Al llindar
Hi ha un home assegut
al llindar de casa.
Menja a poc a poc
mentre deixa que la terra,
amb els contorns que va definint la llum,
les sentors que velava la nit
i els primers sons del nou dia
l'amaren al ritme de les mossegades.
En altre temps també tu seies sovint
al llindar de casa, de cara al caminet de pedres
que busca el mar.
Malgrat el trot insolent
de la mort i les banderes de núvols negres
que aixeca l'horitzó,
home o dona seuen a la porta de casa.
En la resplendor de llur mirada
combaten
un destí escrit amb lletres tenebroses
amb l'instint tossut de trèmula esperança.
Perquè vindran el llop o el requeriment del jutge,
vindrà l'hivern, la guerra i la malaltia,
el ganivet de la gelada, l'oblit
i el record amarg de vençuts dies.
Vindran ardències que portaran sequera
i tot s'ho endurà l'huracà
del temps que no descansa.
Però home i dona romandran asseguts al llindar,
l'alè del seu esforç s'haurà extingit en líquens
i herba i arbres,
potser s'haurà perdut la seua parla
i la casa serà reialme de paneroles, teranyines
i rates.
La mirada d'un altre home i una altra dona
asseguts a la porta de casa
continuarà omplint de sentit
la infinitud de cada paisatge.
a Marisa Martínez Legarreta i German Eiguren
[Estranyament, "Els dies futurs", LI Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia, Edicions 62, Poesia 154, Barcelona 2013.]
Hi ha un home assegut
al llindar de casa.
Menja a poc a poc
mentre deixa que la terra,
amb els contorns que va definint la llum,
les sentors que velava la nit
i els primers sons del nou dia
l'amaren al ritme de les mossegades.
En altre temps també tu seies sovint
al llindar de casa, de cara al caminet de pedres
que busca el mar.
Malgrat el trot insolent
de la mort i les banderes de núvols negres
que aixeca l'horitzó,
home o dona seuen a la porta de casa.
En la resplendor de llur mirada
combaten
un destí escrit amb lletres tenebroses
amb l'instint tossut de trèmula esperança.
Perquè vindran el llop o el requeriment del jutge,
vindrà l'hivern, la guerra i la malaltia,
el ganivet de la gelada, l'oblit
i el record amarg de vençuts dies.
Vindran ardències que portaran sequera
i tot s'ho endurà l'huracà
del temps que no descansa.
Però home i dona romandran asseguts al llindar,
l'alè del seu esforç s'haurà extingit en líquens
i herba i arbres,
potser s'haurà perdut la seua parla
i la casa serà reialme de paneroles, teranyines
i rates.
La mirada d'un altre home i una altra dona
asseguts a la porta de casa
continuarà omplint de sentit
la infinitud de cada paisatge.
a Marisa Martínez Legarreta i German Eiguren
[Estranyament, "Els dies futurs", LI Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia, Edicions 62, Poesia 154, Barcelona 2013.]
🌿🌿🌿🌿
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada