Acaba d'eixir Obertura republicana (Catalunya després del
nacionalisme), una lúcida i lluïda anàlisi d'Enric Marín i
Joan Manuel Tresserras, a l'editorial Pòrtic. Front a la diària
contaminació de la propaganda dels altaveus mediàtics del règim,
que tant de mal fan a les ànimes càndides, les virtuts higièniques,
terapèutiques i engrescadores del compromís i l'honestedat i el
rigor intel·lectual i científic. Com tot assaig digne d'aquest nom,
s'hi donen la mà, en perfecte equilibri, lleugeresa i densitat,
amenitat i pregonesa. Predicar amb l'exemple d'haver situat la
cultura en el centre del projecte republicà fent literatura d'alt
vol, assaig amb voluntat d'incidència pública, d'incitació
fusteriana al diàleg.
· · ·
Voltaire personificà en Càndid la innocència d'una bondat
en el fons ridícula, d'optimisme a prova de bombes. Plantejada com
una novel·la filosòfica, l'obra combat la idea que sempre vivim «en
el millor dels mons possibles». El realista pessimisme de Voltaire
no era també una incitació a l'acció per canviar l'ordre immutable
de les coses que el poder proclama? Tots som fills del racionalisme
il·lustrat del XVIII. Però ja no hi ha càndids. La narcosi
de la propaganda mata tota innocència.
· · ·
Algunes raons nuclears del llibre: construir la nació estat (en
oposició al fòrceps de l'estat nació que va fundar la majoria
d'estats) «com la nova mena de nació adaptada a la globalització i
per a la qual l'estat és el blindatge jurídic i institucional dels
drets i llibertats dels ciutadans»; o ciutat estat a l'entorn de
Barcelona i una sèrie de ciutats en xarxa (actualització d'aquella
Ciutat ideal dels noucentistes) en l'escenari potsnacionalista de la
Catalunya actual en forma de república; lligar de manera definitiva
les aspiracions nacionals amb l'emancipació social, cares d'una
mateixa moneda; definir el canvi d'hegemonia social («el temps de
l'hegemonia burgesa ja ha declinat») en favor de «persones
assalariades, gent de la mesocràcia popular i menestral, col·lectius
professionals, autònoms, petit empresariat i membres de la funció
pública»); situar la cultura en el centre del projecte republicà
(«partir de la cultura per enfortir la societat, partir de la nació
per definir l'estat»); ubicar cultura, llengua i identitat en
l'àmbit dels drets i oferir-les a la lliure adscripció i adopció
de qui ho vulga; remarcar la singularitat de la cultura catalana en
la seua vocació universalista; considerar la hibridació i
mestissatge de la societat catalana actual com una oportunitat per al
català i les seues connexions interculturals, etc.
· · ·
En unes remotes jornades de sociolingüística a Alcoi, potser de les
primeres, vam coincidir amb Joan Manuel Tresserras, que hi presentava
un treball. Enmig les entranyables i enyorades fregitel·les del
Tropical vam compartir taula i conversa amb els amics Josep Ripollés
i Rafa Xambó. La nit es va allargar a l'algaravia del Zoo Loco.
Molts anys després d'aquella trobada única i fortuïta, Tresserras
va ser nomenat conseller de cultura, càrrec que exercí entre 2006 i
2010. És agradable comprovar que la mateixa perícia que demostrà
aquella nit jugant al futbolí és a la base del seu treball i
trajectòria intel·lectual. La cultura, aquell «punt de trobada
entre la història natural […] i la història social», té molts
vessants complementaris i és plena de felices coincidències.
· · ·
I el País Valencià? Obertura republicana assumeix clarament
el llegat de Fuster i la realitat nacional dels Països Catalans en
la perspectiva, lliurement assumida per les parts, d'una «nació
d'estats» entesa com a federació, un projecte no solament possible
sinó necessari en l'actual context europeu i mundial. Ens hauria
agradat, als d'aquesta banda, trobar més desenvolupada aquesta
reflexió en el llibre, que com és lògic té objectius més
peremptoris.
· · ·
Comptat i debatut: eixamplar la base del sobiranisme republicà,
aconseguir majories electorals més sòlides per a l'independentisme,
insistir en la multilateralitat i la celebració d'un referèndum
reconegut internacionalment. I alguns mea culpa de
l'independentisme: la sobrevaloració de les pròpies forces i la
subestimació una mica naïf [sic] de les de l'Estat (aquesta
poc versemblant, venint d'on venim). Però la distància entre
l'anàlisi i la praxi política concreta és potser inevitable, raó
per la qual tantes vegades el moviment republicà, en especial
l'hegemònic d'ERC, ha pogut semblar tan erràtic. Siga com vulga,
una magnífica obertura per a la reflexió i al debat, una
manera ben argumentada d'armar-se de raons.
[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 23 de març de 2019.]
[Els autors en la presentació del llibre el 31 de gener de 2019. Foto: Montserrat Boix.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada