Una violència que no cessa

Institucional, metòdica, constant, infatigable, amb la força de l'huracà o a través del gota a gota, a crits i decrets o subtilment i amagada, amb lleis i trampes, amb el regle, el boç o la multa, per dalt o per baix, la dreta o l'esquerra… Perquè què és sinó violència que un estat com ara França, de pedigrí republicà i democràtic, prohibesca que en alguns ajuntaments de la Catalunya Nord que havien començat a fer-ho després de segles de silenci es parle en català (amb traducció al francès i tot, eh!)? Estúpida violència filla del supremacisme, de l'obsessió malaltissa per la uniformització sota un sol credo, una sola bandera, una sola llengua, sí. Recordem els noms dels pobles on l'estat-nació francès ha entrat a matadegolla a l'empara d'una llei feta per a l'extinció de pobles i llengües, ara que creix la sensibilitat per la causa mediambiental i la igualtat de gènere però sovint oblidem que viure en la pròpia llengua és també un dret inalienable reconegut internacionalment. Sobre el paper si més no. Recordem-ne els noms: Els Banys d'Arles i Palaldà, del Vallespir, Elna, Portvendres ("Entren amb llanes de mars tendres / I un raig de mots de bon copsar / Pels qui, entre vents, saben comprendre's", Foix dixit) i Sant Andreu de Sureda, del Rosselló, i Tarerac, del Conflent. Recordem aquests petits Astèrixs que representen a penes 20.434 ciutadans (citoyens per força) i que amb el seu alè han fet tremolar el gran imperi francès, ara sota el ceptre del discutit i combatut Macron: Maria Costa, Nicolàs Garcia i Pere Manzanares, Jean-Pierre Romero, Francis Manent, Jean-Louis Salies. Ens preguntem, pels cognoms, quants d'aquests gals irredempts no deuen ser descendents d'exiliats republicans catalans o espanyols. El que per dalt sembla construir-se amb lleis i sentències favorables als drets de les minories nacionals europees, a Brussel·les, Estrasburg o Nova York, per exemple, ho llancen per la borda els amos del corral estàtic i estantís francès o espanyol perseguint les llengües, l'independentisme i la dissidència (un record per Pablo Hasél, pres polític de consciència encara entre reixes). Els búnquers dels estats-nacions encara són espais poderosos on el capitalisme assaja amb èxit des de fa gairebé tres segles formes de submissió i control favorables als interessos de les seues elits. Ho assenyala amb encert la lingüista, escriptora i traductora mixe (poble que habita a l'estat d'Oaxaca, Mèxic) Yásnaya E. Aguilar: "Que hi haja una sola llengua és més funcional per a l'explotació capitalista". No és, com ens han volgut fer creure, que les llengües muiren per simple evolució, perquè els parlants deixen d'usar-les espontàniament i voluntària. Al darrere de l'extinció de llengües (hom calcula que durant el present segle n'hauran desaparegut la meitat de les aproximadament 6.000 parlades avui) hi ha una violència estructural que empeny els parlants a abandonar-les per pur instint de supervivència. Els lingüicidis, inclòs el del català a França o Espanya, amb iniciatives que n'impedeixen l'ús o que l'ofeguen de maneres menys escandaloses, són la punta de l'iceberg d'una opressió que afecta tots els àmbits de la vida d'un poble, una assimilació colonialista que presenta graus d'intensitat i maneres més o menys confoses en l'aiguabarreig de les democràcies. Però quan el supremacisme, espanyol o francès, per exemple, entra per la porta, la qualitat democràtica dels estats que el sustenten se n'ix per la finestra, sovint amb l'aquiescència i complicitat internacional. Convé recordar-ho i prendre exemple dels resistents batlles i poblets de la Catalunya Nord, amb la causa dels quals tot el país hauria de fer pinya, sobretot ara que per ací bufen tediosos vents electorals. En aquest sentit, i a falta d'alternatives més coratjoses en la defensa dels nostres drets nacionals, socials i lingüístics, que cadascú avalue el moment i les circumstàncies de la realitat col·lectiva, les pèrdues irremissibles i els guanys encara possibles, els horitzons i les amenaces sinistres que els enfosqueixen (les negres tempestes que agiten els aires de les velles cançons porten avui les sigles PP-Vox), per consolidar els humils territoris de la llibertat i frenar la barbàrie dels qui mai no cedeixen en la seua obsessió malaltissa per reduir-nos al silenci. Que cadascú ho sospese i vote (o no vote) tot sabent que més enllà de la part de simulacre que conté la democràcia, el que importa al capdavall és la capacitat d'organització i resistència, la voluntat de seguir –com expressa brillantment Yásnaya E. Aguilar (ÄÄ: manifiestos sobre la diversidad lingüística)– construint a través de les pròpies llengües “múltiples cases al pensament”. I més que amb l'orgull del parlant, que sovint fa de pedaç emotiu per intentar cobrir una ferida àmplia i profunda, amb l'alegria del qui usa cada dia la seua llengua, amb el gaudi quotidià de viure-hi, amb la naturalitat resistent dels del Conflent, el Vallespir o el Rosselló.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 12 de maig de 2023.]