Un oblit ple de memòria

Maria Josep Escrivà, L'alegria de l'oblit. Edicions 62, Poesia núm. 199, Barcelona, febrer de 2025.

· · ·

L'últim llibre de Maria Josep Escrivà (el Grau de Gandia, 1968), poeta que de 1993 ençà ha anat publicant una obra d'una molt considerable amplitud i qualitat, ve precedit de Sempre és tard (2020) i La casa sota la lluna. Antologia (2023). Excepte els set poemes de Sine die que apareixien en l'esmentada antologia i "Les abelles" i "Prunera després de la pluja", ens trobem ara amb uns treballs rigorosament organitzats en la forma unitària que és un llibre de poemes nou de trinca. L'autora mateixa, amb la precisió que caracteritza el seu quefer literari, té cura d'explicar en l'epíleg del present llibre, titulat I els amb que il·luminen la consciència, tant la procedència de les nombroses cites que l'ordenen i jalonen com la referència bibliogràfica d'alguns poemes ja publicats que reapareixen feliçment ara.

No és aquesta l'única prova que l'oblit poètic de Maria Josep Escrivà ve ple de memòria, pleníssim, d'una memòria que és l'expressió més evident de la gratitud de l'autora envers un ampli ventall d'amics companys d'ofici i les seues obres escrites i la pròpia i biològica família. Tots els poemes que integren L'alegria de l'oblit, fins quan parteixen de la desolació i la soledat més descarnades, són la manifestació, formalitzada en i per la tensió poètica, d'una gratitud a la vida i a la bellesa que (encara) ens envolta i acull, la de les flors i les plantes tan estimades i presents en la poesia de l'autora, la dels paisatges o els animals. Perquè al fons de tot hi ha l'impuls de crear, a través de l'escriptura poètica, una bellesa definida com la "lúcida / rèplica al / desconsol". O de cercar els camins on trobar allò que "desmenteix / la mesquinesa d'aquest món". No ens ha de sorprendre, doncs, que si de manera tan senzilla com explícita i agraïda la poeta abraça la poesia com a forma d'alliberament personal i modus vivendi, arribe a afirmar que "la por més gran és perdre // el nord: / el nord / de l'escriptura". Amb Maria Josep Escrivà, la dona poeta, ens trobem un cas paradigmàtic de dissolució de les naturals i subtils fronteres que hi ha entre ambdós elements del binomi identificats en una fusió completa. La confusió (passeu-me el mot) podria, pot, xerricar en d'altres casos i poetes. De fet hi grinyola sovint amb derives sentimentalistes i aparat retòric de molta tronada i poca llum. En el que ens ocupa, en canvi, és font de versemblança on vibra l'eco de la veritat que esperem trobar al fons de la música de les paraules. Només des del rigor expressiu i el despullament de qui no s'amaga en la baralla amb les ombres i el silenci, la imatge que el poeta projecta damunt les parets de la casa del poema no resultarà un autèntic fiasco. L'alegria de l'oblit ofereix aquest do estrany en l'espai recòndit de les seues paraules, lluny del focus mediàtic de les servituds i convencions de l'ofici, en la soledat fecunda i la voluntat poètica de reinventar-se.

Així, l'oblit invocat ací i que és motiu d'alegria, no és el de la mare presa de l'Alzheimer ("jo busque la paraula / precisa / mentre ma mare oblida la paraula / cullera") i a propòsit del qual, en una nota del dietari que clou el llibre, "La madeixa", l'autora defineix la poesia com una "eina per desembullar la meua madeixa de contradiccions, de sentiments oposats, de bloqueig emocional que es tradueix en bloqueig verbal". És l'oblit que supera l'enyor ferit i permet "tornar al temps d'abans del des / plaer", l'oblit que abandona "la casa. aquella / casa / on no / vaig ser // feliç", el que recolza en cites d'Anise Koltz ("toute mémoire / est un remords"), Josep Maria Sala-Valldaura ("La memòria és oblit curull de trampes / i la llengua, una mentida") o Wislawa Szymborska ("Heretem l'esperança: / el do d'oblidar"). Ni és tampoc l'oblit cernudià que s'arrela en Bécquer com a mort o final del desig i el patiment, sinó oblit nodrit de memòria que anhela més vida. En el poema que dona títol al conjunt, "L'alegria de l'oblit", llegim: "palpar el cos / fins a la cicatriu. // amb dits cecs, / reconèixer-hi el tacte / de la llum d'una estrella / morta. // fer-ne memòria, que ja / no dolga". El sortilegi de la poesia cicatritza les ferides amb versos d'oblit plens de memòria.

L'alegria de l'oblit s'estructura en quatre parts introduïdes per un poema que hi fa de pòrtic, "Açò no és soledat", al qual segueixen la secció En l'arbre del meu cor, 11 poemes autònoms, i el text en prosa La bassa. Ve després Lluny de qui sap què, que inclou al seu torn 5 sèries (Sine die, 12 poemes, Fotografiant orquídies, 2, Eruga lenta, 15, Cullen mores, 12, i una sèrie final amb 8 poemes de títol independent), i el ja citat dietari La madeixa. L'epíleg explica les circumstàncies en què s'ancoren els poemes i les proses del llibre i els homenatges que en forma de citacions incorporades al cos del poema i/o que l'encapçalen apareixen en la primera secció. És en aquests poemes, d'alè més discursiu i dates d'escriptura més recents en general que els de Lluny de qui sap què, on s'afina més l'art descriptiu de l'autora i la capacitat per fer-se càrrec del món físic en què viu i de les múltiples presències de la realitat. Acaba aquesta secció amb dos poemes corprenedors, "Eriçons porucs", sobre la mort de dos migrants adolescents quan eren a punt de desembarcar al port de València i "Guerra que som", inspirat en les tragèdies de Gaza i Ucraïna. La bassa és una prosa bellíssima en què Escrivà evoca aquella bassa de la seua infantesa ("El paradís dels humils") i on torna a subratllar la facultat salvífica de la poesia: "Avui em construesc aquesta bassa de paraules".

Més concentrats i distribuïts en l'espai, sense majúscules i amb la mínima presència dels signes de puntuació, amb significatius blancs de silenci i encavalcaments de versos que sovint es resolen en una sola paraula, aquesta part del llibre són com aquarel·les subtils, transparents, on vibra la filosofia minimalista del haikú sense el cosset del còmput sil·làbic i la sonsònia de les modes que se sol perdre en insignificances: "a l'obaga de l'ànima: / ikebana de mots". Comptat i debatut, L'alegria de l'oblit és un llibre que desplega bé les qualitats de la poesia de la seua autora i que farà les delícies sensuals i meditatives dels bons lectors.

[Publicat a la revista Saó núm. 514 de juny de 2025.]