L'eix Trump Abascal Mazón

El president valencià Carlos Mazón ha demostrat amb escreix ser un polític sense escrúpols. Com el seu mestre i valedor Zaplana, va desembarcar en la política per forrarse, propòsit que no és cap novetat a cal PP. Com que la Dana li va capgirar l'ascens triomfal i transformat el camí de roses per al negoci en un calvari, ara només pensa a sobreviure enmig del temporal i s'aferra al càrrec com una caparra, conscient que si perd l'aforament té moltes possibilitats d'acabar a la garjola i de la morterada de diners que deixarà d'ingressar com a membre del Consell Jurídic Consultiu si completa la legislatura. Sense ser cap rara avis sinó més aviat el model més comú de la mena de polítics que tant abunden a Espanya, sobretot entre els de la bancada de la dreta espanyolista més o menys extrema, amb aquest segon pacte amb Vox a compte dels pressupostos l'alacantí s'ha revelat com un marxista consumat. Partidari de Groucho Marx, per ser més exactes: "Aquests són els meus principis, però si no li agraden, en tinc uns altres". Principis? Obeir la veu de l'amo, omplir la butxaca, perpetuar-se en el poder. La resta, simulacres que s'han de complir en el teatre d'ombres de la política institucional, discursets maldestres, parlar per no callar encara que no tingues res a dir, amagar el cap sota l'ala, mentir fins a l'extenuació amb l'únic objectiu de salvar la pell. Ordit a esquenes de Feijóo (que en gallec significa fesol, val la pena recordar-ho una vegada més), el pacte subscrit amb Vox agafa el líder del PP amb el pas canviat i obliga a trair els compromissos adquirits a Europa en matèria medioambiental, d'immigració i agricultura. Hi ha una altra formació que hi queda retratada entre el cagadubtisme i el càlcul d'interessos en el mercat del vot: Diana Morant, la del somriure permanent, ni mou mocions ni pressiona Mazón sinó tot el contrari. Com sempre pagarà els plats trencats d'aquest pacte, que no ha tocat ni una coma de les exigències de Vox, el poble valencià, fins i tot en el cas que ens caiga alguna multa europea per no complir amb l'agenda verda o despendre aigua sense límits ni control. Però n'hi ha més, molt més, en el camp sensible i crucial de la cultura i la llengua. Els xacals del secessionisme lingüístic, que són alhora fervorosos enemics del valencià i defensors d'una espanyolitat excloent i rància, ja ensumen la sang i demanen que la Generalitat deixe de subvencionar l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres entitats impulsores de l'idioma i que aquests diners siguen destinats a Lo Rat Penat, la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana i altres fantasmagòriques i ben nodrides per les arques públiques institucions sense ciència ni vergonya. Escaldats pel relatiu i significatiu èxit popular en la consulta sobre la llengua de l'ensenyament, el blaveram residual ha eixit esperitat com panerola del cau. ¿Arribarà la sang al riu i l'AVL, blindada per l'Estatut com a autoritat màxima en matèria de llengua, serà enviada a l'espai exterior de l'ostracisme on ja pernocten la majoria d'entitats de la nostra esforçada civilitat?

Tot està justificat per salvar la pròpia pell, fins i tot canviar la lletra de la biografia jesuítica amb què es va formar el jove Mazón i renegar dels valors cristians que inspiren el treball, per exemple, del Servei Jesuïta de Migrants València, tal com informava el Diari La Veu del País Valencià en aquest article. L'encara president, aficionat com és a fer mans i mànigues per caure bé al més fatxenda i forçut de la classe i viure a cor què vols a l'ombra del millor postor, sap que amb aquest pacte pot pujar a la cresta de l'ona que surfegen Trump i el seu millor amic espanyol, Abascal. El que ignora a consciència és que totes les ones, per molt altes que pugen, inclosa la del neofeixisme ara convertit en tsunami que devasta Gaza i Ucraïna i amenaça Europa sencera i el món, acaben morint a la platja. Mazón només vol temps per ajornar la seua caiguda. Nosaltres, el País Valencià, també en volem, de temps, però exactament pel contrari, per accelerar-lo, llevar-nos-el de damunt i seure a la platja contemplant com es desfà l'ona feixista contra la resistència esforçada del poble.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 21 de març de 2025.]

 

 

Amnèsia i cinisme a l'espanyola

El mal de l'amnèsia és més o menys universal i sol afectar sobretot persones que ocupen o han ocupat llocs de responsabilitat, polítics en la majoria dels casos, quan es veuen assenyalades per la sospita o l'evidència d'una mena o altra d'irregularitat en l'exercici de les seues funcions. L'amnèsia també té un caràcter transversal i sol afectar partits de tota mena i condició. No es tracta, clar, de cap patologia sinó de l'expressió d'un cinisme a prova de bombes, el recurs més fàcil per a qui no entén la política com un servei a la col·lectivitat sinó com una font de promoció personal, riquesa i poder. Convertida en pràctica i tàctica en què excel·leix com ningú la dreta cavernícola espanyola (passeu-me la redundància), l'amnèsia té en M. Rajoy el seu model més acabat, quasi perfecte. Si aquesta mena de Don Pantuflo hispà, fumador de puros, lector del Marca i seguidor acèrrim del Reial Madrid no és l'inventor del recurs inveterat de l'oblit per amagar el cap sota l'ala i evadir responsabilitats, sí que va convertir la propietat de la lletra inicial M. i el cognom Rajoy dels papers de Bárcenas en el misteri més ben guardat i inexplicable de la democràcia a l'espanyola. Fa uns dies, al Congrés dels Diputats, en la comissió que investiga la guerra bruta de l'estat contra l'independentisme, el gallec va tornar a exhibir la seua habilitat per desplegar l'amnèsia com un escut contra els míssils de la veritat. Rajoy no recorda res, no sap res: devia estar molt entretingut llegint la informació esportiva mentre els seus subordinats infiltraven espies, escampaven falsedats, desacreditaven oponents, apallissaven votants o es gastaven els fons reservats per subvertir la legalitat democràtica. Un d'aquests subordinats és l'exministre Jorge Fernández Díaz, que tampoc no recorda res de l'Operació Catalunya, tot i que sembla menys convençut de la seua amnèsia que Rajoy, a qui a penes delaten les sibilants amb què certs aires de la veritat se li escapen entre les dents i els llavis de la mentida sistemàtica. I el tic dels ulls, una dilatació tremolosa que sembla dir: "No us cregueu res del que estic dient". Però l'estudi del llenguatge no verbal encara no és usat en els peritatges que podrien dirimir l'abast de l'engany i l'amnèsia continua sent una caixa blindada per a la irresponsabilitat i la mentida. I ací els tenim, tots aquests falsaris, espolsant-se les puces dels seus crims per acte o omissió, propagant el model vigent de polític espanyol més estès: el de la cerca compulsiva de la medalla i la miserable covardia de no voler donar mai la cara.

La de Mazón, que és un simple aprenent de bruixot que beu de les fonts inesgotables del seu partit, és un altre tipus d'amnèsia sobrevinguda d'efectes devastadors, no cal dir-ho. És un altre dels qui passaven per allà, sense més llums ni virtuts, bons per al colp de colze i la traveta però absolutament inútils per a la gestió decent dels recursos públics i la defensa dels interessos col·lectius. No se sap ni que siga lector de premsa esportiva. Ell volia ser cantant, però la mamella del partit i dels càrrecs me'l va acabar entaforant en la Presidència de la Generalitat, on es pensava que tot seria bufar i fer ampolles i fer guanyar diners a mansalva, repartir canongies i cobrar després, ben arrepapat a la poltrona presidencial, favors i interessos. Però la vesprada del 29 d'octubre tot se li va capgirar mentre dinava alegrement a El Ventorro en magnífica companyia, quina cagada! Des d'aquell dia atziac, l'amnèsia de Mazón l'ha traït –si no ets un professional de la simulació com Rajoy més val que te n'abstingues– cada dia que ha volgut tapar els forats del seu oblit sobrevingut amb dades contradictòries i històries mal travades.

