Cultura o cultureta

Avui a penes s'usa però hi hagué un temps en què era freqüent parlar de la cultureta o el món de la cultureta amb el to de menyspreu que acompanya certs diminutius. L'etiqueta, molt de moda al final del franquisme, no la inventaren els enemics tàcits o declarats de la cultura del país, o de la cultura i el país, que en el millor dels casos no hi veien més que innòcues expressions de folklore regional ben entès i persistències antropològiques destinades als museus, però no una cultura viva, ni tan sols sota la forma de diminutiva broma. Degueren crear-la, doncs, els mateixos que havien assumit a correcuita i d'una manera superficial, merament programàtica, les ensenyances de Fuster i els seus companys de generació però que en el fons no confiaven gaire en la cultura (sense diminutius) com a alçaprem indispensable en la construcció nacional i social. Fora del binomi llengua-cultura concebut en els termes elementals i urgents de l'esforç militant s'estenia la terra desconeguda de la creació artística, el pensament o la investigació científica. Al costat de la sacralització dels grans mites de la cultura pròpia, situats en un passat més o menys remot o reduïts a la succinta trinitat de vegades ampliada a quadrilàter, hi havia aquella desconfiança de fons que suggeria el terme cultureta. Era, sí, també una manera d'abaixar els fums de certes petulàncies, de practicar el sa exercici de l'autoironia, però ni que fos de retruc s'hi expressaven alhora velades crítiques al predomini que la cultura (generalment usada en la seua versió més esquifida) semblava representar en tota la tramoia antifranquista. Les relacions entre política i cultura, al País Valencià com a tot arreu, en creure's acomplit el mínim decòrum democràtic del (re)canvi de règim, començaven a presentar les esquerdes que produeixen els malentesos i la dificultat de comprensió dels fenòmens socials.

Per a uns el denominat nacionalisme cultural, que girava principalment a l'entorn de l'eix d'ACPV i els seus precedents, taponava l'emergència d'un nacionalisme polític que, nascut al mateix cau, ara aspirava a emancipar-se'n. Els que gestionaven la part del pastís cultural remenaven també les cireres polítiques, sobretot en la seua versió més pragmàtica de subvencions i estructures. Però en el fons tant els uns com els altres es desentenien de la qualitat i bona salut de la creació cultural i de la seua capacitat d'incidència social. Els uns perquè s'ho prenien com a excusa imprescindible per a una acció política que en descuidar el múscul civil anava perdent la seua raó de ser, els altres perquè la sentien com una llosa per a les seues aspiracions institucionals, incapaços de traslladar al terreny de la pràctica i estratègia polítiques el que era evident i necessari en l'àmbit de la cultura, la unitat de fons i conseqüent dels Països Catalans. Acostumat des de l'època socialista a nadar i guardar la roba, amb el repartiment de càrrecs i encàrrecs, caramels mediàtics de poca volada i la incipient i insípida industrialització de la cultura, els seus agents principals, creadors i intel·lectuals, van anar decaient en l'atonia política més sinistra, de la qual puntualment es van espavilar contra el PP i el seu projecte de depredació sistemàtica del país fent costat a les associacions professionals que van fer de la defensa de la llengua i l'ensenyament el principal estendard de la lluita. Escaldat per les batalles (culturals i polítiques) perdudes, les multes imposades pel PP a Acció Cultural a compte de les emissions de TV3 i el simulacre d'una normalitat inexistent, ja convertida en consigna amb l'arribada al govern valencià dels partits del Botànic, van acabar de rematar la submissió del silenci en el món de la cultura. El discurs de la denominada tercera via, que pretenia l'equidistància entre el valencianisme històric (o catalanisme) i l'espanyolisme blaver, havia anat escalant posicions i convertint-se, en la pràctica, en l'hegemònic. La maniobra de la vana Acadèmia Valenciana de la Llengua ordida per Zaplana potser en seria l'exemple més eloqüent. Del concepte-motor «normalització», utòpic i dinàmic, s'havia passat al de «normalitat» com a mer decorat cinematogràfic on projectar les fantasies de l'absència de conflictes socials (culturals i polítics) i omplir amb rigor exemplar la llista d'afectes i desafectes a l'argument de la pel·lícula.

