diumenge, 4 de setembre del 2022

Quítxua, aimara, guaraní

Llig en aquest diari l'entrevista que Joan Canela fa a Blanca Julia Ajtún, l'activista maia coordinadora de la xarxa de dones del Comitè de Desenvolupament Camperol de Guatemala. La història es perpetua en l'horror que es remunta a la conquista i colonització d'Amèrica, l'espoli incessant de recursos i la connivència interessada dels successius governs corruptes, els acords de pau convertits en paper mullat, la guerra contra tota resistència als projectes de destrucció del territori i les comunitats humanes que hi viuen sota l'eslògan de modernització del país. La mala salut de ferro del capitalisme empeny sense descans cap a l'abisme del col·lapse planetari. La propaganda de la sostenibilitat i l'equilibri ecològic encobreix el furt, l'avarícia extractiva, el benefici colossal, la depredació dels recursos naturals, un futur de misèria que avança a pas de gegant. Ajtún assenyala en l'entrevista Florentino Pérez, l'intocable blanquejador protegit pels déus de la Moncloa, com a responsable principal de l'empresa espanyola ACS que perpetra l'embassament del bellíssim riu Cahabon.

La globalització va significar abans que res l'entrada a sac sobre els recursos naturals i els drets dels pobles, l'hegemonia mundial de les diverses formes de la depredació i el viatge enlloc. I doncs, era més vella que el pixar. Una altra mundialització podria haver sigut la de l'equilibri dinàmic de cultures, pobles i llengües, l'entronització del millor de cada casa al patrimoni comú, la utopia d'un internacionalisme alliberador. Però en som tan lluny com gran és la urgència de la seua construcció, penúltima carta per jugar contra la desfeta global anunciada. Mirem cap al costat de les esperances, Colòmbia, Bolívia, la nova constitució de Xile presentada a votació que podria donar carta de naturalesa a drets fonamentals dels pobles històricament espoliats i les seues cultures, llengües i terres, i a l'autodeterminació. El sol podria alçar-se a l'occident d'occident i al sud del nord, des de territoris que van patir els pitjors malsons colonials, des de pobles que van resistir genocidis, marginació, ocultament. No és només al gran capital transnacional que cal arravatar el monopoli, el govern i el poder de decisió sobre el destí del conjunt de la humanitat, també al que amb ell es mou arreu, la ideologia del benefici privat, la llengua dels business is business, el llenguatge autoritari de les armes, el menyspreu de les minories. La primera feina és construir l'orgull dels històricament bandejats, escoltar les llengües en què s'expressen, combatre la tirania de la utilitat d'una sola llengua franca, la superioritat de les multimilionàries, la vergonya induïda i l'oblit imposat damunt els oprimits. La biodiversitat natural té el seu reflex en la cultura, indestriables l'una i l'altra com els dos caps de Janus. L'ecologia de les llengües i les cultures és alternativa a un sistema que simplifica per la part dolenta, desertitza i anorrea. Que alcen la veu els qui sempre van haver de callar, quítxua, aimara o guaraní, per exemple.

L'allau de gent provinent de l'Equador, Colòmbia, Bolívia, Perú o Veneçuela en immigracions massives amb el canvi de segle que se sumaven a les més antigues procedents del Magrib i de l'Àfrica subsahariana, em comptes d'alimentar la biodiversitat lingüística, va ser utilitzada ací per eixamplar l'abassegadora hegemonia del castellà. Però molta d'aquesta gent portava en els seus fardells el tresor ocult de les seues llengües i cultures. Portaven els ecos del quítxua, l'aimara o el guaraní, però calia desacostumar-la a pors ancestrals, a l'instint primordial d'amagar-se lluny de la tralla de l'amo i el crucifix del mossèn. És el que modestament, simbòlicament, vam fer a l'institut de Benimaclet on vaig passar la major part de la meua vida docent amb el projecte Un món de poemes amb què cada any celebràvem la primavera i els llibres, la diversitat i la convivència, l'impuls del valencià com a llengua de cultura integradora i de respecte, com a llengua social i de futur. Un senzill recital poètic on se sentien les paraules no solament dels grans idiomes, l'anglès, el francès, l'italià, l'alemany, el rus, el portuguès, el romanès i el búlgar, el mandarí i l'àrab, el polonès i l'ucraïnès, el japonès o el castellà, sinó on també donàvem a conèixer les melodies d'idiomes més ocults però presents en la nostra societat, en el tresor que viatjava en els fardells d'immigrants que gràcies a l'escola i els programes d'immersió també abraçaven el nostre català: l'amazic, el quítxua, l'aimara, el guaraní, l'urdú, el panjabi, fins el romaní del poble gitano. Front a la voràgine de la destrucció, de la globalització uniformitzadora, de la reducció suïcida de la biodiversitat, l'esponerosa alegria de les llengües, la utopia d'un món de veus fraternes, sense amos ni esclaus, un món de poemes en valencià, en quítxua, en aimara o guaraní.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 1 de setembre de 2022.]

 

Un món de poemes 2015

 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada