El mal de l'amnèsia és més o menys universal i sol afectar sobretot persones que ocupen o han ocupat llocs de responsabilitat, polítics en la majoria dels casos, quan es veuen assenyalades per la sospita o l'evidència d'una mena o altra d'irregularitat en l'exercici de les seues funcions. L'amnèsia també té un caràcter transversal i sol afectar partits de tota mena i condició. No es tracta, clar, de cap patologia sinó de l'expressió d'un cinisme a prova de bombes, el recurs més fàcil per a qui no entén la política com un servei a la col·lectivitat sinó com una font de promoció personal, riquesa i poder. Convertida en pràctica i tàctica en què excel·leix com ningú la dreta cavernícola espanyola (passeu-me la redundància), l'amnèsia té en M. Rajoy el seu model més acabat, quasi perfecte. Si aquesta mena de Don Pantuflo hispà, fumador de puros, lector del Marca i seguidor acèrrim del Reial Madrid no és l'inventor del recurs inveterat de l'oblit per amagar el cap sota l'ala i evadir responsabilitats, sí que va convertir la propietat de la lletra inicial M. i el cognom Rajoy dels papers de Bárcenas en el misteri més ben guardat i inexplicable de la democràcia a l'espanyola. Fa uns dies, al Congrés dels Diputats, en la comissió que investiga la guerra bruta de l'estat contra l'independentisme, el gallec va tornar a exhibir la seua habilitat per desplegar l'amnèsia com un escut contra els míssils de la veritat. Rajoy no recorda res, no sap res: devia estar molt entretingut llegint la informació esportiva mentre els seus subordinats infiltraven espies, escampaven falsedats, desacreditaven oponents, apallissaven votants o es gastaven els fons reservats per subvertir la legalitat democràtica. Un d'aquests subordinats és l'exministre Jorge Fernández Díaz, que tampoc no recorda res de l'Operació Catalunya, tot i que sembla menys convençut de la seua amnèsia que Rajoy, a qui a penes delaten les sibilants amb què certs aires de la veritat se li escapen entre les dents i els llavis de la mentida sistemàtica. I el tic dels ulls, una dilatació tremolosa que sembla dir: "No us cregueu res del que estic dient". Però l'estudi del llenguatge no verbal encara no és usat en els peritatges que podrien dirimir l'abast de l'engany i l'amnèsia continua sent una caixa blindada per a la irresponsabilitat i la mentida. I ací els tenim, tots aquests falsaris, espolsant-se les puces dels seus crims per acte o omissió, propagant el model vigent de polític espanyol més estès: el de la cerca compulsiva de la medalla i la miserable covardia de no voler donar mai la cara.
La de Mazón, que és un simple aprenent de bruixot que beu de les fonts inesgotables del seu partit, és un altre tipus d'amnèsia sobrevinguda d'efectes devastadors, no cal dir-ho. És un altre dels qui passaven per allà, sense més llums ni virtuts, bons per al colp de colze i la traveta però absolutament inútils per a la gestió decent dels recursos públics i la defensa dels interessos col·lectius. No se sap ni que siga lector de premsa esportiva. Ell volia ser cantant, però la mamella del partit i dels càrrecs me'l va acabar entaforant en la Presidència de la Generalitat, on es pensava que tot seria bufar i fer ampolles i fer guanyar diners a mansalva, repartir canongies i cobrar després, ben arrepapat a la poltrona presidencial, favors i interessos. Però la vesprada del 29 d'octubre tot se li va capgirar mentre dinava alegrement a El Ventorro en magnífica companyia, quina cagada! Des d'aquell dia atziac, l'amnèsia de Mazón l'ha traït –si no ets un professional de la simulació com Rajoy més val que te n'abstingues– cada dia que ha volgut tapar els forats del seu oblit sobrevingut amb dades contradictòries i històries mal travades.
Per acabar tenim el cas extrem de Rovira, encara no afectat d'amnèsia, però en canvi convicte d'un cinisme de pedra picada. Derrotat sense pal·liatius en la consulta sobre la llengua de l'ensenyament, columna vertebral i indissimulada de la seua política antivalenciana, l'encara Conseller passarà a la història –un mèrit que ningú no li pot negar– per ostentar el rècord d'haver esmerçat ingents esforços humans i pressupostaris en un moviment absolutament inútil i haver-hi perdut mitja legislatura, tanta fam i tanta faena com hi ha. Per a quan la seua dimissió inexcusable, de la maneta de Mazón? Per a quan unes noves eleccions que aclaresquen un panorama polític absolutament viciat i inútil? Hi ha País Valencià, hi ha gent, hi ha esperança. Per una vegada la malvestat i el cinisme s'han estavellat contra un mur de civisme valencianista, de dignitat i cultura. L'enhorabona a tots els qui heu fet més sòlida i més ampla la muralla.
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 7 de març de 2025.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada