Mala peça hi ha al teler

No passarà certament l'encara president valencià als annals per la seua intel·ligència ni per la seua habilitat política. Ni per l'astúcia, marca de la casa de tants politics espavilats, que creixen cultivant les relacions més oportunes i oportunistes, que sempre saben ser al lloc que toca, atents al canapè i al raspall que passen amb suavitat pels muscles dels seus protectors fins que no hi queda ni rastre de caspa. Si l'endemà de la dana, Mazón hagués presentat la dimissió, a hores d'ara encara hi hauria qui el ploraria. Però sostingut pels uns i pels altres, i insistint en l'enfilall de mentides, ocultacions i declaracions contradictòries, la seua caiguda respon a la llei de la gravetat: més ràpida i sorollosa com més s'acosta el final. És probable que els seus sequaços més propers el mantinguen en una bombolla on no arriben la majoria de crits i el refús generalitzat que provoca la seua presència, però d'ençà del dia que se li acudí acompanyar Pedro Sánchez i els monarques a Paterna ja sap de quin color és el fang de la justa indignació. Per això se n'amaga tant com pot darrere una làbia que costa de desxifrar i en l'absoluta inanitat de les coses que diu i que no diu. Pràcticament s'ha convertit en un empestat. Quins càlculs allarguen la seua agonia? Perquè cada dia que passa augmenta el seu aïllament, la contestació al carrer i la consciència social que ha de plegar pel bé de la majoria social del País Valencià. Com era previsible, les protestes multitudinàries estan desembocant en noves formes d'organització i protesta, potser més minoritàries, però més intenses, diverses i continuades. I els sectors implicats en la lluita van ampliant-se a poc a poc: associació de víctimes de la dana, finalment organitzades, llauradors afectats per l'enèsima amenaça urbanística a què la modificació de la Llei de l'Horta donarà corda i excusa legal. Si Mazón fos intel·ligent, o simplement hàbil, aparcaria la consulta per a la llengua base de l'ensenyament i esperaria temps més bons. Però Rovira és un fatxa de pedra picada que no farà marxa arrere en la seua croada contra els valencians i la seua llengua. Embolica que fa fort! Menystenir la capacitat del poble per dir prou és potser l'error de càlcul més greu en què han incorregut els actuals mandarins de la Generalitat i els seus acòlits de Vox. Finalment les Corts es definiran sobre la dimissió de Mazón, si bé amb vot secret, segurament per evitar que a més d'un o una els traslluesca la traïció a la cara (dura). La jutgessa de Catarroja que investiga els fets i negligències en la gestió de la dana sembla que hi va seriosament i amb ganes d'arribar fins al fons de l'assumpte. Aquest dissabte mateix hi ha convocades concentracions a les capitals valencianes en favor del sí al valencià. I aquesta setmana, a les portes de l'Ajuntament de València, el Comitè Local d'Emergència i Reconstrucció de València convocava una roda de premsa alternativa a l'oficial per protestar contra la marginació i censura dels afectats per la dana en els projectes que s'elaboren en secret als despatxos. Mala peça tenen al teler Mazón i companyia. I la primavera ja demana pas amb les seues intifalles i la convocatòria d'una nova manifestació multitudinària per a l'1 de març. El que va començar sent un símbol potent de la dignitat amb el crit de "Mazón dimissió!" està convertint-se en una possibilitat real, a més a més d'una necessitat peremptòria. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 21 de febrer de 2025.]

 

 

Taüll

 

