Després de l'anunciada repetició arterosa del judici a Arnaldo Otegi i de la condemna de Dani Gallardo a més de quatre d'anys de presó per haver participat en una manifestació a Madrid a favor de la llibertat dels presos polítics, em pregunte fins on, quan i quant es poden forçar les costures de la justícia espanyola sense que s'esquince tot el vestit que la cobreix. La construcció de la causa contra els líders catalans i el judici ple de falsedats manifestes i irregularitats denunciades per diversos organismes internacionals i les condemnes amb què van ser sentenciats van marcar un punt de no retorn en la tossudesa dels sectors més reaccionaris de l'estat i el neofranquisme constitucionalista a mantenir a martellades i amb l'ús indiscriminat de la violència legal el règim del 78. La bola de neu no pot remuntar el pendent, està condemnada a fer-se més i més gran fins que algun element prou fort siga capaç d'aturar-la. El final de la seua inèrcia desbocada, que augmenta pel pes que va acumulant, no pot ser altre que el de la ruptura. Fins quan, on i quant pot durar el menyspreu al Tribunal Europeu de Drets Humans i tantes garanties jurídiques vulnerades els darrers anys? Fins quan es podran permetre la fatxenderia davant els propis ciutadans, Europa i el món des d'una posició de palesa debilitat institucional, social i econòmica ja clarament dependent dels diners del mannà europeu? I per la seua banda, consentiran una vegada més les institucions europees l'anomalia espanyola, la bola de neu que ja no es pot dissimular sinó a costa de caure en un descrèdit que agreujarà la mateixa crisi del projecte, ja molt tocat per totes bandes?
Doctors tenen la justícia universal i els drets humans. I ja tarden a alçar la veu en els dos casos de descosits reportats més amunt, els darrers per ara. Com tardem a alçar-la tota la ciutadania, inclosa la part majoritària que es pensa aliena, gràcies als narcòtics insistentement proporcionats pels mitjans de formació de masses, a la violació de drets crescuda exponencialment a Espanya d'ençà que uns polítics impotents, irresponsables i ineptes van abandonar la política en mans d'uns jutges que han fet de la parcialitat, la prevaricació i la fatxenderia la seua droga de cada dia.
Jutges i militars feixistes, en sintonia amb la triple dreta PP-C's-Vox, estan marcant l'agenda, com sol dir-se, llançant avisos per a navegants i amenaces cada vegada que apareix tímidament alguna idea per retornar els conflictes polítics al seu terreny de joc. Hipotètiques reformes constitucionals, pressupostos del govern social-comunista (com els agrada d'anomenar-lo amb llenguatge marcadament guerracivilista) aprovats amb el suport d'independentistes que haurien d'acabar davant un escamot d'afusellament juntament amb els centenars de milers dels seus votants, segons el deliri colpista d'algun d'aquests herois de Perejil, l'amnistia o, en fi, qualsevol petit avanç en drets i llibertats, són torpedinats pels salvapàtries dels comptes bancaris i els privilegis ancestrals. I si es forcen fins a tal extrem les costures del teixit democràtic és perquè compten amb la connivència d'un PSOE que ho aprofita per ampliar el seu centre de gravetat instal·lat en l'immobilisme, les tebieses de Podemos i aliats, i el silenci còmplice del monarca a qui tan alegrement adrecen les seues missives els salvapàtries de nòmines suculentes. Hi ha algú que controle aquesta bomba de rellotgeria? Mentrestant la pandèmia augmenta les misèries socials i adoba el terreny per a la demagògia i el feixisme, i la por universalitzada disminueix les autodefenses de la ciutadania i l'abat en la impotència. Ens movem aparentment en cercles viciosos però alguns esdeveniments poden precipitar el trencament de les costures sotmeses a aquesta tensió insuportable. I llavors necessitarem sastres de bones mans i vestits nous de trinca. Hem de continuar posant el fil a l'agulla, preparant-nos per als temps que venen, que ja són ací.
[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 18 de desembre de 2020.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada