Toca, encara hi ha una cosa en què tots els partits catalans són capaços de posar-se d'acord: a reivindicar la rumba (catalana: aquella fusió que van crear els Pescaílla, Peret, Gato Pérez,Los Manolos i tants altres i que va fer el cim en 1992 a la cloenda dels Jocs Olímpics de Barcelona amb Gitana hechicera i Amigos para siempre) com a patrimoni de la humanitat. Com ací per la recuperació del Dret Civil Valencià, vaja, que ni això ens permet encara l'autoritat, es tracta de la unanimitat que en alguns casos no saps si naix del convenciment o més aviat de l'horror a quedar fora de la foto. Siga com vulga, benvingut l'esperit que invoca l'exemple de la mata de jonc de Ramon Muntaner, o el tots a una veu més nostrat, ni que només siga com a excusa perquè de Salvador Illa a Laura Borràs, passant per Pere Aragonès i Alba Vergés, Carles Riera o Rubén Wagensberg i portaveus i representants dels diversos grups, es marcassen una rumbosa ballada al Parlament de Catalunya. Ho vaig veure de refiló en un telenotícies i feia goig com movien el cul i les mamelles, com perdien per un moment la rigidesa a què obliga el càrrec, tot i que a més d'un se'l veia un xic forçat, com empès per les circumstàncies, movent-se més per evitar ser assenyalat com a cagafestes que pel pur plaer d'arrear-se un bailongo en ple horari laboral, que és el realment divertit. De vegades el bon rotllo l'has d'aparentar si cal, i més en període electoral, que la serietat dona pocs vots. No hi era el Ministre de Cultura espanyol Miquel Iceta, un apassionat del ball a l'hora de celebrar tant les victòries pròpies com les derrotes alienes, llàstima! A fi de comptes, ¿a qui pot molestar que la rumba catalana siga declarada per la UNESCO patrimoni cultural i immaterial de la humanitat o que els valencians recuperem el Dret Civil autòcton sense que s'haja d'anul·lar el decret que va abolir-nos els furs? Això sí, tinguem en compte que l'espectacle coreogràfic va tenir lloc al Saló dels Passos Perduts, un escenari que simbolitza com pocs el moment que travessa la política autonòmica, allà i ací. La lletra de Peret, a més, incideix de manera directa –i és una de les moltes coses que hem d'agrair al simpàtic gitano barcelonès, que en glòria siga– en la condició de comèdia i simulacre que té tristament tot plegat, amb rumba o sense. "Ella és la que somnia. / Per no tenir, no té res, / no té ni terra a l'Havana. / D'aquí li ve el seu poder. / Ella té molt poder, / ella té molt poder, / Barcelona és poderosa, / Barcelona té molt poder". La metàfora de Peret no té preu: tenir poder de no tenir res! Foix ho va dir d'una altra manera: "Qui res no té, clarors de cim!". Llàstima que fins ara no hàgem sabut aprofitar una tan poderosa pobresa, ni ací ni allà tampoc. Amb alegria rumbera al Saló dels Passos Perduts, es va tornar a sentir una cançó admonitòria, d'un realisme màgic i cruel en el moment en què tornen a rebentar les catenàries i els trens de rodalies tornen a fer figa i deixen en l'estacada milers d'usuaris per a major glòria de RENFE i Adif, en què infraestructures ferroviàries obsoletes provoquen l'enèsima mort per atropellament del tren a Alfafar-Sedaví (100 morts) i Montcada-Reixac (179 morts). Encara sonen les palmes i les guitarres al Saló dels Passos Perduts quan hem sabut que la JEC deixa sense escó Laura Borràs, com abans Juvillà o Torra, amb absolut menyspreu a la voluntat democràtica dels ciutadans, i que les oposicions d'interins, encarregades a Cegos (però home, a qui se li acut contractar una empresa amb aquest nom?) ha resultat un frau de dimensions difícils de superar. Evidentment que Peret es referia a una altra mena de poder, el que es pot articular des de baix, el que s'alçà contra tot pronòstic entre el 2010 i el 2017, no al de la simulació i el miratge d'un poder que no existeix, no al del cercle viciós que suposa la submissió al poder central, l'únic que de veritat compta. Visca la rumba, ella té molt poder!
[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 5 de maig de 2023.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada