Fuster al Parlament

I vam alenar, després d'un parell de setmanes esbojarrades de contenir la respiració. Per fi les portes de les Corts es van obrir gràcies a un acord in extremis (mai millor dit) entre les forces de més o menys esquerres, acord que sobre el paper fa bastant bona pinta. El que ja es coneix com l'Acord del Botànic (no agrairem mai prou als arbres la seua ombra benefactora) posa els punts sobre les is indispensables perquè puguem pensar, ara sí, que en aquest país comencem a girar un full molt negre escrit durant vint llargs anys d'ignomínia: regeneració democràtica i mesures contra la corrupció, atenció urgent a la gent més necessitada, impuls a un nou model productiu, finançament just per al país i auditoria ciutadana que apame i publicite la magnitud de la tragèdia que ens deixa en herència la banda de lladres i balafiadors que ara toca el dos. I que ja esmola de nou els sabres amb la mala bava del qui es creia omnipotent, alerta. Concentrem-nos de moment en l'alegria, l'alleujament o la il·lusió que pot generar la nova etapa. D'entrada, i en el ritual dels imprescindibles gestos, apuntem que Fuster, el savi de Sueca, va tornar a l'hemicicle, on va ser l'autor més citat. Si el crucifix de Cotino, els balbucejos dels il·letrats, la prosa buida i la gasofa demagògica (i invariablement en castellà) són substituïts per la bona literatura, vol dir que aquest país per fi es mou també en seu parlamentària. Que siga precisament Joan Fuster, en el vessant més aforístic, l'escriptor invocat en boca de Fernando Delgado (que esperem que prompte aprenga valencià) i Francesc Colomer, el nou President de les Corts, no és només una prova de finesa literària sinó un desgreuge en tota regla a la cultura i la intel·ligència, tan impunement menyspreades per les senyories del PP en aquell mateix escenari i arreu on han brandat la vara del manar. El retorn de Fuster, que esperem que no siga merament retòric, va provocar una altra imatge inesborrable del dia: la filla del falangista i capitana de la València ultrareaccionària, Rita Barberá, literalment abatuda en el seu escó mentre voleiaven per l'hemicicle les paraules de Fuster, segurament perquè no tenia a mà un Vuitton amb una pistola. I sense eixir-nos del terreny dels simbolismes anotem que ses noves senyories van decidir destinar el tradicional canapè de les ocasions solemnes, que costava un ull de la cara, a menjadors socials. En fi, continuem agafant aire, que va molt bé ara que s'acosten les ardències estivals, fins que la respiració sostinguda i natural siga la cosa més normal del món. De moment, els sabres a què al·ludíem ja centellegen des de Madrid, on Rajoy avisa que qualsevol intent de construir una cosa així com l'Agència Tributària Valenciana entropessarà contra la vella muralla de l'ordeno y mando constitucional. Per la seua banda, la dirigent de Ciudadanos, Carolina Punset, expepera, no volia perdre's la festa, però va confondre el Palau de la Generalitat amb el Parlament, una demostració palpable de la preparació política del neoespanyolisme (o no tan neo). Aquesta, sí, una anècdota irrellevant. O no tant. Respirem. 

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 13 de juny de 2015.]

[Imatge de la xarxa: Rita Barberá el dia de la constitució del nou Parlament.]