencianistes-catalanistes (bona part dels quals, sobretot els arrecerats sota el paraigua de Compromís, fent mans i mànegues per dissimular-ho) no alcem entre tots un gat per la cua. El País Valencià és avui un peix que es mossega la cua: privat de musculatura civil, el nostre poble es mostra incapaç avui d'empènyer les formacions polítiques cap a la utilitat i la solvència; abandonat al mig del desert comunicatiu (o pitjor, envaït el seu espai mediàtic –petites excepcions a banda– pels abassegadors i alienadors mitjans espanyols), està condemnat ara com ara a dissoldre's en l'estupidesa regnant del Regne d'Espanya (si no s'hi ha dissolt majoritàriament ja), a desdibuixar-se com a nació diferenciada i anar perdent les batalles del present i tancant les portes del seu futur. Davant aquest paisatge, la constitució d'un bloc democràtic sòlid amb opcions d'oferta electoral i capaç de mobilitzar alhora el carrer a l'entorn de les grans qüestions de país i socials és el repte més urgent. Un bloc que hauria de bascular sobre la base renovada d'una societat civil avui poc consistent i fragmentada i a la qual dedicarem el proper lliurament d'aquesta «Cruïlla valenciana».

[Publicat en llibertat.cat, gener 2019.]