Quan la paraula és cos

Marta Pérez i Sierra, Punta de plom. XVI Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra. Pròleg d'Isabel M. Ortega Rion. Pagès editors, Biblioteca de la Suda núm. 224, Lleida, març 2020.

· · ·

Cada llibre de Marta Pérez i Sierra (Barcelona, 1957) és una peça única, autocentrada, un cicle complet de recerca poètica sobre una experiència personal. L'afirmació pot semblar redundant: un llibre és un llibre i cada llibre representa una unitat. Sí, però convé diferenciar clarament entre la suma més o menys coherent de poemes en una edició impresa, l'aplec poètic, com a material d'al·luvió del riu del temps, i la construcció unitària en motius i maneres, travada, estructurada, on cada part i cada peça s'articula harmoniosament amb el conjunt, on res no sembla abandonat al caprici de l'atzar ni a la comoditat mandrosa de la troballa. Punta de plom respon a aquest estadi superior de l'experiència poètica, com hi responia el llibre anterior, Escorcoll, i en general els altres treballs de l'autora. Per aconseguir-ho cal no solament trobar una clau argumental i temàtica prou sòlida sinó ser capaç de mantenir la tensió creativa a un alt nivell i concentrada en un temps ben acotat. Cal sobretot, amb totes les destreses d'un ofici que Marta Pérez i Sierra ja administra amb indubtable mestratge, tenir molt a dir i tenir la necessitat imperiosa de dir-ho pouant de l'experiència més profunda, escrivint a vida o mort tot maldant per véncer les quimeres íntimes més persistents encara que les sapiguem dolorosament "immortals". Cal tornar als orígens, cal reescriure el mite, cal obrir-se en canal: cal donar la paraula al cos, cal fer-se paraula. I cal, òbviament, que les peces que componen el conjunt, cada vers i cada poema, brillen amb llum pròpia. La partida poètica final és juga al capdavall en aquest tauler, i és ací on Marta Pérez és una autèntica campiona.

En Punta de plom hi ha tots aquests elements. L'argument narratiu que l'estructura reinterpreta el mite de la Quimera morta a mans de Bel·lerofontes amb l'ajuda de Pegàs, el cavall de Zeus, tot adaptant-lo a les circumstàncies concretes i identificables de la dona que parla (més sovint) o de qui es parla en tercera persona, Filònoe ("Soc estranya. / Soc dona. / Intrusa en aquesta llegenda obscena."). La veu poètica, que identifiquem amb aquesta dona quasi invisible, despullada com l'esposa de Lot de la seua corporeïtat, i les passes de la qual a penes si podem resseguir en el mite si no és per l'eco del seu nom, s'alça de les tenebres del passat per erigir-se en protagonista del poema, per atènyer la paraula, per fer-se cos, destí de dolor i de plaer, d'estima i desamor, de violència i sensualitat, d'autoconsciècia i afirmació, de rebel·lia i venjança.

I si a Escorcoll el passat evocat i compartit amb la germana empresonada era el refugi i l'esperança contra les ombres del present, Punta de plom (al·lusió a la sageta amb què Bel·lerofontes mata la Quimera) evoca la història tràgica d'una dona convertida en paradigma de totes les dones, de la condició femenina subjugada i del seu alliberament a través de la paraula que trenca el silenci.

Ric en referents que connecten subtilment el poemari amb el bo i millor de la poesia contemporània, en especial la feta per dones, Punta de plom concentra i recrea des d'una dicció molt personal la misteriosa transparència d'una Silvia Plath ("Després va obrir el gas / i va deixar fer, com si res"), el crit rebel, de ferida en carn viva de Maria-Mercè Marçal ("Oberta de cames, riu avall / l'alba") o la claredat expressiva i conceptual de Wislawa Szymborska ("Respirava sorollosament / com si dugués un tractor a la gola. / O una màquina infernal als pulmons."), per posar-ne tres exemples prou significatius.

El poemari traça un dibuix molt precís de la quotidianitat ofegada de la dona i la seua resistència a una domesticitat que la nega ("anell d'or fals", "taula coixa", "llit desfet", "olla desfonada"), que la mena al suïcidi de l'amor (meravellosament impactants les imatges que en parlen: "nua els dies a la no-raó / i la penja a la biga més alta", "Ja oscil·lava el meu desamor", com un cadàver a la forca). Com els bons poemes, els d'aquest llibre creixen per reducció. El joc que s'hi estableix entre l'explicitud i l'al·lusió velada al referent real i tanmateix d'una transparència misteriosa i corprenedora donen compte del misteri poètic. És com si les paraules surassen en el líquid amniòtic de l'el·lipsi, en la gestació del sentit poètic. ¿No és al capdavall tota poesia digna d'aquest nom la concreció d'un llenguatge que naix de les fondàries de l'experiència individual per il·luminar i fer comprensiu el que, gràcies a la paraula, ateny el guany de l'universal, del comunicable? La poesia de Marta Pérez parteix de l'immediat, de la realitat física més tangible, del que és més íntim i fondo, de tot allò que interpretant bé tots els signes del cos el llenguatge ha de transmetre fidelment per donar a llum el sentit. Crec que és aquesta la raó de la força vivificadora de la poesia de Punta de plom, que naix de les arrels del cos, de la paraula que s'hi engendra, naix en un part dolorós, amb un crit que creix en més vida. La poesia, sí, és la possibilitat del part continu, de la perpètua creació del món: "Tot l'Univers, el vèrtex / de la meva cuixa esquerra", "Un moixó ingenu et mira, / intransigent l'alletes / amb suc de pedres calentes", "L'ambivalència irreductible, / dolorosa, de ser far i mort".

[Publicat a Saó núm. 463, novembre 2020.]

 

[Amb Marta Pérez i Sierra el 4 d'abril de 2019 a Barcelona el dia de la presentació d'Escorcoll.]