No cal dir que el silenci del món de la cultura ha esdevingut un clamor quan el País Valencià més necessitava el seu compromís, quan el setge a les llibertats democràtiques i els drets socials és més evident que mai, i no solament en l'escenari de la revolta democràtica de Catalunya. Entre el lament en petit comitè i l'ànsia de col·locar-se a bon recer de les maltempsades passades i presents i les que ja s'albiren a l'horitzó, el conjunt dels agents culturals valencians –amb totes les honroses excepcions que facen al cas– sembla haver renunciat a la seua comesa principal, ser veu de la consciència civil, contrabalança crítica del poder, espai lliure que cultiva els millors somnis de la humanitat. La Torre d'Ivori ha anat creixent a mesura que la cultura s'ofega en la impotència per incidir en la societat i ajudar a transformar radicalment el món. Embadalida en l'especulació, la investigació i la creació de models teòrics, en la majoria de casos ben valuosos, perd la seua raó de ser quan renuncia a la natural dimensió política del seu treball, quan perd de vista els seus destinataris, quan accepta de ser aïllada en els laboratoris de l'asèpsia, quan acata sense parpellejar el paper subsidiari de «cultureta», quan esquiva el cos a cos contra totes les formes d'opressió i violència. El món valencià de la cultura viu avui majoritàriament paralitzat en la paradoxa que suposa la necessitat de guanyar audiència (per a la literatura, l'art, el teatre, la música...) i la negació oportunista del seu espai natural, o dit més cruament i simbòlica, passejar-se com a catalanista convençut avui a Barcelona per parlar demà a València amb la boca xicoteta. O pitjor, aprofitar durant anys i panys la generositat acollidora dels pressupostos de «dalt», per negar ací el mínim gest de solidaritat ara que a Catalunya l'estat s'esforça en la perfecció d'un garrot que acabarà caient indefectiblement també sobre nosaltres a poquet que intentem moure'ns amb plena llibertat. La confusió i probablement la por que exemplifica aquell acudit del «que me quede como estoy» inspiren molts comportaments servils i desagraïts. Pots exhibir la cara dura de formar part d'alguna llustrosa institució de Catalunya i alhora renegar de l'avanç civil i democràtic que està suposant la convulsió del procés català i de la possibilitat que aquest projecte s'encomane a l'anestesiat poble valencià, que ningú no t'ho retraurà, tan assumit és entre nosaltres el discurs del no hi ha res a fer (excepte que la pròpia obra continue assegurada a tot risc).

La cultura valenciana ha de reprendre amb urgència la reflexió i el compromís amb el món en què vivim, començant pel propi país, i situar la revolució democràtica i els drets socials en el centre del debat públic enriquint el discurs de la seua acció política, que vol dir de la seua capacitat d'influència i de construcció civil. Abandonar la brillant Torre d'Ivori (que només brilla quan la il·lumina el sol del poder) no vol dir, en cap cas, plegar-se a estètiques determinades ni fórmules fàcils de cap realisme tocatardà. La cultura és abans que res el terreny de la llibertat, el de la provatura i experimentació permanents, el del diàleg constant. I també el de l'acumulació, el de la sedimentació que només s'aconseguirà assegurant una certa hegemonia social. Renunciar d'entrada a aquesta possibilitat és acceptar la inviabilitat del País Valencià en tant que realitat cultural i lingüística diferenciada, en tant que projecte civil i polític, l'enquistament en la infàmia d'una «cultureta» que sobreviu en la seua insignificança. Ovidi Montllor, que tant d'hora va veure-les venir, moltes de les coses que ara s'estilen, ho va deixar dit i cantat d'una altra manera: «I és que el meu cul, a còpia / de matar la cultura, / s'ha cregut ser la pròpia, / i sense cap mesura / diu que ell és el cultura. // I com que la tragèdia / demostra que cultura / amb prou feines és cul, / em preocupa el meu cul.»

[Publicat a Passos el dijous 7 de març de 2019.]