diumenge, 11 de setembre de 2022

Setze jutges d'un jutjat

O en rigor 21, comptant-hi el President del Consell General del Poder Judicial, que ho és també del Tribunal Suprem. Mengen fetge d'un penjat? No, ja no almenys, perquè la pena de mort, inclosa l'executada per la forca, fou abolida a Espanya, com també el garrot vil, instrument molt més econòmic, funcional i còmode per al botxí, instituït per Ferran VII en 1830 i vigent fins al 1978, després que el van utilitzar per assassinar Salvador Puig Antic. A més, ¿quin sentit tindria menjar fetge d'un penjat amb un sou que oscil·la –dietes i prebendes especials a banda– entre els 109.072,40 euros anuals d'un magistrat normalet de l'alt tribunal i els 132.769,12 que cobra el president Carlos Lesmes, que fa quatre anys que té caducat el càrrec que no abandona ni amb flit –o és que no deixen que l'abandone? Ves a saber. Vull dir que probablement els Excel·lentíssims Magistrats prefereixen menges més fines que no les vísceres subalternes que tant agraden al populatxo, fetge, coradeta, lleterola o mareta, perquè a més de tenir les butxaques plenes van també carregats de punyetes (en el sentit castellà de la paraula: 'encaje o vuelillo de algunos puños'). Però no són més que suposicions. Faig l'amable lector o lectora d'aquesta columneta –a excepció d'algun expert que haja pogut caure per ací per errortan aliè i allunyat del galimaties jurídic com un servidor. Més val així, i que no ens vegem mai en el destret d'haver de moure'ns per les oficines sinistres dels tribunals, Consell General, Audiències, Suprem, Constitucional i tota la pesca, llocs que fan patxoca i imposen. Ho fan a posta perquè tot ciutadà Joseph K., el perplex protagonista d'El procés de F. Kafka, se sotmeta a un poder que li és completament estrany. No seria poder si d'una mirada no et deixés fulminat, com feia la Medusa del mite. No cal sinó haver vist les cares de prunes agres del president caducat del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, l'Excel·lentíssim Senyor Don Carlos Lesmes Serrano, i Sa Majestat Felip VI de Borbó i Grècia, que se'l mirava de reüll, durant el discurs d'obertura de l'any judicial en l'incomparable marc del Convent de les Saleses Reials, per sentir-se tremolar l'esquelet i comprendre la naturalesa fosca i teatral del poder. Qui no acataria sense piular les decisions, per injustes o estrambòtiques que fossen, de gent tan furibunda i tan ben adornada? Per sort, aquestes coses, sales, discursos, personatges, rituals i parafernàlies només es donen a la Capital del Regne. No saben quin pes ens lleven situant-se a tants quilòmetres de la nostra realitat de vulgars contribuents, ni que siga al preu de pagar-los religiosament la festa. En fi, que qui es crega viure en una democràcia plena, amb la deguda separació entre poder judicial, legislatiu i executiu ja pot baixar del burro. Per començar, als jutges no se'ls vota, sinó que els posen i els lleven a conveniència els dos partits del règim, que de vegades i segons com es fonen en un de sol, el PPSOE. A més es divideixen en dos grups en teoria mútuament excloents, conservadors i progressistes, tot i que la cosa va com va i depèn més de qui t'hi ha posat que no de la teua presumpta ideologia abans d'acceptar el càrrec. Bé, els posen els dos partits, però sovint li agafen gustet a la cosa i mantenen la poltrona caducada durant anys. Deu ser una forma àulica d'addicció. Una altra curiositat en una democràcia tan plena com l'espanyola és que entre Ramon Posada y Soto, que estrenà el càrrec de president del Suprem en 1812 i l'actual (caducat), Carlos Lesmes Serrano, no hi haja hagut cap dona presidenta. Potser són suspicàcies meues. Al capdavall, però, a més de multar, perseguir, condemnar independentistes catalans col·locant la indissoluble unitat d'Espanya, que no deixa de ser una frase sense sentit ja que el futur és per sort i naturalesa imprevisible, per damunt dels drets democràtics de les persones i els pobles i passar-se la justícia per l'entrecuix (o mocar-se-la amb les punyetes, en el sentit castellà del mot), es preguntarà l'amable lector o lectora per a què collons serveix, per exemple, el CGPJ (ja el faig familiaritzat amb les sinistres sigles del poder). I ara no se'm riga, que la cosa va de veres: "vetlar per la garantia de la independència dels jutges i magistrats enfront dels altres poders de l'Estat [sic]". Explica això el discurs i la mirada furiosa de Carlos Lesmes, o Rei del Mambo, en l'obertura de l'any judicial? Es van apropiar de la política perquè així els ho van manar, fent servir les lleis com a excusa per a la tirania, i ara el xitxo no amolla l'os ni matant-lo. Ja comprenen per què els jutges ja no mengen fetge?

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 9 de setembre de 2022.]

 


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada