Escriptura del cos, cos de l'escriptura

Begonya Mezquita, Feridura. Edicions del Buc_Poesia núm. 34, octubre 2024. Epíleg de j.l. badal.

 · · ·

Amb aquest nou llibre, Begonya Mezquita (Sagunt, 1968) enceta una segona època per a la prestigiosa col·lecció poètica Edicions del Buc, que opta ara per un format més lleuger, més manejable i de més bon llegir per als seus llibres. La mateixa poeta encarregada d'estrenar aquest segell independent i estrictament amateur (entre parèntesis: l'amateurisme no solament no està barallat amb el rigor i la professionalitat sinó que en el cas de la poesia diríem que els exigeix, qüestió d'amor i fe) insufla amb Feridura nou alè a un periple editorial que desitgem llarg i fecund. Han passat deu anys ben comptats des de l'últim lliurament poètic de l'autora, Parlen els ulls (2014), aquell primer volum de l'editorial. Aniversari redó. I tornem a començar amb bon peu la singladura. Entremig hi ha hagut el cúmul de vida que aquestes pàgines intenses ens fan a mans dels ulls, les emocions i la intel·ligència lectora i ens serveixen en safata de plata el plaer de la bona poesia: el viatge inesgotable de qui no ha sabut "véncer l'abast de les flames" perquè ella mateixa ha "estat tots els incendis". Hi ha hagut, traçant un abans i un després, l'abisme d'un atac de feridura o apoplexia, que és com popularment s'han anomenat en català les diverses modalitats de l'ictus abans de l'extensió d'aquest neologisme. Hi hagut també la mort del pare, un altre punt i a part. No són aquestes només experiències que obliguen la poeta a mirar de fit a fit els ulls de la mort ("Fins aleshores, diria que mai no havia mort"), és sobretot la lluita per vèncer les seqüeles de la malaltia, l'absència en part irreparable del propi cos, i per omplir amb la tenacitat de la memòria i l'evocació la pèrdua del pare. La feridura té, doncs, aquestes dues arrels que s'entrellacen en el lloc més fondo de la terra de les emocions.

Per la primera, tal com palesen sobretot els poemes de la part inicial del llibre, la que dona nom al conjunt, corre la saba de l'esforç d'assumir l'experiència traumàtica de l'ictus, la d'aprendre a alçar-se des de les pròpies mancances i defalliments, la de l'assumpció d'una nova realitat i la d'un remuntar finalment el dolor i l'adversitat expressat en el que podríem definir com una reescriptura del cos. És possiblement d'aquesta identificació entre cos i llenguatge poètic d'on naixen en bona part l'autenticitat i la força lluminosa que transmet Feridura: escriptura del cos, cos de l'escriptura. Gràcies a la precisa sincronització dels dos elements del binomi, el desplegament formal i temàtic dels poemes implica alhora una veritable transformació personal, un viatge des de les profunditats tel·lúriques fins als espais més lluminosos de l'experiència. El cos ha conquistat la seua escriptura: s'ha dit, ha guanyat el desplegament de la mirada, s'ha obert a l'horitzó. Per això Feridura adopta principalment la forma de l'autodiàleg, paraules a un tu que fa d'espill de la poeta com a forma suprema de la confidència i l'autoconsciència. Però hi són totes les altres persones del verb: les terceres, el nosaltres i el vosaltres. La mirada poètica és un periscopi que gira i completa el cercle per observar-ho tot, el més ocult dins una mateixa, el més llunyà en els reiterats records de la infantesa, el més frugal i immediat de l'experiència quotidiana. I té l'habilitat del ventríloc i la redonesa de l'oracle. És l'ànsia constant de més vida el motor que mou els poemes de Begonya Mezquita.

Dividit en tres parts, conté un total de 57 composicions (casualitat o no, les de l'edat de l'autora), algunes de les quals agrupades en seccions: Feridura, Un desert blau i Uns altres jardins. Cada una d'aquestes parts comença amb un poema destacat en cursiva, com donant entenent que conté algunes de les claus que confereixen sentit al conjunt. És així sens dubte pel que fa a "Cutis", el poema que obri la primera part i, doncs, també el llibre, anagrama d'ictus que ens remet, gràcies al joc verbal, a un dels trets més constants de la poesia de l'autora: la sàvia combinació del més profund i el més superficial en una proposta vitalista en què aquestes distincions són merament referencials. "Vine", el primer poema de la segona part, és una declaració de fe en la paraula i, alhora, una invocació al pare a través d'una estampa domèstica repetida en el temps: "Lluminós i discret, l'home tornava a casa / i era el sol que declinava, la màgia del capvespre". La darrera part ens porta, com el títol bellament ja suggereix, vençudes les adversitats i guanyada l'escriptura del/per al cos, a la llum de viatges i amics, a espais de l'encís on pintar la mirada, a l'observació minuciosa del més frugal (un home que passa, una dona en bicicleta, un gelat en una plaça…) o el més solemne de l'arquitectura urbana i natural. Són poemes escrits a peu de carrer de Torí i el Piemont, de Chicago i la Sénia, de Tamil Nadu, l'horta de Castellar, Brussel·les o la Marina. Les "Endreces" finals ens aclareixen alguns dels motius dels poemes, que inclouen homenatges pòstums als poetes amics Manel Marí i Antoni Ferrer o donen forma a algunes propostes rebudes: sobre una pel·lícula ("Cel sobre Berlín", amb el significatiu tema de l'àngel protector), un arbre, l'aigua, les dones, etc.

La poesia de Begonya Mezquita és de naturalesa eminentment plàstica. Els seus poemes semblen construïts com autèntics collages, per superposicions i analogies, per jocs de contrastos, amb una sintaxi que s'articula per acumulació i salts acrobàtics i que funda en la música i el sentit del ritme i la mesura el basament per a la creació de sentits, de vegades sorprenents, juganers i gràcils, greus i solemnes, que manifesten molt bé l'art d'estimar en què consisteix la poesia i l'alegria de viure. Després dels inicials El perfecte somriure (1989), Badalls d'estiu (1990), L'any de les atzavares (1994) i Entre la distància exacta i la nit (1991), dels posteriors Signes de terra (1999), Una illa (2007) i el ja al·ludit Parlen els ulls, Feridura ve a afermar i afirmar la potència d'una de les veus més interessants de l'actual poesia catalana.

[Publicat a la revista Saó núm. 509, gener de 2025.]