Els viatgers havien estat un parell de voltes almenys a Berga, sempre a arrapa-i-fuig, de manera que a penes en recordaven algun detall, la Plaça de Sant Pere, escenari principal d'una Patum que mai no havien viscut en directe, el Santuari de Queralt i la vista impressionant sobre mig Catalunya (des de Montserrat al Montseny). Amb una tardor que no empenyien ni les altes temperatures ni la manca de pluges, i que a penes despuntava ací i allà en els arbres caducifolis de ribera i en els més inquiets dels enormes boscos (aurons, fajos i freixes sobretot), recórrer els infinits camins del Berguedà era malgrat una meteorologia distorsionada pel canvi climàtic una opció atractiva. Hi plantarien uns dies la tenda enmig d'una ciutat fantasmal de caravanes, bungalous, carrers i instal·lacions desertes, llegirien els llibres que els acompanyaven en aquesta ocasió (Convivència d'aigües, la impressionant obra poètica de Zoraira Burgos, el Quadern d'exercicis de Iorgos Seferis en la magnífica traducció de Joan Frederic Calabuig, En hora incerta, la poesia de Primo Levi traduïda per Eloi Creus) i farien algunes excursions a peu i escapades en cotxe pel Bages, el Berguedà i l'Alt Urgell. Com la poesia o la música, tot viatge és un descobriment i un retorn, un joc d'analogies i distàncies. Berga és una ciutat molt viva, que traspua prosperitat i energia i on la completa normalitat (o quasi) amb què s'hi viu en català sembla haver assimilat perfectament i com un signe dels temps la presència destacada de població forana, especialment la d'origen àrab, sud-americana i subsahariana. La visita a Cardona, l'últim bastió de la resistència catalana en la Guerra de Successió, en canvi, fa la impressió als viatgers de la immobilitat depressiva en què l'erosió del temps fustiga les coses d'aquest món. Una ciutat preciosa, de passat esplendorós, embadalida en les pròpies ruïnes: un castell que amenaça solsida, una oficina d'informació turística tancada, carrers que puden a humitat i misèria, cases abandonades… No tot Catalunya, sembla, és el model de puixança, tenacitat i progrés que sol saltar a la vista.
Busquem Llobregat amunt i muntanyes amunt altres llocs on esplaiar-nos: Cercs d'aigües fresques i forns antics, Guardiola de Berguedà, on hi ha el Monestir de Sant Llorenç, i els camins que l'envolten, ara sí, ens regalen una mica de la saba tardoral que encara trigarà a esclatar amb la paleta sencera dels grocs un parell de setmanes almenys, Bagà de bonica Plaça Porxada, porta gòtica ben conservada i tot de detalls medievals. Vuit quilòmetres amunt, per ves a saber quines coincidències, quins ecos, quines ventades, encimbellat als seus 1.400 metres d'alçada, ens espera el poble més petit de Catalunya (honor que li va prendre fa un temps a Sant Jaume de Frontinyà), Gisclareny, nom de ressonàncies germàniques i profund com els gorgs i estimballs que el volten, amb 28 habitants censats. Una esglesiola (la Mare de déu del Roser) i quatre cases (algunes de reformades), el que potser també és el cementeri més petit del país, amb una dotzena de nínxols mal comptats que ens parlen de Tomasos, Corominas, Pons i Companyons i des d'on s'obri una perspectiva impressionant del massís del Pedraforca (2.500 metres) coronat de núvols, i el mirador de Gargallosa disposat a tallar-nos l'alè gràcies a la panoràmica que ens brinda al cor i als ulls. Perquè no hi ha una altra forma d'assimilar tanta bellesa que quedar sense paraules i sense alè, assumir la pròpia petitesa com un bé que permet accedir per uns instants, a través de tots els sentits, a la grandesa del món i saber-se'n part en silenci.
L'endemà és el moment de pujar a l'Alt Urgell. Ella ha llegit no se sap on que a Arsèguel, prop de La Seu, hi ha la llibreria La Puça i el restaurant Ca la Lluïsa. Les expectatives no deceben. Al poble aparentment desert ens reben dos immensos mastins del Pirineu tan grans com dòcils i manyacs i que fa goig acaronar. L'església al capdamunt del poblet és un magnífic exemple de bellesa i austeritat, d'harmonia de línies que es retallen contra un cel blau esquitxat de núvols blanquíssims. I al carrer principal, en efecte, La Puça, generosa en la mostra de literatura etnogràfica i d'informació per als aficionats a la muntanya i que tenia reservada als viatgers la joia d'un llibre de Joan Graell, Alfabet de l'ombra: "Claror derruïda / entre el tossal / i la garba. // Càntir buit. // En la llunyania / un riu de pedra / flueix cap a l'etern. // La set retorna / a la font'. A les envistes dels bellíssims espadats del Cadí, el batec de la terra no hauria pogut trobar millors paraules. Retorna la set, com els viatgers a la plenitud dels paisatges, que resumeix bé la bona cuina de l'Hotel Nice de la Seu d'Urgell, la seua escudella i una crema de verdures proverbial.
[Publicat a Diari La veu del País Valencià el divendres 27 d'octubre de 2023.]
[L'església d'Arsèguel fotografiada per l'autor el dimecres 25 d'octubre de 2023 devers les 12.00 h.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada