No ho oblidem

La sentència de Pedro Sánchez que el virus no hi entén, de territoris (ni persones), no era només una obvietat llançada com qui vol fer creure que ha descobert Amèrica. El president espanyol és molt aficionat a trepitjar el terreny de banalitats que no comprometen a res, potser perquè no dona més de si. Aquella resposta tramposa a les exigències de confinament de la població i tancament dels principals focus infecciosos no fou més que el preàmbul dels errors en cadena que se'n seguirien les setmanes posteriors i una manera ridícula de dissimular la liquidació de fet de l'estat de les autonomies. Entenguem-nos, davant una emergència sanitària de les dimensions de la provocada pel coronavirus tot governant pot equivocar-se. De fet, de la Xina als Estats Units passant per Europa, tots ho han fet, si bé en graus i temps molt diversos. Perquè una cosa és cometre errors puntuals a partir d'un pronòstic encertat i una altra enganyar-se de mig a mig, ignorar la naturalesa del problema i voler enfrontar-lo amb eines equivocades. L'error fonamental de Sánchez i el seu govern fou desatendre els experts i científics i l'exemple dels països que van patir abans la crisi. Deixem de moment els nyaps històrics heretats, la falta clamorosa de previsió i el desmantellament dels serveis públics per manca de les inversions necessàries, el desviament de recursos col·lectius per a les elits (incloses la Corona i l'Església Catòlica i la gran banca multirescatada), el cost d'un exèrcit que no hi ha manera de justificar, unes forces policials que no han passat mai pel tamís de la democràcia, una corrupció sistèmica i un dolorós etcètera. A partir d'aquella errada el govern espanyol va aprofitar la crisi sanitària per intentar solucionar problemes polítics i apuntalar un estat amb clars símptomes de descomposició i descrèdit. La proverbial desconfiança de la política espanyola envers els ciutadans, sovint considerats mers súbdits, porta els seus dirigents a una estratègia comunicativa de retòrica inflamada i patriotera que ha provocat més incertesa i incrementat la sensació d'indefensió i la por. No altra és la raó de la presència intimidatòria de l'exèrcit al carrer fent feines que perfectament podria haver escomès personal civil. En el fals to be or not to be entre economia i salut, mútuament implicades, el govern de Sánchez va perdre un temps magnífic intentant salvaguardar la primera a costa de la segona, cosa per altra banda impossible i que l'ha obligat a rectificar sobre la marxa i remar contracorrent en un mar cada dia més ple de naufragis i ofegats. La centralització del comandament per a la gestió de la crisi sanitària és l'altre gran error i ja ha tingut les seues conseqüències, irrisòries si no ens hi estiguéssem jugant la vida: avions carregats de material sanitari que no se sap per on volen, estafes a gran escala amb tests fraudulents, mal repartiment dels pocs recursos disponibles, burocratització entorpidora… Les mesures econòmiques de xoc, titubejants i limitades per les pressions dels mandarins del capital, no evitaran descarregar el major pes del desastre sobre les mateixes esquenes dels de sempre i contenen no poques contradiccions i excés de requisits legalistes. En aquest context, apel·lar a la insolidaritat europea amb ínfules de perdonavides per tapar davant l'auditori el balafiament històric dels recursos proporcionats per la gran mamella, no provocarà més que l'entusiasme patriòtic de la dreta extremada, però és un gest inútil. L'aplaudiment bonhomiós de la gent dels balcons pot ajudar de moment a confondre l'agraïment als veritables herois d'aquests dies atziacs amb l'adhesió tèbia a la desastrosa gestió de la pandèmia. Arreu creixen i prosperes xarxes de solidaritat i mutu suport des de la base però els principals responsables polítics continuen alimentant una malfiança crònica. Les iniciatives mampreses pel govern, amb l'aquiescència de la gran dreta i la complicitat propagandística dels mitjans de comunicació subsidiaris, no sols han agreujat una situació sanitària ja molt greu i allargat qui sap quant la seua durada, sinó que en el cel de les llibertats i els drets ja s'anuncien negres tempestes. Perquè el confinament no afecta l'altra gran pota sobre la qual trontolla la taula d'un estat democràticament molt deficitari, el poder judicial. Com les farmàcies, els hospitals, la producció i distribució d'aliments, la gran maquinària repressiva no descansa, i s'acarnissa encara més amb els grans oblidats de la pandèmia, els presos polítics, i desatén les exigències d'alliberament d'organismes internacionals sanitaris i els priva dels drets reconeguts per les seues lleis perquè puguen recloure's a casa, i els confina a dins del confinament encara més sinistre de l'injust presidi. Tot lliga, tot tanca el cercle viciós en què es mouen les coses en aquest estat d'alarma que diem Espanya. Passarà tard o d'hora la pandèmia, amb les seqüeles de mort, crisi i desolació que colpejaran més els més vulnerables. Vindrà el dia de passar comptes, de refer la vida, de replantejar moltes coses de la nostra existència col·lectiva. I en aquesta inajornable empresa ens seran més necessaris que mai els qui avui malviuen en el mig del cercle, en els fons del confinament, defensant-nos a tots contra la pandèmia de l'autoritarisme i la barbàrie, avançant-nos espais de llibertat: Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Jordi Cuixart, Josep Rull, Quim Forn, Dolors Bassa, Jordi Sánchez i Raül Romeva. Més val que no ho oblidem, que no oblidem res, que no oblidem mai.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 3 d'abril de 2020.]