Quants anys feia que els viatgers somniaven de venir-hi? Quants Nàpols coneixien abans de trepitjar-lo amb els peus? Quants continuaran ocults sota lloses i llambordes, al final de foscos carrerons, en les infinites esglésies, monestirs, castells, palaus i museus que s'alcen orgullosos o aguanten ací i allà enmig de la runa amb una mala salut de ferro? La de la vastitud inabastable és la primera sensació que assalta el viatger, condició aquesta –la humilitat o simple constatació d'una realitat inapel·lable– necessària per obrir-se a l'imprevist, per intentar mirar amb els menys prejudicis possibles. Perquè si un es deixa abassegar per l'omnipresència d'un Maradona elevat a tots els altars de la passió supersticiosa, una religiositat fanàtica i a flor de pell, mesclada amb grapats de paganisme ancestral; si un s'encanta amb algunes pel·lícules de Sorretino, amb les cançons de Renato Carosone o fins i tot amb el record d'una novel·la de Curzio Malaparte, per força la fotografia de la ciutat quedarà velada. Entre la precisió mil·limètrica amb què alguns preparen les seues incursions (diguem-ho clar: aquestes escapades d'uns dies, fent el turista discret, no es poden qualificar ben bé de viatges), devorant guies, demanant recomanacions a amics i coneguts, recopilant dades que els proporcionen la il·lusió del viatge molt abans d'eixir de casa i la simple improvisació bé hem de torbar-hi un punt intermedi. Cal, primer que res, confiar en els propis ulls i olfacte, i practicar una suspicàcia sistemàtica respecte del que pontifiquen guies, agències i benintencionats experts en la matèria.
Però, caòtica i confusa, multitudinària i bruta, Nàpols és una ciutat fàcil per als qui venim d'on venim, de la vora oest de la mateixa mar nostra. Fins les inflexions de l'idioma ens resulten properes i familiars, de manera que per molt que no pocs indígenes s'entesten a parlar-nos en espanyol (la necessitat és una font inesgotable de títols universitaris i estudis filològics), nosaltres ens mantenim en el nostre italià vacil·lant, això podríem fer! Per dur-nos la contrària i privar-nos del tòpic de la lluminositat mediterrània, ens han eixit uns dies rúfols de pluja i fred, amb la qual cosa el refredat que arrosseguem des de València s'ha transformat en una sensació de febrícula i debilitat i en atacs de tos irreprimible, una bronquitis en tota regla, la qual cosa no ens impedeix travar mínimes converses amb la gent que en general és molt amable i moure'ns amunt i avall. El que pitjor portem són les inevitables pizzes. En el que d'altres, la majoria, consideren un paradís gastronòmic d'eficàcia universal, un bé dels déus, nosaltres només hi veiem un menjar vulgar, una mescla de resultats dubtosos. I comparades amb les nostres coques amb tomaca, senzilles i substancioses, o les coquetes de dacsa de la Marina, no hi ha color. Diríem que la pizza s'ha perdut en els recargolaments barrocs tan del gust dels napolitans, un menjar per atipar-se, no per delectar-se. Ens hem conjurat per no tornar-hi en uns quants dies. Perquè hi ha, òbviament, altres coses, molt més bones, el peix, per exemple, peixos modestos com la mabra o l'anguila que solen servir fregides, i tota mena de mariscos. I el vi, per descomptat. El mínim que es pot demanar a un plat és saber, pel gust, la vista, el tacte, l'olfacte i, és clar, pel paladar, què estàs menjant, cosa impossible de discernir en el cas de la pizza, siga bona, regular o decididament dolenta. Fes d'un plat popular una indústria d'ocupació militar com la que, via americana sobretot, han fet de la pizza i la desolació, la tristesa i la manca de gust seran completes. Però la sorpresa hi és, atenta a trabalsar-te i alegrar-te el dia quan ja quasi el donaves per perdut. Per això cal fugir de la ruta turística com de la pesta. I la sopresa ha estat, en demanar nosaltres una sopa ben calenteta per combatre el refredat, una zuppa di fagioli (i em preguntava com es podia preparar una sopa de fesols) que ha aterrat damunt la taula i que complia amb totes les virtuts d'una magnífica olleta de bledes. La trama llatina funciona a molts nivells i especialment el culinari. L'olla ens ha alegrat el cos i la vida i ha permès que donem per bones les caminades infructuoses costera amunt per conquistar alguna vista panoràmica de la ciutat, els passejos pels carrers dels pessebres, el millor cafè del món, curt i intens, que –això és infal·lible– pots demanar en qualsevol baret o tuguri, que no et decebrà, i sense la impertinència amadrilenyada del solo?. I, és clar, la ceràmica radiant de Santa Chiara, la meravella completa del Museu Arqueològic, les llibreries del final de Via Tribunali, l'algaravia de Via Toledo (no per la ciutat espanyola sinó per un Virrei així anomenat). Quatre notes sobre la ciutat, quatre dies que anem apamant-la, quatre giornate, com aquelles en què el poble de Nàpols va alliberar la seua ciutat del domini de l'Exèrcit alemany entre el 27 i el 30 de setembre de 1943, eternitzades per la filmografia, els monuments urbans, una estació de metro i la memòria popular.
[Publicat, amb el títol "Quatre notes sobre Nàpols", al Diari La Veu del País Valencià, el divendres 13 de desembre de 2024.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada