No la de la música que el cubà Leo Browuer va crear per a guitarra en 1971 i que en negatiu dona títol a la columna d'avui, sinó la de la guerra, l'eterna guerra de Palestina, o de l'Estat d'Israel i els palestins condemnats a l'exili i la diàspora, o confinats en l'infern de Gaza, constantment amenaçats per l'expansionisme israelià a Jerusalem i Cisjordània, als camps de refugiats de Jordània, Síria o el Líban. Una espiral feta de fluxos i refluxos, que s'intensifica i acarnissa en cada giravolt, que es manté en una violència sostinguda que massa sovint esclata en espirals de mort i destrucció. L'eco sord de la guerra, repetitiu en un horror que sempre té per víctimes predilectes els més vulnerables, la població de peu, sobretot la que s'amuntega a la franja de Gaza, un dels llocs més sobrepoblats del món, dos milions llargs de persones en 360 quilòmetres quadrats (Andorra en té, per exemple, 468). Una espiral tràgica que després de la massacre perpetrada per combatents d'Hamàs en terres d'Israel i la brutal resposta del totpoderós exèrcit israelià ja s'ha cobrat al cap de tres dies la vida de més de 3.000 persones i uns 5.400 ferits (quan es publicarà aquesta columna ja seran molts més, dissortadament). La cançó d'un altre cubà, Pablo Milanés, La vida no vale nada, podria haver-se inspirat en aquest horror que a penes podem imaginar-nos a partir de les imatges repetides fins a la nàusea, les cròniques d'una guerra que no cessa i les fredes estadístiques que ens parlen, segons les dades oficials de l'ONU, dels 227 palestins assassinats entre gener i setembre d'enguany a mans de l'exèrcit i les milícies dels colons, o dels 5.360 palestins i 308 israelians morts des de l'any 2008. "La vida no val res quan d'altres s'estan matant / I jo seguesc com si no passara res ací cantant", traduïm. La vida no val res a Palestina o a Ucraïna, al Kurdistan o en terres armènies, la vida no val res en qualsevol dels més de cinquanta forats negres del planeta on l'espiral eterna de la guerra devasta i devora, massacra i extermina. La vida no val res tampoc en extenses zones de teòrica pau, allà on la fam i les injustícies empenyen masses migratòries cada vegada més nombroses, moltes de les quals periran en l'intent d'arribar a un somni més i més incert i desmentit. Hi ha una violència sistèmica en societats on regnen les desigualtats, l'explotació descontrolada dels recursos naturals, la mal anomenada llei de la selva, al capdavall més justa que la majoria de les lleis dels homes, incloses les que impulsen les guerres, el poder cec de la força, la dissuasió del dit sempre llest per prémer el botó nuclear. I avui, de nou, a Palestina i a Israel es concentra i es desplega el poder inútil d'un odi ancestral, d'una espiral de mort i venjança, els fluxos i refluxos que no podran calmar la seua set. Una guerra desigual, com ho són la majoria, crescuda en el punt mort que reclama els majors sacrificis per a la part més dèbil. La guerra no arregla res perquè no té en compte les causes que la provoquen, la profunda injustícia sobre el poble palestí que imposa la política imperialista de l'Estat d'Israel i els seus aliats. La pau voldria dir fer taula rasa del passat, repartir equitativament els escassos recursos naturals, reconèixer el dret a ser de l'altre i les seues necessitats. Hamàs no guanyarà mai aquest guerra, només provocarà una nova excusa perquè la ira sionista es multiplique. Només un moviment internacional civil, allunyat dels tòpics i els prejudicis que solen alimentar l'esquerra, assumit com a empresa pròpia i peremptòria per una ONU capaç de fer valer les seues resolucions, podria alçar en el millor dels casos la muralla que es tanqués (tornem a les velles cançons) a la dent de la serp i al sabre del coronel i s'obrís a la coloma i el llorer i al cor de l'amic. Israel no guanyarà tampoc aquesta guerra ni amb una solució final de trista i paradoxal memòria. Mentrestant, l'espiral eterna en què es recrea la mort i la misèria continua la seua marxa triomfal fins a l'extinció definitiva. Hi haurà prou mans per a tantes muralles?
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 13 d'octubre de 2023.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada