Les
primeres frustracions de la denominada transició no van deixar només
un paisatge de prunes agres entre els valencians, almenys entre els
més conscients de ser-ho. L'enginy popular sempre ha trobat maneres
de compensar a través de l'humor i la ironia les amargors de tota
mena que ens assetgen. La transgressió literal dels grans himnes que
simbolitzen moltes de les nostres derrotes no podia pal·liar-ne els
efectes devastadors, cert, ni
tan sols organitzar la resistència o la resposta a l'estat de coses
(l'humor no dóna per tant), però sí fer-les més païdores gràcies
a la petita venjança de la dessacralització més descarnada i
la ridiculització de les
pompes fàtues amb què el poder acostuma d'exhibir-se. Així fou amb
el «Viva España, mon pare té una canya p'a pegar-me al cul perquè
sóc un gandul» amb què la llengua postergada emergia impúdicament
en la intocable Marcha Real. Potser d'un abast menys estès, i
segurament amb epicentre alcoià, hi ha també el que canvia la
lletra a la solfa de l'Himne de l'Exposició (o Regional), l'oficial
del País Valencià des de 1984. La ironia ací adquireix tons
surrealistes i és d'una eficàcia a prova de bombes (i també
de pompes): «Per no frenar en meitat de la corba me'n vaig anar baix
d'un bancal. En el taller els mecànics em diuen: `Burro animal per
no frenar!´». La pretensió pactada de
convertir els valencians en ofrenadors a perpetuïtat de no
sabem quines glòries a
Espanya no només xocava amb la crua realitat de la nostra secular
postergació del poder i dels seus beneficis, sinó també de
popularitzar un himne que s'havia apropiat la dreta franquista més
rància i
més descaradament
antivalenciana per la via futbolera, fallera, ratpenatista i
també política i institucional,
i que amb prou feines podia
ser assumit més enllà del
Camí de Trànsits de la capital ni
fins i tot per amplis sectors de portes endins.
Però
la percepció que no només ens van relegar, contra la voluntat
popular expressada a les urnes, a autonomia de segona o tercera i a
un tractament fiscal devastador per a l'economia,
sinó que a més l'explotació del cortijo valencià
dels darrers decennis
consistí
al capdavall en una sistemàtica destrucció del teixit productiu
propi i la depredació de les
entitats financeres autòctones que ens haurien
acabat d'absorbir per al
projecte recentralitzador espanyol, ha pres cos en àmplies esferes
de la societat valenciana. També en alguns dirigents o partits que
fins ara havien fet la viu-viu en aquest tema crucial o directament
participat en la pantomima autonomista d'ofrenar or
a canvi de fum. Conseqüència
directa dels Acords del Botànic, fruit al seu torn de la gran
sacsejada electoral, l'exigència d'un pacte fiscal més just per al
país ja ha estat col·locat a l'agenda política amb tots els ets i
els uts. I així el presidenciable Ximo Puig, en el discurs
d'investidura d'ahir, afirmava
que estem exhausts d'ofrenar
glòries a Espanya i que el maltractament a què estem
sotmesos per part de l'Estat té data de caducitat. Es tracta
evidentment
d'una qüestió de supervivència més
que no d'un gir cap al nacionalisme, però igualment rellevant: ens
hi va la pervivència de les institucions autònomes, la mateixa
existència de la Generalitat, ni més ni menys. Aquests gestos,
d'una importància enorme, han de concretar
fórmules per a la seua plasmació en la realitat política i social
i trobar en la pressió i la capacitat de negociació per al bé comú
la forma habitual d'exercir la política. Llavors potser
ens adonarem, fets comptes i
gestions, que l'Estat nascut de la transició, el de les autonomies
descafeïnades, té els dies comptats i és incapaç de donar-hi
solucions. Això, que per a mi és obvi, ens obligarà a buscar
altres vies i projectes, o a passar pantalla, com se sol dir. De
moment, però, es tracta no d'ofrenar sinó de no frenar, de prémer
l'accelerador de
la regeneració democràtica i la dignitat dels valencians. Un
panorama
excitant, inèdit des de fa anys i fins
i tot segles, que no podem
desaprofitar.
[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 27 de juny de 2015.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada