Benimaclet, el barri on treballe i on he viscut molts anys, és terra d'al·luvió formada pels sediments de diversos corrents migratoris que el van transformar de dalt a baix a partir dels anys seixantes. Els primers immigrants van arribar-hi empesos per la centrifugació del desarrollismo que va buidar camps sencers de Castella, Andalusia o Extremadura. La proximitat a la Universitat i els mòdics lloguers de les cases que els nouvinguts havien anat adquirint van atraure-hi també molts estudiants. La convivència entre petits botiguers i llauradors autòctons, treballadors, estudiants, ensenyants universitaris i altres professions liberals, va conferir al barri, en el crepuscle del franquisme, un aire desimbolt i una placidesa a penes alterats pels frecs normals en tot veïnatge. L'equilibri entre horta i ciutat, sentenciat a mort per l'avanç del formigó que mou la roda especuladora, manté a Benimaclet un cert verd d'esperança: si el camp ja no hi és, hom el pot sentir encara en el ritme de vida i les fragàncies que escampen les brises estacionals, caminant per sendes antigues i carrerons que s'abracen a la Plaça on hi ha la casa que hostatjà el mestre Carles Salvador, al cementeri voltat de bancals. La identitat benimacletera compensa en part el buit d'una ciutat governada per la burrera i es nodreix d'una recepta que inclou associacionsme, treball per la llengua i la cultura valencianes com a via d'integració social, tractament solidari i democràtic dels problemes, llibertat i tolerància com a ingredients principals. Tot això és el que la bèstia feixista, que ahir intimidava al Cabanyal i despús-ahir a Russafa, voldria reduir a cendra. Amb el vistiplau d'una autoritat que es desentén dels incomptables atemptats que tenen la rúbrica de la mà negra, i emparats en drets que no dubtarien ni un segon a conculcar, les bèsties de la porra i els anabolitzants mentals d'España 2000 han convocat avui (escric divendres) una manifestació pel barri. Els pijos de la Gran Via reviuen el cadàver insepult del franquisme i, per a vergonya i impotència dels demòcrates, tornen a escampar el seu odi racial. Però aquests xenòfobs seran avui els únics estrangers al barri. El poble de Benimaclet continuarà demà, i passat, i l'altre, viu i unit com un puny en el seu compromís per fer-se més habitable, arrelat i obert, alternatiu i solidari.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 20 de novembre de 2010.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 20 de novembre de 2010.
En democràcia no tot hi val. I si no s'estableixen els marges amb claredat, ja vindrà qui traurà profit del malentès. Els que cremen llibres en democràcia tots sabem què cremaren als camps de concentració quan manaven. Què concepció perversa pot tindre el delegat del govern -últim responsable de la malifeta, si no vaig errat- per a permetre aquesta ofensa a la raó? Deu ser molt més perillós, segons aquest individu, les protestes i la defensa, per la Monica Oltra, dels que estan sent espoliats al Cabanyal, que els fatxes passejant-se per Benimaclet. Tot una lliçó de coherència democràtica d'un tipus que es diu d'esquerres i demòcrata.
ResponElimina