Crisis com les de les malalties
tenen això, tot gravita des del seu centre. El malalt anhela parlar
tothora del seu mal perquè expressar-lo en certa manera alleuja.
Els bons metges ho saben per experiència: sovint curen tant les
paraules com les medecines. El
confinament, però, no és al capdavall més que la cara amable de la
pandèmia quan s'està sa i
estalvi, l'impotent però
privilegiat observatori, ple d'incerteses, de la devastació.
Impossible sostreure's a la
llei de la gravetat, la malaltia és en ella mateixa una agudització
dels sentits, una presa radical de consciència sobre el propi cos,
un estat d'abaltiment que s'allarga en un present constant, en la
successió monòtona d'immediateses. Albert Camus, tan
justament citat aquests dies,
expressa així la
transformació del temps i la sensació dels sotmesos a quarantena:
"Experimentaven així el
sofriment profund de tots els presoners i de tots els exiliats, que
és viure amb una memòria que no serveix per a res. […] Impacients
del seu present, enemics del seu passat i privats de futur, semblàvem
així aquells a qui la justícia o l'odi humans fan viure rere els
barrots". El Covid-19 ha
llançat per terra la muntanya de certeses i il·lusions damunt la
qual vivia la majoria de la gent de
l'anomenat
primer món. No els qui, víctimes constants d'un sistema radicalment
injust i pervers com el capitalisme, n'han pagat i paguen les
principals destrosses
que la gran màquina de la depredació produeix sense parar: els
exclosos de tot arreu, les víctimes dels genocidis i les guerres,
les fams i les malalties, la immensa majoria del planeta. Aquests, en
la lluita a mort per sobreviure, no tenen
temps de fer-se il·lusions de res i menys encara
de cap futur. Els altres,
sí, necessitem malgrat tot
agafar-nos al clau roent de l'avenir, l'endemà de l'endemà.
Confiats que tard o d'hora la ciència vencerà
el terrible virus, ens preguntem si la vida podrà continuar sent més
o menys com la vivíem, si la societat que hem construït no ha
arribat ja al seu esgotament,
si no és hora ja que ens ho replantegem tot de dalt a baix. L'endemà
de l'endemà s'haurà cobrat un preu altíssim en sofriment i en
vides humanes, el sistema
sanitari, amb tants dèficits com hi ha provocat la gasiveria i la
usura dels poderosos, s'haurà tensat al màxim vorejant tothora
l'abisme
del col·lapse, la nefasta gestió de la crisi haurà posat al
descobert la ineficiència dels sistemes de govern (d'uns més que no
d'altres) i la ineptitud de la gran majoria dels dirigents polítics.
Europa s'haurà revelat com un mastodont incapaç de reaccionar
àgilment
als grans reptes i d'articular respostes coordinades favorables a la
majoria dels ciutadans. Malgrat els pactes de silenci que ja estan en
marxa (descarada pluja milionària per a la premsa amiga) l'Estat
espanyol haurà de passar compte dels errors i fracassos i els
seus màxims responsables assumir
per fi les responsabilitats
que pertoquen a un sistema democràtic. L'endemà de l'endemà,
alleujats dels rigors del confinament i retornats a poc a poc al
moviment del carrer i a la vida col·lectiva, veurem
que les precarietats, l'atur
i les desigualtats s'hauran multiplicat exponencialment, que molts
estats, entre ells l'espanyol, paradoxalment (però
no tant) sota un govern d'esquerres,
voldran mantenir
la inèrcia de l'estat d'alarma sobre els drets i les llibertats
col·lectius i s'agafaran a l'autoritarisme i l'excepcionalitat per
salvar els mobles del règim, la corona i els poderosos. L'endemà de
l'endemà haurem de lluitar decididament per allò que ens va salvar
en els moments més difícils, la ciència i la investigació, la
informació veraç i responsable, el sistema públic de sanitat,
l'educació i la cultura, la capacitat de
gestionar les coses properes i d'autoorganitzar-nos,
la immensa solidaritat de la gent, la força de l'estima. L'endemà
de l'endemà, excepte els qui vulguen caure de peus altre
colp
en el poal de l'engany, excepte el qui vulguen de nou vendre'ns la
mateixa cabra sobre
les bondats del sistema, haurem de saber que tot i el nostre combat,
el mal no desapareix, només s'ajorna, i que tot l'esforç humà
s'adreça simplement a millor
saber controlar-lo i prevenir-lo per fer la vida més plena, més
digna, més lliure: "Perquè ell sabia allò que la gentada
joiosa ignorava i que es pot llegir en els llibres, que el bacil de
la pesta no mor ni desapareix mai […] i que potser vindria un dia
que, per desgràcia i ensenyança dels homes, la pesta despertaria
les seues rates i les enviaria a morir en una ciutat feliç".
[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 10 d'abril de 2020.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada