divendres, 11 de desembre del 2020

El pa, les molles i la Commonwealth

Tinc molt poca confiança en la capacitat de regeneració del sistema politicosocial espanyol i de les seues institucions, començant per la tan pomposament anomenada Carta Magna, un paper que aviat va caure al toll de la realitat i les regles tàcites, que són les que mouen la maquinària del vell règim. Confiar, al capdavall, prové de fe, que és el que deuen tenir tots els heralds que durant quaranta-dos anys no han fet més que bufar amb tossuderia els clarins del poder per esbombar les pírriques victòries i el paper mullat d'una Constitució que a hores d'ara només defensen a capa i espasa els antics detractors i alhora màxims beneficiaris més tota la tropa d'aprofitats de sempre (monarquia, exèrcit, església, dretes i esquerretes). I si cal mirar abans els abanderats que les banderes, com recomanava sàviament Joan Fuster, ja em direu. És a dir, que no hi tinc gens de fe, perquè més que de fe és un assumpte de constants històriques, que alguna lliçó ensenyen. D'acord que les coses no són blanques o negres, però d'ençà que la revolta democràtica de Catalunya per la seua autodeterminació va deixar al descobert totes les trampes i misèries del règim, no hi ha tornada enrere ni per als Països Catalans (amb tons, ritmes i realitats tan diverses com es vulga) ni per als altres pobles de l'Estat i les forces realment compromeses amb els canvis en profunditat (i no de façana, com va passar en 1978). La moneda torna a girar en l'aire entre la reforma impossible del règim i les ruptures incertes enmig d'una calma aparent, en bona part imposada pel coronavirus, que s'assembla molt a la que sol precedir les tempestes. En l'horitzó només la promesa renovada de l'almoina europea que s'espera com el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos, tan oportú ara que ve Nadal, per apuntalar un casal que amenaça ruïna, però del qual a penes si n'arribaran quatre molletes als més necessitats. Ja no ens alimenten molles? Volem el pa sencer?

Qui sí té fe, i déu que li ho regracie, és el MH Ximo Puig, que en sintonia amb un assaig de Josep Vicent Boira de 2010, ha proposat la creació d'una mena de Commonwealth catalanovalenciana, a la qual s'ha sumat sense titubejos la MH Francina Armengol. Tot es vincula més o menys, si no m'enganye, amb l'anàlisi que Rafael Lluís Ninyoles ja va fer en el seu El País Valencià a l'eix mediterrani en 1992. Ignore els detalls de l'aposta del president Puig i el rigor i previsió amb què ha estat feta. No sé amb quines complicitats compta entre els del seu partit i les altres forces que (encara) confien en la reforma del règim per al que sembla un intent de reequilibri de forces, d'exercir de contrapès del poder omnímode i insaciable de la Villa y Corte. D'entrada, és evident que la Constitució prohibeix explícitament qualsevol forma de confederació entre "comunitats autònomes" (la confederació de mitjans de comunicació en català ja són altres calces). Potser només és una finta per aconseguir el gol d'un model de finançament que deixe respirar els valencians. Vicent Partal parlava fa uns dies de la tossudesa de la geografia, i potser té raó, com en tenia Ninyoles quan fonamentava la viabilitat i conveniència dels Països Catalans a partir també de consideracions econòmiques (i no només de llengua, cultura i història, que sempre són les més sofertes i rebregades). Siga com vulga, cal prendre's la proposta de Ximo Puig, que com sol passsar ha agafat Compromís amb el pas canviat i desfullant la margarida a la lluna de València, amb simpatia i el matisat escepticisme dels qui sabem com se les gasten allà a l'altiplà, amb el seu exèrcit, el seu rei, emèrit i sense mèrit, els seus tribunals, els seus partits del règim i tota la parafernàlia. Commonwealth, riquesa comuna? Mmm, sona bé, i més dit en el prestigiós idioma de Virigina Woolf, que sempre fa patxoca. I sona bé que siga precisament un socialista de Morella qui haja esmentat per primera vegada la bèstia, eufemismes a banda, com un signe de normalitat. Els camins de la fe són inescrutables. A fi de comptes també el País Valencià o els Països Catalans són en bona mesura una qüestió de confiança, de molta confiança, o no?

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 11 de desembre de 2020.]

 


 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada