Volia fer un acudit fàcil, però li va eixir una de les millors
faules sobre els temps actuals que es recorden. Ja coneixíem la seua
propensió a les metàfores taurines, no a l’estil ausiasmarquià,
evidentment, ni menys encara a la manera de Salvador Espriu, això
faltava, sinó en la més pura tradició carpetovetònica: ell era un
bou (i si no ho va dir, tots ho vam entendre) amb un parell d’ous
per enfrontar-se a qualsevol cosa. D’acord amb aquesta bravura
racial, que desdiria un cognom que s'inspira en la coneguda seqüència
alfabètica de l’ordinador, també li agradava tirar mà de la
lexicografia bèl·lica, tan espantosa. Aquesta vegada, però, cal
reconèixer que Wert ha estat especialment eloqüent. Oposar-se a la
seua diabòlica llei (aparentment) d’educació era, deia amb la
solvència d’un Esop modern, com si els ocells disparassen a
l’escopeta, quan com tothom sap és sempre l’escopeta la que
dispara als ocells, i que darrere de l’escopeta hi ha un caçador
(amb un parell d’ous també) prement el gatell. Altrament, seria
com somniar un món al revés on, per exemple, no manassen els de
sempre, presidit per les lleis del respecte i l’estima a la
diversitat lingüística i cultural, amb ocells que s’estalvien els
caçadors i les seues armes, amb responsables d’educació que
exerceixen com a tals, coses, ve a dir Wert, completament
impossibles. Passa que de vegades, i això ho hauria de saber el
ministre fabulador, fins i tot les faules més increïbles es
compleixen o serveixen com a exemple alliçonador per corregir
determinats vicis humans, com ara el de disparar contra indefensos
ocells. Potser els costarà, per la seua naturalesa voladora i
espantadissa, però tard o d’hora els ocells es revoltaran contra
els caçadors i les seues escopetes. Com va fer el gran ocell
Moustaki, a qui ja no arriben els trets del mal caçador, ni fereixen
agulles insidioses com les de Wert, ni ningú pot arravatar la
llibertat que cantava en els seus poemes. No és massa tard perquè
els ocells, com en la faula de Wert, apunten a les escopetes. Però
hauran de volar en estols nombrosos, amb els cabells als quatre vents
i les cançons del gran metec per
guanyar els horitzons.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 25 de maig de 2013.
Però el que sí saben fer, i molt bé, els ocells, ocellets i ocellots -uccellacci e uccellini, Pasolini dixit- és cagar-se damunt les escopetes i els escopetitstes. Això ho fan com el que són: uns mestres.
ResponElimina