Per acabar tenim el cas extrem de Rovira, encara no afectat d'amnèsia, però en canvi convicte d'un cinisme de pedra picada. Derrotat sense pal·liatius en la consulta sobre la llengua de l'ensenyament, columna vertebral i indissimulada de la seua política antivalenciana, l'encara Conseller passarà a la història –un mèrit que ningú no li pot negar– per ostentar el rècord d'haver esmerçat ingents esforços humans i pressupostaris en un moviment absolutament inútil i haver-hi perdut mitja legislatura, tanta fam i tanta faena com hi ha. Per a quan la seua dimissió inexcusable, de la maneta de Mazón? Per a quan unes noves eleccions que aclaresquen un panorama polític absolutament viciat i inútil? Hi ha País Valencià, hi ha gent, hi ha esperança. Per una vegada la malvestat i el cinisme s'han estavellat contra un mur de civisme valencianista, de dignitat i cultura. L'enhorabona a tots els qui heu fet més sòlida i més ampla la muralla.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 7 de març de 2025.]

 

 

El Rei dels Saials

Fa uns anys, concretament en novembre de 2017, vaig estar ingressat una setmana en aquest mateix hospital Dr. Peset, per recuperar-me d'una pneumònia. El dolor sol ser un indicatiu fiable de l'estat de les coses i convé fer-li cas sempre i prompte. La qüestió és que, sumit en aquella situació de profunda consciència de la pròpia corporeïtat vulnerable, de l'autoanàlisi de les emocions, en l'estat preciós i febril de la sensibilitat que porta tota malaltia, vaig escriure uns primers "Saials. Apunts d'hospital". Els inspirà, de començ, aquesta mena de saial o uniforme que es dona als ingressats en qualsevol centre de salut valencià i que és una humil peça de roba, entre el grotesc i el funcional, que a tots iguala, apta per a les diverses intervencions que el cos anirà patint durant la seua estada hospitalària. Però el 'saial' ("Saials per torcar la pols, després ja vindrà el lleixiu") es va convertir, per l'impuls de la metàfora, en una forma específica de columna, fragmentària, reflexiva, aforística, i vaig continuar escrivint-ne fins a completar una sèrie que es va publicar al digital Tipografia la Moderna. De manera que no em va costar gens acoblar els saials amb allò que havia anomenat metaforismes i que escrivia de tant en tant des de feia anys, i junts –saials i metaforismes– van donar vida al volum titulat Farem un pensament, llibre que va veure la llum el febrer de 2021 de la mà de Lletra Impresa.

Ara he tornat, encara no fa vuit anys, al mateix escenari del Peset, aquesta volta atacat per una retenció intestinoestomacal que m'ha dut a passar per un quiròfan d'urgències. Tota la canonada que vaig reformar en 1985, a conseqüència d'una perforació d'úlcera, i que ha durat quaranta anys, ha fet solsida. De manera que amb la nova reforma, feta amb materials i tècniques nous, la canonada està en condicions de resistir bé les noves embranzides.

Ie, xiques, de nou estic per ací! Quines cares de prunes agres! Que no em reconeixeu? Soc el de la 445, Freddy el del Cabanyal, el Rei del Saial! I he tornat després de vuit anys. Què m'han dit que està fent aquest moniato del Rovira –xica, acosta'm una cadira que vinc tot rebentat– contra el valencià i l'escola? Aquest home no deu estar bé del cap! I el Mazón, encara és President? Tindrà algun dia un atac de veritat? Ara, que aquesta dissabte la tornarem a muntar, què s'han pensat? I tu, allà darrere la barra, brillant com una movie star i donant ordres, qui ets? Ah, la Na Negra Janes de la Guyana, la que més mana en la cinquena? Però aquesta nit, no, morena, que ha tornat el Rei del Saial, Freddy el del Cabanyal, i l'acompanyen Jordi el Xapa, Joano Valdés, Maite la de Castelló, el Rus, Quique Pumby entr més gent. Prepara'm els psicotròpics, analgèsics i opiacis, somnífers i anestèsics –i una mica del cava que tens guardat a la nevera, bordegassa!–, que avui és Dijous Gras i continua el Carnaval, i a més ja tenim ací les falles. Cada persona un saial! Vinga, Na Negra Janes, que avui tot va cap per avall; vinga, que avui tenim menú especial. Que qui ho paga? Que qui ho paga, dius? Doncs, el Rei del Saial! S'ha acabat la misèria i s'ha acabat el bròquil! Poseu-vos els saials de mudar, agafeu els carrets de les sondes i engreixeu bé les rodes que avui, quan el dia es dissol en la nit, quan la nit obri el seu mant per acollir la crisàlide del dia i a l'horitzó brilla l'estrella més fugaç, farem un cercavila al corredor de la cinquena. S'han acabat les penes, el dolor, l'insomni i el plorar, que ja està ací de nou el Rei del Saial. Tothom en marxa, això s'ha d'acabar, fora penes i tristeses, fora tràngols i treballs, que Fredyy el del Cabanyal i Na Negra Janes ballaran un pasdoble a l'eternitat. Ja sonen els acords d'El Fallero, L'entrà de la murta ja es comença a desplegar, tothom a formar… Amb el Rei del Saial!

[A tots els malalts i tot el personal sanitari dels hospitals públics valencians. Especialment als sanitaris del Dr. Peset de València i a les doctores Payà i Estellés, en just agraïment.]

 [Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 28 de febrer de 2025.]

 

 

Escriptura del cos, cos de l'escriptura

Begonya Mezquita, Feridura. Edicions del Buc_Poesia núm. 34, octubre 2024. Epíleg de j.l. badal.

 · · ·

Amb aquest nou llibre, Begonya Mezquita (Sagunt, 1968) enceta una segona època per a la prestigiosa col·lecció poètica Edicions del Buc, que opta ara per un format més lleuger, més manejable i de més bon llegir per als seus llibres. La mateixa poeta encarregada d'estrenar aquest segell independent i estrictament amateur (entre parèntesis: l'amateurisme no solament no està barallat amb el rigor i la professionalitat sinó que en el cas de la poesia diríem que els exigeix, qüestió d'amor i fe) insufla amb Feridura nou alè a un periple editorial que desitgem llarg i fecund. Han passat deu anys ben comptats des de l'últim lliurament poètic de l'autora, Parlen els ulls (2014), aquell primer volum de l'editorial. Aniversari redó. I tornem a començar amb bon peu la singladura. Entremig hi ha hagut el cúmul de vida que aquestes pàgines intenses ens fan a mans dels ulls, les emocions i la intel·ligència lectora i ens serveixen en safata de plata el plaer de la bona poesia: el viatge inesgotable de qui no ha sabut "véncer l'abast de les flames" perquè ella mateixa ha "estat tots els incendis". Hi ha hagut, traçant un abans i un després, l'abisme d'un atac de feridura o apoplexia, que és com popularment s'han anomenat en català les diverses modalitats de l'ictus abans de l'extensió d'aquest neologisme. Hi hagut també la mort del pare, un altre punt i a part. No són aquestes només experiències que obliguen la poeta a mirar de fit a fit els ulls de la mort ("Fins aleshores, diria que mai no havia mort"), és sobretot la lluita per vèncer les seqüeles de la malaltia, l'absència en part irreparable del propi cos, i per omplir amb la tenacitat de la memòria i l'evocació la pèrdua del pare. La feridura té, doncs, aquestes dues arrels que s'entrellacen en el lloc més fondo de la terra de les emocions.

Per la primera, tal com palesen sobretot els poemes de la part inicial del llibre, la que dona nom al conjunt, corre la saba de l'esforç d'assumir l'experiència traumàtica de l'ictus, la d'aprendre a alçar-se des de les pròpies mancances i defalliments, la de l'assumpció d'una nova realitat i la d'un remuntar finalment el dolor i l'adversitat expressat en el que podríem definir com una reescriptura del cos. És possiblement d'aquesta identificació entre cos i llenguatge poètic d'on naixen en bona part l'autenticitat i la força lluminosa que transmet Feridura: escriptura del cos, cos de l'escriptura. Gràcies a la precisa sincronització dels dos elements del binomi, el desplegament formal i temàtic dels poemes implica alhora una veritable transformació personal, un viatge des de les profunditats tel·lúriques fins als espais més lluminosos de l'experiència. El cos ha conquistat la seua escriptura: s'ha dit, ha guanyat el desplegament de la mirada, s'ha obert a l'horitzó. Per això Feridura adopta principalment la forma de l'autodiàleg, paraules a un tu que fa d'espill de la poeta com a forma suprema de la confidència i l'autoconsciència. Però hi són totes les altres persones del verb: les terceres, el nosaltres i el vosaltres. La mirada poètica és un periscopi que gira i completa el cercle per observar-ho tot, el més ocult dins una mateixa, el més llunyà en els reiterats records de la infantesa, el més frugal i immediat de l'experiència quotidiana. I té l'habilitat del ventríloc i la redonesa de l'oracle. És l'ànsia constant de més vida el motor que mou els poemes de Begonya Mezquita.

Dividit en tres parts, conté un total de 57 composicions (casualitat o no, les de l'edat de l'autora), algunes de les quals agrupades en seccions: Feridura, Un desert blau i Uns altres jardins. Cada una d'aquestes parts comença amb un poema destacat en cursiva, com donant entenent que conté algunes de les claus que confereixen sentit al conjunt. És així sens dubte pel que fa a "Cutis", el poema que obri la primera part i, doncs, també el llibre, anagrama d'ictus que ens remet, gràcies al joc verbal, a un dels trets més constants de la poesia de l'autora: la sàvia combinació del més profund i el més superficial en una proposta vitalista en què aquestes distincions són merament referencials. "Vine", el primer poema de la segona part, és una declaració de fe en la paraula i, alhora, una invocació al pare a través d'una estampa domèstica repetida en el temps: "Lluminós i discret, l'home tornava a casa / i era el sol que declinava, la màgia del capvespre". La darrera part ens porta, com el títol bellament ja suggereix, vençudes les adversitats i guanyada l'escriptura del/per al cos, a la llum de viatges i amics, a espais de l'encís on pintar la mirada, a l'observació minuciosa del més frugal (un home que passa, una dona en bicicleta, un gelat en una plaça…) o el més solemne de l'arquitectura urbana i natural. Són poemes escrits a peu de carrer de Torí i el Piemont, de Chicago i la Sénia, de Tamil Nadu, l'horta de Castellar, Brussel·les o la Marina. Les "Endreces" finals ens aclareixen alguns dels motius dels poemes, que inclouen homenatges pòstums als poetes amics Manel Marí i Antoni Ferrer o donen forma a algunes propostes rebudes: sobre una pel·lícula ("Cel sobre Berlín", amb el significatiu tema de l'àngel protector), un arbre, l'aigua, les dones, etc.

La poesia de Begonya Mezquita és de naturalesa eminentment plàstica. Els seus poemes semblen construïts com autèntics collages, per superposicions i analogies, per jocs de contrastos, amb una sintaxi que s'articula per acumulació i salts acrobàtics i que funda en la música i el sentit del ritme i la mesura el basament per a la creació de sentits, de vegades sorprenents, juganers i gràcils, greus i solemnes, que manifesten molt bé l'art d'estimar en què consisteix la poesia i l'alegria de viure. Després dels inicials El perfecte somriure (1989), Badalls d'estiu (1990), L'any de les atzavares (1994) i Entre la distància exacta i la nit (1991), dels posteriors Signes de terra (1999), Una illa (2007) i el ja al·ludit Parlen els ulls, Feridura ve a afermar i afirmar la potència d'una de les veus més interessants de l'actual poesia catalana.

[Publicat a la revista Saó núm. 509, gener de 2025.]