Deia Tarradellas que en política es pot fer de tot, menys el
ridícul. Segurament, en la seua llarga experiència i enmig dels
vaivens i reajustaments que va haver de viure, devia saber bé de què
parlava. Al capdavall només pot témer el ridícul qui té un
concepte més o menys democràtic de la política, qui es mou en
termes d'eficàcia, servei i decència, qui se sap personatge de pas
en el teatre del poder.
· · ·
Ridícul, que fa riure. El poder que es creu o fa creure que és
omnímode només es deu permetre riure de portes endins. Teocràcies,
monarquies, imperis, dictadures i fins democràcies falsejades són
immunes al ridícul perquè aquest límit moral a l'abús de poder
necessita l'espill dels altres, implica el respecte i el
reconeixement de l'altre. El poder no té rostre i per això no es
pot contemplar en l'espill social del ridícul (com els vampirs de
les pel·lícules). No té rostre però sí protagonistes ben
vacunats contra el ridícul, la vergonya i la decència, qualitats
massa plebees, massa humils.
· · ·
El rei no sap que va despullat però davant els súbdits fa un
ridícul espantós. Tot el món pot escoltar les rialles excepte ell
i el cercle dels íntims i aduladors. I un bon dia el decapiten. La
sordesa va impedir-li cap mena de prudència i prevenció.
· · ·
Hi ha voltes que el ridícul no depén de tu, que el fas sense
adonar-te'n (i per això ets ridícul) com li ha passat a Felip VI
(el preparao, mare de déu!) quan en el VII Congrés
Internacional de la Llengua Espanyola que se celebra a l'Argentina ha
canviat el nom de Jorge Luis Borges pel de José Luis (com qui
esmenta la corda en casa del penjat), en un remake memorable
d'aquella altra ridícula que es pensava que Saramago era una tal
Sara Mago. Molts ridículs provenen de la inconsciència d'estirar
més el braç que la mànega o aparentar que saps el que no saps.
Només és ridícul qui, blindat en el seu poder, es pensa
infal·lible. Ai si el borbó hagués llegit a temps i amb profit
Fervor de Buenos Aires o Historia universal de la infamia!
· · ·
Però n'hi ha d'altres que t'hi fiques per pròpia voluntat, a
consciència, com si hi trobasses no se sap quin mòrbid plaer. Li
passa sovint al ridícul Borrell, més burro com més vell. Però el
numeret de l'entrevista a la televisió alemanya, amb amenaces i
insults al periodista, supera amb escreix els darrers serveis a la
raó independentista. Davant les molt documentades xifres que Tim
Sebastian esgrimia per a les seues preguntes, el ministre no sabé o
no volgué respondre més que amb els tics despòtics que han
arruïnat la carrera política que entre tots hem costejat.
· · ·
Segueix aquesta farsa ridícula del judici als presos
independentistes. Les declaracions dels guàrdies civils i del tinent
coronel Daniel Baena, àlias Tácito, es podrien qualificar de
ridícules, esperpèntiques i grotesques si no fossen expressió de
la pura ignomínia i la misèria humanes. La mentida no és ridícula,
és cruel i injusta, i el fals testimoni, un delicte en un judici,
summa perversitat quan s'hi jutgen persones innocents.
· · ·
Els innombrables vídeos que demostren la brutalitat policial de l'1
d'octubre i el compartament pacífic dels manifestants en aquesta i
altres dates històriques ridiculitzen el testimoniatge dels lacais
del poder, però Marchena no vol que aquests vídeos es vegen en la
sala. La distància entre els fets, a la vista de tothom, i les
mentides ordides contra el procés és ridícula. I per negar els
fets, també han de negar les paraules, i ací el ridícul ateny
categoria universal. Prohibit dir presos polítics i exiliats a TV3,
però direm presos polítics i exiliats mentre hi haurà presos
polítics i exiliats; prohibit pensar, prohibit respirar, però
pensarem mentre podrem i respirarem mentre ens quede alè.
· · ·
Ridícula també la manera espasmòdica com el Papa esquivava els
besamans dels seus acòlits. Per evitar els gèrmens, diu que. Dos
mil anys d'història de l'Església per arribar ací! Però jo crec
que és pitjor el ridícul que els gèrmens. Clar que hi ha poders
que no tenen por (al ridícul).
[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 30 de març de 2019.]
Así es, la deriva ridícula del poder totalitario o impune, la osadía descerebrada son rasgos notables de quienes nos gobiernan. Estaba pensando en eso, intentando entender la despiadada burrera de la dictadura egipcia y leo tu columna impecable en razones y argumentos. Un abrazo
ResponEliminaSalud, Luis, y suerte en vuestra aventura egipcia. A menudo la consideración de los binomios democracias/dictaduras es cuestión de formas, de superficies, que de realidades. Una abraçada i ja contareu.
Elimina