Recorde la primera vegada que vam ser a Taüll. Va ser una visita fugaç, cosa de voltar pel poble una estona, contemplar des de fora les esglésies romàniques, prendre alguna cosa en la terrassa d'un baret i poc més. Devia ser per primavera, doncs, tal vegada l'any vuitanta-dos o vuitanta-tres del passat segle, en un Simca 1.200 de color verd. Ens hi va dur per una carretera vertiginosa, des de la Seu d'Urgell, on passàvem uns dies, l'amiga Anna Martí, que era professora de català, gran aficionada a la poesia i d'una elegància i vivacitat exquisites, molt pròpies d'aquelles profunditats del país i arredonides pels anys d'estudi a Barcelona, ciutat i habitants que s'estimava en la mateixa proporció que els detestava. Devia tractar-se del mateix sentiment que inspirà la creació del mot pixaví referit a persones poc o molt inflades, forasters de capital que presumeixen de casta o ciutadania però que a la menor excusa escampen el poll per trobar una mica d'esplai i assossec en algun d'eixos pobles que tant menystenen per donar-se aires de grandesa. Potser en els nostres temps aquestes diferències entre el camp i la ciutat, que tanta literatura han segregat en el passat, s'han dissolt en un revoltim on ja no distingim vicis i virtuts, beneficis i estralls. L'aldea global té aquestes coses. A l'Anna la disgustava especialment el català cada vegada més postís i pobre de la metròpoli, al qual oposava un suculent nord-occidental (el propi de l'Alt Urgell) de fonètica impecablement clara on dringava amb especial fortuna l'ancestral "mane?" o "què mana?" que coronava les preguntes i substituïa amb gràcia l'anodí "què?" dels sords o desentesos. No deixava de sorprendre als viatgers aquesta expressió en una dona tan moderna com era l'Anna, en qui les dualitats fàcils i els tòpics moixos queien estrepitosament davant la síntesi que diu que només es pot ser universal (o modern) si s'és plenament arrelat a un temps i un lloc. La Seu d'Urgell, posem per cas, on la nostra amiga va ser durant molts anys regidora de cultura pel PSUC o d'alguna de les seues formacions hereves, o Taüll, sense anar més lluny, el poble que ara acull de nou els viatgers més de quaranta anys després d'aquella primera incursió, recordada fragmentàriament, que va deixar imatges mudes captades amb la càmera de Super 8 del pare, una seqüència de rostres mig esvaïts, un lapse de vida estrany que remunta el riu del temps i les correspondències. El Taüll d'aquells anys devia ser poc més que una joia amagada, un nom en els llibres d'història, o una cita obligada per a especialistes en art, per a amants de la muntanya i del país, aventurers d'altres temps. Els frescos de Santa Maria i Sant Climent, dels mestres anònims de Taüll, ja feia molts anys que reposaven sans i estalvis al Museu d'Art Nacional de Catalunya, com tantes meravelles de l'art antic, gràcies a una iniciativa de l'Institut d'Estudis Catalans que els va salvar d'una venda i exportació (o espoliació) als EUA. Però segurament els viatgers valencians ho ignoraven llavors, com tantes coses ara i sempre. Joan Coromines atribueix a arrels iberobasques el topònim del poble, que derivaria d'un (a)tauri>(a)tauli –ata o ate, porta, i uri, poble segons ell, tot i que en basc modern poble és herri i ur, aigua)–: poble del port. Després hi hem tornat moltes vegades, la majoria d'elles per esquiar a l'estació de Boí-Taüll, que va ser inaugurada el curs 1988/1989, amb grups de l'institut on treballàvem. Ara el poble viu exclusivament, excepte en algun cas de persistència de la ramaderia tradicional (vaques, cavalls), del turisme, esports de neu a l'hivern, esports de muntanya la resta de l'any. Hi ha el gran complex hoteler del Pla de l'Ermita (de Sant Quirc de Taüll) i els antics pixavins hi van comprar tot d'apartaments per a estades temporals. L'església de Santa Maria es pot visitar debades i sempre és oberta, immersa en un silenci i unes foscors que corprenen. La de Sant Climent, en canvi, cobra el peatge de les seues meravelles, que acompanyen vídeos didàctics i altres amenitats de l'humil negoci cultural. Estan sent dies de molta boira, pluja i neu. Amb una mica de sort, si l'oratge ho permet, encara pujarem al pic del Cap de les Raspes Roies (roges en ribagorçà) o Puig Falcó, que amb els seus 2.753 metres és la cota esquiable més alta del Pirineu. Siga com siga, els viatgers poden assaborir a poc a poc la bona companyia i la commovedora bellesa de la Vall de Boí. Els records, entre els llambreigs de la boira, sobre el blanc silenci de la neu, ascendeixen plens de color i matisos amb l'eco remot del temps.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 14 de febrer de 2025.]

 

 

L'estupor

Mentre pensava de què parlaria avui en aquesta columna em venia al cap insistentment la paraula estupor. I recordava que L'estupor era precisament el títol amb què l'Editorial Afers va publicar en 2018, a cura d'Enric Iborra, que també signa el pròleg, una col·lecció d'assaigs de l'enyorat Josep Iborra. La setmana, efectivament, ha estat prolixa en fets que poden provocar allò que els diccionaris defineixen com estupor: "Immobilitat causada per una gran admiració, per una viva emoció". Admiració i emoció en aquest cas, no cal dir-ho, de signe negatiu davant el que sembla no tenir aturador: el despropòsit, la injustícia, l'estupidesa, la manca absoluta de trellat en una espiral demoníaca que creix com més va més. Per a l'assagista benisser l'estupor era una condició indispensable de l'escriptura per aplicar a l'observació els paràmetres de la racionalitat i la lucidesa i traure'n el màxim partit, una mena d'immobilitat interior davant la presència fosca de la realitat. Com el seu admirat Paul Valéry, Iborra se la mira, la realitat, com una cosa estranya on se sent atrapat. És difícil, i més en les actuals circumstàncies històriques, no reconèixer, en efecte, la sensació de vertigen i estranyesa davant la vulnerabilitat humana. Però si la vida és com és per naturalesa i en un sentit últim indefugible, també és cert que l'acció humana pot llimar-ne els aspectes més dolorosos, i que, sent fotuda per a tothom, ho és molt més per a uns que no per a d'altres, i per causes en tot cas evitables. D'ací, d'aquesta constatació, naix el principi de la consciència social i dels moviments i teories que, amb desigual fortuna, han tractat de fer més amable la vida i que no poques voltes ho han aconseguit. En el fons, no és contradictòria la coexistència d'aquestes dues perspectives que resumeix bé l'equilibri gramscià entre el pessimisme de la intel·ligència i l'optimisme de la voluntat. O entre l'estupor davant la barbàrie de mil cares ja convertida en amenaça planetària per a la pervivència en termes acceptables i la consciència que l'acció individual i col·lectiva poden aturar-la i han de maldar per trobar alternatives al que en aparença sembla irreversible. L'home i l'escriptor Josep Iborra, el mateix que com Valéry o Pascal s'enfronta amb la seua escriptura a les veritats despullades de la condició humana, és un bon exemple de compromís amb la cultura, la llengua i el país que li va tocar viure. I un contramodel, per tant, a tots aquests personatges que semblen estar en el món només per fer-lo més difícil, més inhabitable, més absurdament estúpid.

Cal tenir-ho en compte per no defallir, per no quedar atrapats en les urpes sinistres de l'estupor, de la mort anunciada, del que ens venen –amb indissimulat sadisme– com a dat i beneït i que en la majoria dels casos no és sinó pura i simple propaganda. La qual cosa no lleva a determinades proclames i actuacions ni un pèl del perill real que suposen ni ens les hem de prendre com a pures pallassades. Darrere de l'espectacle circense es mouen interessos tèrbols i despietats que practiquen el menyspreu per les formes més clares de la vida humana i les més elementals de la simple existència dels altres. Tal és la idea ben poc original de Trump, el trumpetista de l'apocalipsi, de buidar Gaza de palestins per transformar-la en un gran negoci turístic de platges, camps de golf i altres luxes. La continuació del genocidi que va començar amb les bombes i pot culminar en autèntica neteja ètnica que faria les delícies del mateix Hitler pot semblar una astracanada més, però dita per un dels homes més poderosos del món produeix feredat i estupor. A l'altra vora del Mediterrani, els mandarins de la colònia valenciana també s'apressen a perpetrar nous atemptats a la raó a compte dels seus beneficis mafiosos i de clan: embolicar la troca de l'ensenyament per barrar el pas al valencià, nomenar sicaris per al comandament d'À punt disposats a liquidar la presència de l'idioma propi i el prestigi guanyat amb esforç professional durant la DANA, desmuntar el Consell de l'Horta i donar via lliure a la construcció per acabar de carregar-se aquest espai vital per a la ciutat i el país i insistir en el suïcidi turístic i mediambiental. La resposta a les mobilitzacions populars contra Mazón i el seu Govern i per una reconstrucció racional que tinga en compte el benestar social i la prevenció de futures amenaces climàtiques han estat les reaccions prepotents dels últims dies. Ranera o cant del cigne d'un Consell tacat de sang i tocat de mort? Tot plegat és fàcil caure en la impotència i l'estupor. Però si des de l'imperatiu moral d'enfrontar-nos-hi som capaços de lligar totes les causes que queden a la intempèrie del desgovern, la força col·lectiva estarà en condicions d'aturar l'escomesa reaccionària i capgirar el sentit del que pretenen imposar com a inevitable.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 7 de febrer de 2025.]

 

Mentrestant

 

Aquest dimecres es van complir tres mesos de la fatídica vesprada del 29 d'octubre de 2024 que va segar la vida de 227 persones i destruir àmplies zones de l'Horta Sud, la Ribera, els Serrans, la Foia de Bunyol i la Plana d'Utiel, amb centenars de milers d'afectats i unes conseqüències econòmiques, socials i polítiques difícils d'avaluar encara avui. Siga com siga, no hi ha dubte que la catàstrofe provocada per la Dana i la tragèdia humana que la ineptitud, la negligència i la supèrbia d'un govern d'irresponsables van elevar a nivells de rècord sinistre, marquen un abans i un després en la història contemporània del País Valencià. Però hi ha també un mentrestant, la zona d'ombres i clarianes en què ara mateix ens trobem i que les poblacions directament afectades viuen, com és lògic, amb especial intensitat i angoixa. L'horitzó, en el mentrestant, encara és molt negre, es mire com es mire, per molt que ens recordem, amb el poeta, que "tot està per fer i tot és possible". A Alacant, Elx i Alcoi, aquesta encara sense imatges ni notícies a la premsa (escric dijous al dematí), hi va haver concentracions per demanar una vegada més la dimissió de Mazón i l'assumpció de responsabilitats. El sud del país es mou amb les seues pròpies dinàmiques i la coordinació necessària de tot el territori, mal que bé, va teixint-se, massa a poc a poc potser. Les concentracions han sigut l'aperitiu per a la manifestació al Cap i Casal d'aquest dissabte, que esperem tan multitudinària com les tres anteriors. Tot amb tot, ombres i clarianes del mentrestant. Les ombres parlen d'una certa sensació d'impotència de la força popular en comprovar que malgrat les insistents mobilitzacions, en bona part inèdites al País Valencià, els responsables polítics tenen ben assentats els culs a les poltrones, que en aquest tauler hi ha peces ocultes que es mouen molt bé i que són capaces de moment de neutralitzar la protesta i el descontent amb els seus aparells de propaganda i tones de falsedats i demagògia. L'ombra parla de la insistència en els despropòsits dels màxims responsables de la tragèdia: la militarització més que discutible per a la recuperació, la concessió a dit de projectes multimilionaris a empreses amigues, el control dels mitjans de comunicació públics amb el nomenament de responsables de dubtosa trajectòria professional i assegurada fidelitat ideològica i connivència de beneficis. La pressió al carrer, evidentment, es fa sentir, però no amb prou determinació i força per aconseguir a curt termini els efectes desitjats, l'indispensable tomb polític i social que el país i la majoria social necessiten. Intensificar i diversificar les formes de lluita i protesta semblen objectius peremptoris en el mentrestant. Les grans manifestacions seran possibles a partir d'ara si les accions de protesta, més o menys minoritàries, es multipliquen, si la capacitat per mantenir visible el conflicte busca altres formes d'expressar-se i si els mètodes de coordinació i direcció del moviment es perfeccionen, amplien i democratitzen. Més actes, més intensos i vistosos, més temps i treball per dissenyar-los i executar-los, més mitjans econòmics per sostenir-los, per vies on la mobilització virtual tinga el pes relatiu que li correspon al servei de l'escenari social principal: el carrer, els espais públics. Les ombres avisen del perill de l'esgotament, més per feblesa imaginativa i manca de convicció que per impossibilitat objectiva.

Però hi ha també les clarianes del mentrestant, que il·luminen els camins per on el futur es pot albirar amb més confiança. En primeríssim lloc, no sempre ben valorat i aprofitat, el de l'extensió i persistència de les forces de la solidaritat i el voluntariat, la capacitat d'autogestió de la gent. També els primers contactes entre les forces sindicals més compromeses amb els canvis socials i polítics i el debat que sospesa la possibilitat d'estendre les mobilitzacions al món del treball i la seua força primordial: la vaga general. I, partint de les lluites més ben articulades i arrelades en barris popular com el Parc Alcosa, la presentació aquesta setmana dels Comitès Locals d'Emergència i Reconstrucció. Aquesta darrera iniciativa, en efecte, toca el voraviu del conflicte: la possibilitat que la reconstrucció de les zones afectades per la Dana situe el benefici públic i col·lectiu per damunt dels interessos privats del capital. La lluita perquè els afectats tinguen veu i vot i la reconstrucció no siga una tornada als vicis d'una normalitat injusta i en part responsable dels efectes de la catàstrofe sinó un pas endavant per a la millora social i la posada en marxa de les mesures que exigeix el canvi climàtic i per una nova relació ecològica i ben arrelada entre la gent i el seu medi. Un abans i un després i un mentrestant que hem de saber empènyer a favor d'aquest país i la seua gent.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 31 de gener de 2025.]