Fins fa poc només coneixíem un Vinícius, el gran Vinícius de Moraes, poeta i cantautor brasiler, que ens va deixar un ja llunyà 1980. Aquelles melodies, aquelles paraules d'amor i vida xiuxiuejades a cau d'orella, aquell gust de fruita tropical, aquelles cançons crescudes amb el ritme etern de les ones que besen l'arena de platges immenses, interpretades en companyia dels millors músics brasilers de l'època, que ja és dir molt, Toquinho, Jobim, Maria Bethânia i tants altres. Però en temps tan antipoètics com els que vivim, violents i violentats, semblava inevitable que les estrelles rutilants del comerç futbolístic eclipsassen per a la immensa majoria aquells astres que encara brillen amb llum pròpia per a una immensa minoria. Heus ací, doncs, que hem de parlar d'un altre Vinícius, el malcarat jugador del Reial Madrid, el trist cas del qual ha acaparat totes les pantalles i portades de la setmana. O de la pols que va alçar durant el partit disputat entre el seu equip i el València al Mestalla l'habitual reacció de futbolers fanatitzats en la infame tàctica del feixisme, l'odi visceral a tota alteritat per a l'exaltació de la tribu a què es pertany i una violència que actua com a anèstesia per evitar el dolor de sentir la pròpia misèria moral. Que la bona música i el bon futbol no eren excloents ho van demostrar a bastament Vinícius de Moraes mateix i tots els mestres de la cançó brasilera però també aquells Pelé, Jairzinho, Tostao i companyia que ballaven la samba amb el baló i no necessitaven la sobreactuació de l'histrionisme per fer bullir d'emoció els estadis. Els insults racistes al jugador brasiler de l'equip de Florentino Pérez han fet moure la maquinària del cinisme, els colps al cor i la doble moral a conveniència de l'empresari i de tota la caverna que ell tan bé representa. Perquè pel que s'ha vist, la denúncia de Vinícius Júnior, plena d'orgull i dignitat, només està servint per blanquejar l'equip on el feixisme i el racisme han tingut seu i casa sempre. Com n'ha tingut en altres equips, tot s'ha de dir, inclòs el València dels Yomus i el blaveram més recalcitrant i antivalencià. La maniobra, en efecte, no té per objectiu combatre el racisme en els camps de futbol i en la societat on els estadis de vegades són excepció però més sovint radiografien amb exactitud els pitjors vicis comuns. Ni menys encara combatre la ideologia supremacista que empara i dona ales al racisme i que s'expressa violentament contra persones d'altres ètnies (no perquè tinguen la pell d'un altre color, els cabells rulls o els llavis prominents, sinó perquè són pobres, miserables i inferiors a nosaltres) però també i amb tota naturalitat i impunement contra altres persones, col·lectius o minories nacionals. La claredat amb què assenyalem casos de racisme, com el de l'altre dia al Mestalla, s'enterboleix a l'hora d'identificar altres comportaments xenòfobs. Al cap i a la fi el racisme és una de les moltes cares de l'odi a l'estranger, al que és distint, a l'altre. ¿O és que potser insultar, odiar i desitjar tot el mal del món, i agredir-los físicament si pot ser, a individus que parlen una llengua distinta, per exemple, no és una forma de racisme? La catalanofòbia és part consubstancial de l'espanyolisme des de temps immemorials. De manera manifesta o velada els casos de discriminació, persecució i assetjament que tantes persones han patit i pateixen pel fet de ser i parlar català no han fet més que incrementar-se en els darrers anys, fruit d'un corrent històric que ha configurat l'Espanya actual i en proporció directa a la voluntat de Catalunya (sobretot de Catalunya) d'alliberar-se'n. El negre és odiat quan es rebel·la, no quan es mostra submís i ens regala la seua força de treball esclava. El racisme literal, i no entès com una branca del supremacisme identitari predominant a Espanya (i no només a Espanya), és singularment selectiu en el cas del futbol: no odiem el negre o el moro que combaten pels nostres colors sinó els negres o moros dels nostres enemics. Enemics, sí, molt sovint, ja que al capdavall el futbol és alhora contenció i desbocament de les pulsions guerreres de la tribu. Ni el Reial Madrid ni Florentino Pérez ni menys encara Isabel Díaz Ayuso volen extirpar l'arrel d'una de les cares del racisme, la més òbvia, ni posar en qüestió un negoci de masses ben controlat que els proporciona ingressos milionaris i quantitats ingents de la cega testosterona que alimenta el seu patriotisme supremacista. No es poden superar, com a exemple més il·lustratiu de la xenofòbia, les mateixes paraules de la presidenta de Madrid qualificant el País Valencià (ella, evidentment, no ho diu així: no sap ni que existeix) com el pitjor d'Espanya, amb Catalunya, el País Basc i Navarra, naturalment, "llocs on abans no hi havia problemes" [sic]? El cas Vinícius Júnior era una ocasió d'or per destapar el racisme inherent a la incultura futbolística i a l'hegemonia ideològica de la dreta espanyola. No ha estat així. La polseguera mediàtica amaga la xenofòbia nostra de cada dia, la mateixa que posa tanques a Ceuta i Melilla i deixa morir els nàufrags de les pasteres o condemna a la misèria les bosses de migrants a les grans ciutats. També la que treballa infatigablement per fer-nos perdre la llengua i la cultura, bous, esquelles i nació, la que cada dia ens discrimina pel que som i ens redueix a ciutadans de segona. "Tristeza não tem fim / Felicidade sim", "Impossível fugir a essa dura realidade", va escriure i cantar Vinícius de Moraes. Quant més ens convindria que es capgirassen majories i minories en aquest món ple de violències impulsades, tolerades, subvencionades!
[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 26 de maig de 2023.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada