L'estupor

Mentre pensava de què parlaria avui en aquesta columna em venia al cap insistentment la paraula estupor. I recordava que L'estupor era precisament el títol amb què l'Editorial Afers va publicar en 2018, a cura d'Enric Iborra, que també signa el pròleg, una col·lecció d'assaigs de l'enyorat Josep Iborra. La setmana, efectivament, ha estat prolixa en fets que poden provocar allò que els diccionaris defineixen com estupor: "Immobilitat causada per una gran admiració, per una viva emoció". Admiració i emoció en aquest cas, no cal dir-ho, de signe negatiu davant el que sembla no tenir aturador: el despropòsit, la injustícia, l'estupidesa, la manca absoluta de trellat en una espiral demoníaca que creix com més va més. Per a l'assagista benisser l'estupor era una condició indispensable de l'escriptura per aplicar a l'observació els paràmetres de la racionalitat i la lucidesa i traure'n el màxim partit, una mena d'immobilitat interior davant la presència fosca de la realitat. Com el seu admirat Paul Valéry, Iborra se la mira, la realitat, com una cosa estranya on se sent atrapat. És difícil, i més en les actuals circumstàncies històriques, no reconèixer, en efecte, la sensació de vertigen i estranyesa davant la vulnerabilitat humana. Però si la vida és com és per naturalesa i en un sentit últim indefugible, també és cert que l'acció humana pot llimar-ne els aspectes més dolorosos, i que, sent fotuda per a tothom, ho és molt més per a uns que no per a d'altres, i per causes en tot cas evitables. D'ací, d'aquesta constatació, naix el principi de la consciència social i dels moviments i teories que, amb desigual fortuna, han tractat de fer més amable la vida i que no poques voltes ho han aconseguit. En el fons, no és contradictòria la coexistència d'aquestes dues perspectives que resumeix bé l'equilibri gramscià entre el pessimisme de la intel·ligència i l'optimisme de la voluntat. O entre l'estupor davant la barbàrie de mil cares ja convertida en amenaça planetària per a la pervivència en termes acceptables i la consciència que l'acció individual i col·lectiva poden aturar-la i han de maldar per trobar alternatives al que en aparença sembla irreversible. L'home i l'escriptor Josep Iborra, el mateix que com Valéry o Pascal s'enfronta amb la seua escriptura a les veritats despullades de la condició humana, és un bon exemple de compromís amb la cultura, la llengua i el país que li va tocar viure. I un contramodel, per tant, a tots aquests personatges que semblen estar en el món només per fer-lo més difícil, més inhabitable, més absurdament estúpid.

Cal tenir-ho en compte per no defallir, per no quedar atrapats en les urpes sinistres de l'estupor, de la mort anunciada, del que ens venen –amb indissimulat sadisme– com a dat i beneït i que en la majoria dels casos no és sinó pura i simple propaganda. La qual cosa no lleva a determinades proclames i actuacions ni un pèl del perill real que suposen ni ens les hem de prendre com a pures pallassades. Darrere de l'espectacle circense es mouen interessos tèrbols i despietats que practiquen el menyspreu per les formes més clares de la vida humana i les més elementals de la simple existència dels altres. Tal és la idea ben poc original de Trump, el trumpetista de l'apocalipsi, de buidar Gaza de palestins per transformar-la en un gran negoci turístic de platges, camps de golf i altres luxes. La continuació del genocidi que va començar amb les bombes i pot culminar en autèntica neteja ètnica que faria les delícies del mateix Hitler pot semblar una astracanada més, però dita per un dels homes més poderosos del món produeix feredat i estupor. A l'altra vora del Mediterrani, els mandarins de la colònia valenciana també s'apressen a perpetrar nous atemptats a la raó a compte dels seus beneficis mafiosos i de clan: embolicar la troca de l'ensenyament per barrar el pas al valencià, nomenar sicaris per al comandament d'À punt disposats a liquidar la presència de l'idioma propi i el prestigi guanyat amb esforç professional durant la DANA, desmuntar el Consell de l'Horta i donar via lliure a la construcció per acabar de carregar-se aquest espai vital per a la ciutat i el país i insistir en el suïcidi turístic i mediambiental. La resposta a les mobilitzacions populars contra Mazón i el seu Govern i per una reconstrucció racional que tinga en compte el benestar social i la prevenció de futures amenaces climàtiques han estat les reaccions prepotents dels últims dies. Ranera o cant del cigne d'un Consell tacat de sang i tocat de mort? Tot plegat és fàcil caure en la impotència i l'estupor. Però si des de l'imperatiu moral d'enfrontar-nos-hi som capaços de lligar totes les causes que queden a la intempèrie del desgovern, la força col·lectiva estarà en condicions d'aturar l'escomesa reaccionària i capgirar el sentit del que pretenen imposar com a inevitable.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 7 de febrer de 2025.]