Contra la fe

Llig en alguns mitjans que l'exèrcit espanyol és la institució més ben valorada pels ciutadans de l'estat (així, en masculí plural i a l'engròs) en l'actual crisi del coronavirus. Done per descomptada la mà no gens innocent que afaiçona segons quines enquestes en segons quins temps de guerra o pau, entre segons quin personal, amb segons quines segones intencions amagades sota l'aparent indagació objectiva d'una certa realitat històrica i social. Que les enquestes les carrega el dimoni, vaja. Amén. Tot i les meues inveterades suspicàcies, conec el pa que s'hi dona, entre les majories democràtiques (desmemoritzades i emmordassades, afegirem), de manera que em pessigue amb insistència el braç per assegurar-me que no estic somiant. A fi de comptes he vist moltes vegades les multituds enfervorides assistir a desfilades i exhibicions d'ardor patriòtic i aplaudir la mateixa música militar que a mi em reté, com a Brassens, en la dolçor del llit. L'enquesta que m'ha posat de punta els cabells que ja fa molts anys que no tinc, és clar, no pregunta per l'altra gran institució espanyola, la monarquia, i això potser em salva de l'atac de pànic que no m'ha pogut provocar –de moment, i toca ferro– el refotut virus. Mentida podrida, doncs, em dic per consolar-me. A tots aquests que en tan alt concepte tenen l'heroic exèrcit espanyol els enviava jo a Cerro Muriano una temporadeta a fer instrucció militar o a Badajoz a encalçar enemics fantasmagòrics i jugar amb moltes penes i treballs a la maleïda guerra –reble. Però continue pessigant-me el braç mentre la mosca, insidiosa, brunz darrere l'orella, perquè al fons de totes les mentides i paranys sé que sempre tremola una llumeta de veritat. Repasse l'estat de la qüestió. Ens han tret soldats al carrer amb la mateixa fatxenderia amb què els més mascles discuteixen a la barra del bar a veure qui la té més grossa, no ens enganyem. I amb nocturnitat i traïdoria, amb l'excusa de la pandèmia. El recurs típic de quan les coses venen mal dades i el poder trontolla, amb el mateix reicapitageneralprimersoldatdelanació en la corda fluixa i empastifat de merda de corrupció fins a les celles. I a què els han destinats, a banda d'exhibir musculatura, pas marcial, medalles i burrera i nomenar-los portaveus oficials d'inútils parts diaris de guerra? A fumigar algun carrer i alguna residència geriàtrica amb gran profusió de mitjans de propaganda, a perseguir lladres de taronges, a intentar multar algun ciutadà díscol (però no rajoyans esportistes que es boten alegrement la clausura), a posar la Marxa Reial a tota pastilla aprofitant el silenci ambiental de viles i ciutats, a construir en un tres i no res algun hospital de campanya (toca, tira), això sí, sempre després de fer sonar les notes del no menys gloriós himne monàrquic (nyas, coca). Els han trets també perquè fossen rebuts a Pamplona amb repicada de cassoles als balcons pels mateixos desagraïts de sempre. Els han trets perquè d'alguna manera s'ha de justificar un pressupost estratosfèric que supera enguany, augmentat pel govern més d'esquerres de la història, els 30.000 milions d'euros, que fan ridículs els destinats a sanitat (ai, Santa Bàrbara, guarda'ns dels llamps i les tempestes!), educació o cultura. No hi ha res com els temps confusos de por i docilitat per fer creure la gent, que normalment no creu en déu ni en hòsties si no és com a excusa per a la disbauxa, però que sí és molt devota, obedient i supersticiosa, i només acudeix (acudia, ai) en massa a les litúrgies esportives i altres festes de guardar. La gent que no creu, però creu el que li diuen els nodos dels oligopolis mediàtics generosament subvencionats pels mateixos que amaneixen les enquestes. Perquè, és clar, si en comptes de gent incrèdula que en temps de pandèmia necessita creure fil per randa que els herois de Perejil i altres gestes bèl·liques els salvaran del desastre i que aplaudint no sap ben bé què ni per què ni per a què conjurarà els mals que l'assetgen, mals que els cauen per prescripció divina i quèhemdefer, sense que la imprevisió, el negoci i la cobdícia ni menys la ineptitud dels governants no hi tinguen res a veure… Si en comptes, remate, de fe i desmemòria ben alimentades per segles d'inquisicions i d'ignorància i pors i derrotes haguéssem conreat una bona memòria, doncs un altre gall cantaria i les enquestes no enganyarien ni a força de bombes i desfilades de tots els exèrcits. Amén.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 17 d'abril de 2020.]