L'engany coneixem

Trenta-cinc anys després de la batalla de València les coses no semblen haver canviat gens. Escoltant a les Corts la gasofa verbal de Rafael Maluenda intentant justificar la injustificable prohibició del terme País Valencià, tenim l'esgarrifosa sensació de viatjar a través del túnel del temps i d'aterrar d'un colp en un país caníbal on el poder estimula la caça del roig catalanista. La gran ofensiva es reprén quan al PP li coixegen les poltrones i se li cremen els discursos de cartró pedra amb què ha entretingut la parròquia durant massa anys. Potser és un símptoma de debilitat que –mentre Fabra i Ciscar dissimulen– desempolseguen el manual de la intolerància feixista homologada per la pseudodemocràcia espanyola amb una maneta de pintura blava de fals dilema identitari. Tampoc no és fortuït que Maluenda i companyia insuflen ara nou alè a la mòmia blavera, endormiscada gràcies a subvencions i privilegis indissimulats i que només treien a passejar en certes festes de guardar perquè mostrés les dents a compte de TV3, l'escola valenciana o la comèdia de l'aigua. L'antivalencianisme disfressat amb peineta i banda rojigualda ha envellit en la mateixa proporció en què el país (i que es foten) s'ha estès, evolucionat i rejovenit, i ja no pot enganyar ningú amb l'intent desesperat d'espavilar la mòmia. No, no és, malgrat tot, l'enèsima improvisació del qui no té res a dir, ni simple maniobra de distracció (que també), sinó ofensiva coordinada amb el blaverisme aragonès i el balear, el nacionalisme espanyol intolerant de sempre i el seu discurs catalanòfob d'àcid sulfúric. I si aquella batalla desigual del poder contra nosaltres, els altres, ens va deixar el cos ple de blaüres, en gran part per errors propis, en el remake ja no ens poden enredrar amb la teranyina de les senyes d'identitat, perquè el que s'hi dirimeix i s'intenta frenar són els efectes col·laterals que pot provocar el tsunami soberanista del Principat i escanyar la idea força de país que treballa per un futur alternatiu més bo. Tampoc no és casual que l'escola pública siga ara la bèstia negra del feixisme que sense complexos Maluenda i les NNGG volen escampar. Com en els vells temps, ells assenyalen els blancs perquè España 2000 i el GAV practiquen el seu sinistre esport, com a Burjassot contra el que Estellés inspira. Si l'ofensiva ja és global i té el punt de mira en el País Valencià, la resposta ha de ser democràtica, serena i radical. I implicar el país sencer.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 18 de maig de 2013.