El passat és enterrat en el futur

Louise Glück, Nit fidel i virtuosa. Traducció de Núria Busquet Molist. Edicions del Buc_Poesia núm. 11. La Pobla de Farnals, març de 2017. Títol original Faithful and Virtuous Night (2014).

· · ·

Extraiem del poema d'aquest llibre «Un jardí d'estiu», dividit en cinc parts, els versos que donen títol a la present ressenya perquè al nostre parer concentren molt bé bona part de la força i sentit de la poesia de la nord-americana Louise Glück (Nova York, 1943). La trobada fortuïta d'una vella fotografia de la mare entre les pàgines d'un exemplar de La mort a Venècia és l'inici d'una sèrie de records encadenats quasi com una seqüència fílmica. En desempolsegar-la, s'il·lumina a poc a poc una escena amb uns infants prop d'uns rosers, en un jardí, un estiu remot... La silenciosa calma del jardí, al final de la secció tercera, sembla el preludi de la tragèdia, de la pura devastació del temps, «com una tarda a Pompeia». Louise Glück ha publicat una catorzena de poemaris independents i diverses antologies pels quals ha rebut alguns dels premis més prestigiosos del seu país, a més d'un parell d'assajos sobre poesia. L'editorial Pre-Textos n'ha anat traient, des de l'any 2006, cinc títols traduïts al castellà.

La poesia d'aquesta descendent de jueus hongaresos és, com molta de la que s'ha fet i es fa en l'àmbit anglòfon (i que ja fa anys que és també freqüent a casa nostra), d'arrel eminentment narrativa i voluntat reflexiva. No solament perquè sovint els poemes evoquen escenes del passat i se centren en anècdotes contextualitzades amb precisió de mirada realista per il·lustrar una idea final que clou el passatge amb voluntat exemplaritzant (en forma de revelació poètica, de lapidari fulgor). La narrativitat de Glück va un pas més enllà i consisteix en la construcció de personatges i en els miralls de la ficció amb què ens presenta un jo poètic que assumeix diverses i contradictòries identitats. Així la veritat poètica, aquestes visions sobre la soledat, el fracàs de l'amor, la mort i l'absència, el retorn polifònic del passat, descansa no sobre la certesa inamovible d'un subjecte poètic que tendim a confondre amb la persona de carn i os que escriu els poemes sinó sobre la deliberada ambigüitat de les màscares i la simulació de les veus. Sobre unes constants que precisament en la seua recurrència se'ns presenten com a verídiques (els pares morts, una tieta, ara també morta, que en el seu moment es degué fer càrrec d'ella i d'un germà una mica més gran –els xiquets del jardí estival a què hem al·ludit més amunt–, uns paisatges amb un gran riu que podria ser l'East o el Hudson novayorquès, una estada temporal al camp de Montana i un retorn a la ciutat…), llisquen diversos jos poètics: una pintora, la pacient d'un psicoanalista, un home, en «L'esbós d'un trajecte», «en aquell moment de la vida en què ni tornar al principi ni avançar al final sembla suportable» i a qui una xiqueta canta una pregària jueva als morts, algú que contracta un ajudant (convertit en «ajudanta» en la traducció catalana, potser per fer-la més coherent amb «melancolia»), etc.

Els poemes llargs i narratius del llibre, que són els més abundants, s'hi combinen amb breus poemes en prosa que paradoxalment, i en un altre joc no exempt d'ironia de l'autora, contenen una major càrrega poètica, si més no del que convencionalment entenem per tal cosa, però on la trama de la ficció és també més explícitament plantejada. La combinació de tendresa i distància, d'amor i rutina em sembla magistralment plantejada en el poema «La parella al parc», que no m'estic de reproduir sencer: «Un home camina sol pel parc i al seu costat hi camina una dona, també sola. ¿Com se sap això? És com si entre ells existís una línia, com una línia en un camp d'esports. I tantamateix, en una fotografia, semblarien un matrimoni, fatigats l'un de l'altre i dels molts hiverns que han resistit plegats. En un altre temps, podrien ser estranys a punt de trobar-se per casualitat. A ella li cau el llibre; en ajupir-se per recollir-lo, toca, per accident, la mà d'ell, i el seu cor s'obre de cop com una capseta de música. I de la capseta surt una petita ballarina de fusta. Sóc jo qui ha creat això, pensa l'home; tot i que només pot fer voltes sobre si mateixa, és tanmateix una mena de ballarina, no un simple tros de fusta. Això explicaria la música desconcertant que ve dels arbres». Com poèticament desconcertats o trasbalsats quedem els lectors d'aquesta magnífica poesia de Glück. Un llibre, doncs, per passar-hi molta estona, amb una traducció molt ajustada on l'anglès de l'autora es vessa feliç de transparències i on percebem aquella remor de fons que fan les coses inexplicables (o inenarrables). Molta bona feina la que estan fent a Edicions del Buc.

[Publicat a Saó núm. 428, juliol-agost de 2017.]