Ja
em perdonarà el lector que avui parle de mi, o de la part de mi que
des de fa un bon grapat d'anys es dedica a escriure aquests
artefactes tan volàtils que en diem columnes i que tenen el seu
hàbitat en els terrenys pantanosos que separen (de fet, uneixen)
periodisme i literatura. Un fum d'anys (impossible calcular quantes
cigarretes consumides en l'esforç), quasi vint-i-tres, a raó d'un
article setmanal i dos durant algunes
temporades,
fan la bonica suma de 1.047
columnes, comptant aquesta que està coent-se ara. Un gra de sal (cum
grano salis, per utilitzar el
símil clàssic), una gota en l'oceà de les paraules, poca cosa al
capdavall per molt que una petita part, potser la més salvable,
d'aquests escrits haja
fornit la matèria per a tres llibres publicats la majoria dels
exemplars dels quals dormen el somni dels nonats en els magatzems
dels editors o han donat ja el seu coll fràgil a la implacable
guillotina. Els primers anys i mentre no van inventar el correu
electrònic i un fax era encara difícil de trobar, dictava per
telèfon els meus escrits a un sofert redactor del Ciudad,
que s'ho prenia esportivament
com una lliçó de gramàtica. En aquell temps començava a
enfonsar-se la desorientada nau socialista i Zaplana es pentinava la
clenxa preparant el seu assalt a la Generalitat des del parc temàtic
benidormí amb el convenciment que no trairia mai la seua promesa de
forrarse gràcies a la
política. Crec que en tot aquest temps, el de Cartagena, sense
despentinar-se mai, és el que millor ha complit els seus propòsits,
i no per falta de la dura competència de tants personatges com avui
fan cua a cal jutjat. Ja manava la Barberá? Em fa vertigen
comprovar-ho. El cas és que aquesta cita setmanal, imprescindible
gimnàstica per a un escriptor desvagat i dispers com jo, ha pautat
els meus dies entre l'horror vacui de
qui sent acostar-se al galop l'hora d'enviar l'article i, quan em
trobava rodant món i als hotels no hi havia ordinadors ni internet,
la recerca d'algun servei públic des
d'on trametre'l. Així ho he fet des d'Euskal Herria o Marràqueix,
Buenos Aires o Cusco, Escòcia o Barcelona, Venècia o Siracusa… És
curiós, la meua etapa de columnista més llarga, la del Levante
(setze anys), va acabar per haver escrit un article que a parer del
cap de secció (o del director o del consell d'administració, vés a
saber) era «massa personal». Clar, la pretensió de separar en una
columna d'opinió el que és personal del que no ho és era una
vulgar excusa, sobre el rerefons d'una crítica a l'avui introbable
Alfonso Rus i una altra als abusos de les omnipotents empreses de
telefonia
i en concret
a
ONO (avui devorada per un altre depredador de la mateixa espècie,
vés per on) que no em van
voler publicar, per fer-me'n fora. Quan poses el dit en algunes
nafres del poder et poden passar aquestes coses. Però com que no
visc, ni de bon tros, d'això, puc permetre'm el luxe de defensar la
llibertat literària amb ungles i dents. I ara, per ser sincer, se
m'obri un altre horror vacui amb
els canvis polítics que estem vivint. No perquè tema perdre motius
per escriure amb l'arribada d'una certa decència a la vida pública
sinó perquè, una mica com en la síndrome d'Estocolm dels
segrestats, dubte que apareguen en escena personatges tan abjectes
com els que m'han inspirat tantes columnes. Em podeu dir que sempre
ens quedarà Madrid, però això queda massa lluny. La resposta a
aquest horror al buit la tindreu la setmana vinent i, confie, moltes
altres setmanes vinents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada