El cardenal Cañizares, arquebisbe de València, ha tornat a pixar
fora de test, cosa molt habitual en ell. En la prèdica posterior a
la processó del Corpus Christi (i vés a saber a aquestes alçades
de la història en quin estat es deu trobar el cos de Crist; fet un
santllàtzer sens dubte) el purpurat d'Utiel va disparar tota
l'artilleria pesada del seu verb contra el que ell denomina
l'«imperio gay», el «feminismo destructor» i la
«ideología de género». No sembla casual que la seua
homilia tingués lloc la vespra d'una reunió a València dels
col·lectius més afectats per les desigualtats sexuals i les lleis
discriminatòries, una multitudinària concentració a la mateixa
ciutat de la parròquia de l'escola religiosa pel manteniment dels
seus privilegis i al caliu d'algunes iniciatives legislatives que
intenten pal·liar les conseqüències del masclisme dominant
(inclòs, per descomptat, el tàcit de Cañizares, dissimulat sota la
purpurina del presumpte missatge evangèlic). En la defensa de la
«familia cristiana», presentada en les seues acrobàcies
dialèctiques com l'única existent i vertadera (amb menysteniment de
les atees, agnòstiques, musulmanes, jueves, budistes, etc., que bé n'hi
deu haver, i també d'altres formes de relacions interpersonals no
canòniques), Cañizares va fer una crida en tota regla a la
insubmissió contra determinades lleis que segons ell atempten contra
el credo cristià. Això sí, hi afegia que no tenia res contra la
«sana laicidad», que deu ser una cosa així com el
«regionalismo bien entendido» del franquismo. Ben mirat,
aquest esperit aparentment irredempt d'ara, que sembla emular cert
llenguatge de l'extrema esquerra, ha estat practicat per la jerarquia
eclesiàstica cada vegada que la història li ha passat per davant i
ha vist perillar els seus negocis i privilegis, a compte del
«glorioso alzamiento nacional» de 1936 o de la croada contra
l'avortament legal. Quants desvetlaments per la moral (sexual
sobretot) de la feligresia, quanta indiferència envers les
condicions de vida de les persones i les injustícies de cada dia!
Insubmisos contra les lleis per la igualtat de gènere i les formes
lliures de convivència, però mai contra les lleis que enquisten la
pobresa; contra l'amplitud de mires fora del ramat, però mai contra
les pròpies podridures, els abusos sexuals dels seus ministres, els
negocis fraudulents de la «visita» del Papa, la disputa pel
manteniment del «xiringuito» per al control de les masses que
encara hi creuen. Als acòlits i creients de bona fe, a molts dels
quals també el Cardenal els xafa la guitarra, els pertoca practicar
la insubmissió contra uns jerarques entossudits en guerres perdudes
però que encara fan molts estralls. Als altres, defensar el dret a
la igualtat i treballar per una societat lliure de la matraca
masclista i patricarcal de la qual l'Església és encara avui la
principal punta de llança.
[Publicat també el dissabte 4 de juny de 2016 a Tipografia La Moderna.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada