La meua filla ha organitzat una petita xarxa per repartir estris de primera necessitat, neveres, microones, accessoris de cuina, roba, joguets per als infants, entre damnificats de la gota freda. Tot allò que fa un mes era sobrer, o feia nosa en un racó, ocupava massa espai, havia passat de moda i ningú no es molestava a reparar, ara fa la seua feina d'humil servei domèstic. I no hi ha mans per a tanta necessitat provocada per la devastació i el mal govern. De l'opulència despreocupada, del tedi de la falsa abundància, de l'ànim tocacampanes, dels automatismes sense trellat hem tornat en un sospir a l'època de les estretors, de les mans que s'ajunten, del valor elemental de les coses. I dels gestos, de les paraules que poden durar molt més que els objectes d'un luxe que al final hem comprès que era de cartó pedra i que podia endur-se'l la fúria de l'aigua, la tossudesa apegalosa i tòxica del fang.
Ens acostem a Benicull del Xúquer, a tocar d'Algemesí, tan durament castigat també pel cabal desbocat del riu Magre engreixat per l'aiguat en les terres altes i la supèrbia imperdonable dels poderosos. A la vora de la pista de Silla, ja convertida en frontera de l'horror, el melic laberíntic de l'Horta Sud, de muralles tan febles que no han pogut resistir l'embat de l'aigua, encara s'amunteguen castells fantasmagòrics de cotxes i gavadals de fang i porqueria. Enmig d'un dia tan clar i bell fa més de mal contemplar tanta desolació. Descarreguem la primera comanda en una caseta als afores del poble, a una parella jove que es va salvar pels pèls i que ara ens conta el seu tràngol amb la veu tremolosa i les mans endurides de tanta neteja. Tenen dues filles, de vuit i quatre anys, que ara són a escola. La dona necessita parlar i parlar, explicar-nos que són treballadors, que mai no havien hagut de demanar res, que amb el que tenien anaven apanyant-se, que ara viuen a ca sa mare, que sobretot la major tardarà a poder oblidar la ferocitat de la riuada que quasi se les emporta. Pregunte per Guadassuar i l'home m'explica que també allà van patir inundacions. "Però els de Guadassuar són gent molt ferma", em diu, "i molts tenen terres i es dediquen a les feines del camp. De seguida van posar en marxa els tractors, les bombes de polvoritzar, tot allò amb què treballen cada dia, i en un tres i no res ho tenien tot net i aclarit. Quan van arribar-hi els militars i el personal d'emergències, ja no hi havia faena per a ells". Ens prometem venir l'any que ve a la festa ancestral d'Algemesí i les seues muixerangues i processons, de no ajornar més temps el coneixement de tants camins per recórrer com s'obrin a la Ribera. I venir-hi de la mà de Francesc Viadel i Rafa Xambó, d'Eduard Roig i Mercè i Eduard Sarrió, que ha perdut alguna cosa més que la biblioteca d'anys d'experiències i aprenentatge amb la riuada però que conserva incòlume la bonhomia, les ganes de viure i la força per lluitar per un país més digne.
Al barri vell de Catarroja, a tocar de l'església, una altra dona ens esperava. Malgrat que l'aigua li va entrar de ple a la seua casa de planta baixa i primer pis i que va llançar-li a perdre tot el que hi havia, no ha patit tant de mal perquè el seu barri és la part més alta del poble, potser un parell de pams que decanten l'incert destí a un costat o l'altre. Alguna cosa en la seua mirada, en la tremolor fatigada de la seua fortalesa, ens diu que encara tardarà temps a refer-se del colp. "Però la vida continua i hem de tirar avant. Gràcies pel microones, ens vindrà molt bé". I pel Camí Reial, la carretera de sempre, la dels semàfors inacabables que travessàvem neguitosos de lentitud i quilòmetres quan tornàvem d'Alcoi a València, ens arribem a Massanassa, per lliurar la darrera comanda del dia. Resulta ser la destinatària –casualitats de la vida en un món que continua sent un mocador–, una vella coneguda de la meua filla, marroquina d'origen, avui dedicada a tasques de voluntariat que coordina l'ajuntament del poble. Tota l'ajuda que tan gasiva va ser els primers dies sembla concentrada ara en estranya promiscuïtat. Uniformats diversos, militars de la UME, policies municipals vinguts de Madrid, maquinària pesada, camions extractors, furgonetes de repartiment. I missatges d'ànims en pancartes fetes per voluntaris brillant amb llum pròpia. I gent amb mascaretes i botes d'aigua fent cues: per sol·licitar ajudes d'urgència, per demanar que no se'ls menge de nou la riuada de la burocràcia, per renovar documents perduts en la barrancada, per continuar amb les tasques de neteja, carregant bosses de menjar. Fins per comprar dècims per a la loteria de Nadal. Confiats a l'atzar o la realitat de les pròpies forces, l'aigua va tornant a mare, la vida reprèn el seu curs amb prou feines i alè entretallat. Impossible no evocar avui la veu del poeta, l'enumeració interminable de la destrossa, impossible no aprendre de les lliçons de sempre, impossible oblidar els morts i el fangar, la cantilena dels greuges, l'evidència de causes i conseqüències, l'esperança que s'obri pas per les cantonades més sinistres i que floreix com una rosa de paper entre les mans. Impossible avui no sentir-nos uns entre tants com esperen i treballen.
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 29 de novembre de 2024.]
