Josep Porcar, Anys llum. 21è
Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal Ciutat de Sagunt. Onada Edicions,
Poesia núm. 59, Benicarló, 2019.
· · ·
Josep Porcar (Castelló de la
Plana, 1973) és un dels poetes que més bé i més insistentment
sap reinventar-se. Cada nou lliurament és un repte com més va més
difícil, i per això més valuós
en els seus guanys. L'exigència
a què l'autor sotmet el
treball
demana la reflexió lenta i creativa del lector,
com en tota
obra
literària
perdurable.
L'autogènesi de l'escriptura la il·lustra molt bé una de les cites
que jalonen aquest camí de llum, d'Agustí Bartra: "Soc encar
qui vol néixer". En la creació no es parteix del no-res sinó
d'un fang primordial
que assegura les constants vitals de l'operació. Per dir-ho com
Octavio
Paz, què és el que no canvia en els canvis de Porcar en aquest
extraordinari Anys llum?
El llibre sintetitza i extrema les dues poètiques principals de
la seua
obra des de
l'inicial Vint-i-dues mans de pintura (1994),
el poema de vers curt, gràcil i joganer, que descriu i celebra en la
seua fuga el vol d'instants que capta la mirada sota la forma
exquisida dels mots, i el poema de llarg alè, sovint elegíac, on la
l'expansió
del flux verbal, canalitzat amb destresa, crea sentits que van i
venen en la conquista de nous territoris. Cada poema del
llibre és una festa, un exercici radical d'indagació poètica, un
camp de llum i reflexió, bellesa que sana.
Anys llum és
la distància humana manllevada al que la nostra concepció aplica a
les magnituds
còsmiques. Tal és l'absolut i la infinitud de l'experiència que
nodreix els versos, la força de
la
metàfora de l'espaitemps, la matèria que fulgura, el coneixement
del dolor i el guariment per la paraula. Datat entre 2012 i 2018, el
llibre té com a rerefons una ruptura amorosa i la reinvenció del
propi món amb la cauterització
de la ferida amb
l'apòsit
d'anys i llum que
la poesia pot
destil·lar només amb set.
El poema "Guant", metonímia de la pèrdua i
símbol
del renaixement, és la porta d'una obra estructurada
en tres parts:
Sisme i diàspora,
Pràctiques de salvament i
Nou ecografies.
Construïts amb la flexió d'un tu
introspectiu i un altre
que s'adreça
a la dona
que s'allunya
però torna insistent
en la
memòria,
els poemes de la primera part són
allò que n'anuncia el títol, la
ruptura
i l'exili (diàspora o dispersió), soledat i estranyesa. Hi trobem
títols com "Walk on the wild side", "Gueto",
"Viàtic", amb el sentit d'eucaristia per als moribunds i
de provisió per a un viatge, o el final "Diàspora":
"Arrels d'albes, anhels / plens com una plaça: / un niu per a
les ales, / un jaç de guants, / un amor. // Un sol a casa".
La segona part, Pràctiques
de salvament, intensifica les
imatges del
desassossec del moment i l'esforç per recompondre la vida: "Costa
els ulls / no acabar cec per poder viure / a les palpentes, fora de
camp". En "Cos diferit", que representa molt bé els
poemes més directes nascuts de la rauxa
de l'instant, de dicció més natural,
com "Espaitemps", "Guant" o "Seda",
encara apareix el record com una ombra: "per què / encara et
contemple, fulgent / i despullada, des del llit?", motiu
que es
reprén en "Espectre Brocken al jardí romàntic". De la
tensió a què Porcar sotmet el poema per a l'explosió dels sentits,
controlada en l'equilibri de la composició, n'hi ha bones mostres
ací.
Aquesta és una altra marca de la casa, la
tirada al barroquisme, la concepció musical del poema amb
al·literacions, riques combinacions rítmiques i rimes internes a
balquena. El sentit de la mesura fa que la tensió no es desboque
mai, dosificada per
l'alternança de períodes llargs i breus i les imprescindibles
pautes del silenci. Si la botànica ocupa un lloc preeminent en la
poesia de Porcar (amb
el seu corol·lari en Nectari,
de 2016), ací es relaciona directament amb les pràctiques
de salvament per crear finals de
poema exquisits: "Tardor. Que lent el món… Ens hem llevat
dins / d'un codony. Gotes de resina. Formigues d'or"; "Mira'm!
Pàmpols suant. Raïm. Òvuls lluents". "Fotosíntesi",
últim poema de
la
secció ("Qui m'havia de dir que, ara i ací, / l'esperança
faria la fotosíntesi"), anuncia la primavera, que encara haurà
de superar algunes proves mèdiques.
Les Nou ecografies
són poemes d'indagació i anàlisi que posen a prova el poder
salutífer
del mot ("la manyaga del verb / caçarà polls a la cabellera de
l'instant") per al final poder afirmar: "Anys llum de tu, /
potser això és tot: anar esvanint-se, / desembullar l'infinitiu amb
vells gerundis".
Anys llum és
un nou tour de force
de Josep Porcar, poeta instal·lat des de fa anys en la maduresa
creativa
que
continua cercant i creixent, administrant
amb saviesa les poètiques obertes que desplega
la seua obra, la
contemplació estilitzada i la mirada reflexiva, vitalista, sagnant,
i fent bandera de l'honestedat i l'exigència de l'ofici. Una obra
destinada a fer molt de camí i a perdurar.
[Publicat a La Veu dels Llibres el dissabte 12 d'abril de 2020]
[Auguste Clesinger. Femme piquée par un serpent, 1847. Marbre. París: Musée d' Orsay.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada