diumenge, 14 de gener del 2024

País Valencià més que mai

En bona mesura la solidesa d'un país depén de la capacitat de la seua gent d'arribar a consensos, de posar-se d'acord en uns mínims que n'asseguren la projecció futura, que ha d'implicar el reconeixement del seu passat. Hi hauria d'haver coses essencials en la vida d'un poble a defensar sempre, blindades davant les justes diferències i les lluites partidistes i de classe, la llengua, la cultura, l'art i la ciència, la qualitat dels mitjans de comunicació, el medi ambient, l'educació, la sanitat, el dret a l'habitatge i al treball, la igualtat de gènere i, en fi, tot allò que conforma l'esponerós i tothora amenaçat arbre dels drets humans. El patriotisme ben entès parteix d'aquesta entesa primordial que fa viable i atractiu un país. Aquest consens bàsic no fou mai possible al País Valencià excepte en el breu lapse de la il·lusió (dit siga amb tots els sentits del mot) preautonòmica. De seguida la dreta franquista, que havia abraçat alguns dels principis que li asseguraven el camuflatge per al trànsit a l'homologació democràtica, ben impulsada per una subtil maniobra d'estat, veié l'oportunitat d'or per créixer embolicant la troca identitària d'un país que a penes havia tingut temps de llevar-se les lleganyes de la dictadura. L'anticatalanisme mostrava els seus ullals abraçant-se al blau de la senyera, anatemitzant el nom del país i negant l'evidència de la unitat del català. Era la fórmula més eficaç per continuar ofrenant noves glòries a Espanya. No li calia ni dissimular que rere el blau coronat les serps verinoses del feixisme covaven els seus ous gràcies a la impunitat fomentada en despatxos, comissaries i palaus. La ràpida conversió al feixisme blaver de Consuelo Reyna o Manuel Broseta i de tants personatges sinistres com havien flirtejat amb el valencianisme i els valors democràtics fou el símptoma més evident que la dreta trencava tots els consensos possibles amb la negació de la major: la mateixa existència d'un País Valencià reconciliat amb la pròpia història en una perspectiva de plenitud nacional (més just, més lliure, més net, com reclamava la candidatura que va convergir al voltant de la figura de l'enyorat Josep Vicent Marqués). L'espanyolisme hegemònic, d'arrel franquista i blavera, va llançar per l'aigüera els tímids avanços que els valencians havien aconseguit nacionalment i socialment des del final de la dictadura fins a la destitució del President Albinyana, gràcies a la tebiesa amb què la pax lermista va encarar la cosa nostra per assegurar-se la mamella del poder. Però l'adob reaccionari havia alimentat bé el camp valencià, on brostarien personatges com Lizondo, Rita Barberà i un Zaplana que sense despentinar-se i immune a les vehemències folklòriques de la dreta del Cap i Casal i amb l'exclusiu objectiu de forrarse asseguraria amb els també processats Olivas i l'inefable Francisco Camps el complet domini de l'alqueria valenciana durant dues llargues dècades. Mentre el vent els va venir de popa, fins es van permetre aparentar que apostaven per un cert consens amb la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, un abeurador on han anat a raure no poques mòmies del blaverisme de sempre. La moderació del Botànic, però, no els va animar a tornar al mínim consens. I per tal de recuperar un poder que saben que els ve de casta no han dubtat de disparar la traca anticatalana (antivalenciana, per si hi havia algun dubte) sempre que els ha convingut. Com quan van voler aprovar aquella llei impresentable de les senyes d'identitat que avui el fosc Sentandreu pretén ressuscitar amb l'objectiu de declarar il·legals la denominació País Valencià i l'afirmació de la unitat de la llengua. La bufa del bou tot aire. L'anunciada croada contra el país, que ara té l'excusa de VOX repartint-se en dolça concupiscència amb el PP el negociat valencià, adquireix la fórmula del gas mostassa amb què s'escampa l'odi antivalencià. Disfressada amb la defensa de lo nostre no pretén més que la submissió final a l'espanyolisme rampant i la dissolució identitària i de projecte nacional en els negocis de Madrid, això ja ho sabem. Per a què tanta traca que segons tots els experts no té recorregut legal? Moure soroll, assetjar, arruixar la por, arraconar-nos més i més. De manera que, com sempre, ens veiem en el dilema d'haver d'oposar-nos-hi amb totes les forces sabent que potser així donem ales a una reacció que se n'anirà en salves. Però si, com bé diu Fuster, totes les llibertats són solidàries, també ho han de ser les lluites per impulsar-les. I com que no tot se n'ha anat per l'aigüera de tebieses i renúncies i encara ens queda país per estona (molt més del que ells volen i diuen i nosaltres ens pensem de vegades), què tal si solidàriament plantem cara, d'un en un, de dos en dos, en grup, des de tots els racons del país, des de tots els àmbits de la nostra civilitat, a l'enèsim intent de destruir-nos? I si ho aprofitem per dir ben alt a què diem sí quan diem no (Fuster dixit també)?

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 12 de geer de 2024.]

 


 

1 comentari:

  1. I tant que cal plantar-hi cara, i denunciar els qui no ho facen, i al més alt nivell, fins i tot arribant a Europa si cal. Denúnciar la xarxa de mentides, el fanatisme, el negacionisme i la mala llet de sectors paranoics, acientífics i anticulturals és un deure patriòtic.

    ResponElimina