Pedreguer

«A Pedreguê / tot ho saben fê; / saben escurâ, granâ / i treure els gossos a cagâ», diuen els dels pobles dels voltants imitant la forma de parlar d'aquest poble de la Marina, que emmudeix les erres finals, potser com una romanalla de la presència mallorquina que repoblà quan l'expulsió dels moriscos tants llocs de la comarca. És ben probable que la dita continga també, al costat de la broma, l'elogi a la laboriositat i esperit emprenedor de les seues gents. Amb un deix d'indissimulada enveja el tòpic es complementa amb la consideració dels pedregueros com a gent molt orgullosa i amant de les coses pròpies, extrem que potser demostraria el fet que el municipi es negués a cedir part del seu terme quan van fer l'autopista (i per això el nom del poble no hi té el corresponent rètol, encara que això no sembla llevar la son als veïns, que deuen tenir preocupacions de més substància) i per la preferència que diuen que tenen per la serra, quan són obvis per a la resta de mortals els avantatges del turisme de masses en platges superpoblades. Incorregibles, vaja. Com en tants pobles, ciutats, termes i llogarets –i no diguem nacions i estats–, diuen que per a la gent de Pedreguer el món es divideix entre els nascuts al poble i els forasters, condició que es conserva o et conserven per molts anys que hi visques. No puc donar fe, la veritat, de tan envejables virtuts, però pot contribuir a la llegenda saber que Pedreguer té alcalde de Compromís i dos regidors de les CUP, cosa insòlita aquesta darrera, i una animada activitat cultural on el teatre i la música hi tenen destacada presència. I la poesia, que compta si més no amb les propostes que Xavier, director de la casa de cultura, duu a terme amb mans expertes, saber fer (o sabê fê) i delicadeses que revelen el bon lector. I d'això sí que en parle de primera mà gràcies al recital que amb el nom de «Pedra foguera» vaig oferir el dimecres passat davant un públic amatent i generós, entre el qual hi havia, com sol ser habitual, alguns parents i amics, inclòs el poeta Carles Mulet, impenitent foraster de Gata de Gorgos que viu des de fa molts anys a Pedreguer. Després d'una sumària i elegant presentació d'en Xavier, vaig començar a llegir en el format que trobe més amable quan recite obra pròpia, assegut, introduint cada poema amb anècdotes i pistes per a la lectura que l'oient agraeix per després viatjar més còmodament instal·lat en el tren en marxa del poema. Explicava que l'elecció del títol del recital era el meu humil homenatge a Pedreguer i el terme que s'endinsa en la Vall del Girona i mira de fit a fit el Segària, una manera d'expressar la meua dèria de recol·lector de pedres amb perfecta ignorància de la geologia, com a testimoniatges silents d'alguns viatges i instants, una crida ancestral o delit estètic, i una metàfora que s'escau molt bé a la naturalesa de la poesia. Aquest art va nàixer de l'oralitat i en l'oralitat resol la seua música, capaç d'encendre espurnes en l'aire i d'il·luminar els cors concentrats en la matèria de vida que s'escriu en paraules. Així va anar sent, en l'ambient recollit, en la ucronia del temps poètic, amb els versos d'Humus, de Lletra per a un àlbum i d'Estranyament més un feix de papers inèdits que sí, van encendre la nit com una pedra foguera i van deixar caure des de Pedreguer, com per una tartera, paraules convertides en cudols fins a les entranyes del Girona i la memòria i els llocs insubornables on es desgrana l'experiència comuna al voltant del foc de la poesia.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 2 de març de 2019.]

 [L'autor recita el poema "Passatge de Fredes" (2018, inèdit) a Pedreguer el dimecres 27 de febrer de 2019.]