El formiguer

Vaja per davant una confessió: en ma vida he vist El Hormiguero. La veritat, tampoc cap d'aquests talk-show que fan embogir l'audiència en tots (supose que en tots) els canals televisius. En el meu cas no es tracta de l'esforç del militant abnegat que treballa a favor de les causes nobles però que té una tirada irresistible a mirar pel forat del pany i escorcollar en la misèria de les vides alienes. No soc, per sort, del club d'aquells benpensants enemics a mort de la pornografia que no poden resistir-se a fer-hi una ullada de tant en tant, ni que només siga amb l'excusa de millor poder denunciar així el mal que ens amenaça tothora. La cosa és més senzilla, aquests programes m'avorreixen solemnement, m'han avorrit sempre. Tot el que té a veure amb la xafarderia i l'espectacle de sang i fetge, la vida dels afamats famosos i l'estupidesa universal, sobretot la del made in Spain, que és la que més soroll fa pels rodals per on em moc, m'és absolutament aliena. Tan aliena que només amb un esforç de la voluntat i la imaginació puc arribar a entendre que a algú li interesse o l'ajude a passar l'estona o li entretinga el desfici o… una gasòfia mediàtica tan indigesta. No soc tan ingenu, però, com per ignorar l'abast i influència d'un fenomen tan vell com el pixar que gràcies a una tecnologia cada vegada més sofisticada s'ha convertit avui dia en un dels principals mètodes de control a través de l'alienació, l'ocultació dels problemes socials i l'aculturació de les masses. Per a mi una equació bàsica és la següent: a més programes com aquest, més barbàrie i menys cultura i civilitat. Però no he sentit que cap partit propose en el seu programa electoral un canvi en profuditat de models televisius on shows com l'esmentat rebenten les audiències. El peix es mossega la cua: els ingressos multimilionaris que proporcionen als propietaris de les televisions no permeten posar en qüestió aquests models (des de la lògica avara i injusta del poder capitalista). De derrota en derrota fins a la derrota final, com en tot: del turisme invasor al despoblament agrari, de la devastació ecològica a la catàstrofe climàtica, de la producció armamentística al foment de les guerres. La sordesa de què El Hormiguero feia escarn l'altre dia, a compte de Pilar Lima, la candidata d'Unides Podem, fora al capdavall l'única protecció contra el mal universal de l'adotzenament de masses en què consisteix l'espectacle televisiu. No mirar el que volen que mirem (ceguesa selectiva podríem dir-ne) fora un primer gest efectiu de desobediència civil.

Pel que he llegit sobre el cas, la burla a l'orientació sexual i la sordesa de Pilar Lima que van fer Pablo Motos i Miguel Lago (només se'ls va oblidar escarnir-la per la seua condició de paleta valenciana) a El Hormiguero no és més que l'enèsima comprovació de la vigència i hegemonia d'un model de televisió fundat en el menyspreu més absolut als drets democràtics, la llibertat i la dignitat de la gent. El panorama mediàtic espanyol està en mans de propietaris i professionals sense escrúpols, especialistes en la propagació de mentides, lacais col·laboradors necessaris del poder que no dubten a alimentar les bèsties més negres i a agitar tots els fantasmes que impedeixen homologar Espanya amb els països de l'entorn europeu en matèria de qualitat democràtica, defensa dels drets humans i foment de la cultura. En qualsevol país democràtic haurien fulminat els impresentables presentadors per molt menys i de manera immediata. Però a l'arena hispànica molts encara, massa, els riuran les gràcies i desgràcies, aplaudiran la burrera. I així continuarà la festa nacional, amb les formigues ben arrenglerades, fent fila disciplinadament i treballant de sol a sol per poder a la nit veure parpellejant en la pantalla l'escarn i la ignomínia de la incultura a major glòria dels amos de tots els formiguers.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 19 de maig de 2023.]