Els
últims dies d'agost a la Marina s'han ajustat com
un guant a allò que esperem d'ells. O que n'esperàvem cada any,
quan ens pensàvem que l'oratge sempre es movia dins els marges de la
fidelitat estricta al cúmul
d'experiències i memòria climatològiques que tan bé expressen els
refranyers. Els fenòmens meteorològics podien presentar-se llavors
amb més o menys virulència
i exactitud però ningú dubtava que el temps i el món disposaven
d'un magnífic rellotge de polsera (que
abans fou
de butxaca, d'arena i
de sol) que els permetia arribar puntuals a la cita de les mudances.
En la ignorància de l'asseveració segons la qual «tota la vida»
ha passat, s'ha dit o s'ha fet tal o qual cosa (perquè «tota la
vida» sol abastar un parell de generacions a tot estirar) navegàvem
més o menys contents, més o menys infeliços. És el cas, doncs,
que aquests darrers dies d'agost han estat com déu mana, abundants
de llamps i trons, de mar valenta, de vent i xàfecs constants que
han deixat la terra molla i reserves d'aigua per a unes setmanes. La
pluja i la fresca (llargament anunciades per aquella altra
previsibilitat més fiable avui dia dels satèl·lits que va
convertint de mica en mica la paremiologia en mer entreteniment
lingüístic) han fet desaparèixer en un tres i no res els
estiuejants que es dedicaven a ocupar les platges dia i nit amb
devoció (i imprudència) de fanàtics del déu sol. Hi deu haver
alguna llei secreta (que no siga la simple i pura propaganda, vull
dir, que aquesta és pública i notòria) que regeix els moviments de
les masses? Una cosa similar a l'esclat floral de determinades
plantes o arbres, la irrupció de les papallones o la formació d'una
plaga de llagostes? Caldria rellegir Canetti a veure què en diu.
Però confesse que per a mi és un misteri que la gentada desaparega
de sobte, per quatre gotes i dues ventades, de l'escenari meravellós
que formen la platja, la mar i el cel, i me'l deixe senceret per a
mi. Malgrat la generositat de l'aigua caiguda i de la força que a
estones a atès el vent, la mar ha tornat prompte a convertir-se en
una bassa d'oli transparent i l'horitzó, batut per la tramuntana, ha
quedat net com una patena. El mosquit tigre, conscient que li queden
pocs dies, ha tornat a senyorejar l'aire com un vampir despietat
d'estranys costums diürns i a martiritzar-nos amb les seues
mossegades, i les mosques semblen reviscolar nervioses
i confiades amb aquestes
primeres frescoretes. La parella de lloros que va niuar (escapada de
vés a saber quin captiveri) a la palmera de Carri a principis
d'estiu, i que ja deu tenir la prole crescudeta i a punt per al vol,
continua amb la seua xiuladissa histèrica que espanta les discretes
i infatigables oronetes i ha fet fugir fins les merles més audaces.
Com qui no vol la cosa, i amb el concurs de
l'oratge, ens hem plantat en l'1 de setembre (en què els escric
aquesta breu crònica). És hora, doncs, de tornar a obrir l'agenda,
de mamprendre noves lectures, de donar corda als plans ajornats en el
parèntesi estival, d'omplir-se de propòsits, d'alleujar les ferides
del sol, de rescatar les platges buides, de fer un, dos, tres
pensaments. De continuar caminant amb permís i complicitat de
l'oratge per aquest setembre obert de bat a bat.
[Platja de l'Almadrava, 30 d'agost de 2017.]
Y yo con estos pelos. Nadando en piscinas sin gente, que ya hace fresco por la noche. Aquí, en el secano, dos jornadas de poesía y poetas en la calle han aliviado la galbana. Supongo que tu agenda ya no es la que era y si siempre tuvo un hueco para todo ahora un poco más. Ya es tiempo de volver a Valencia.
ResponEliminaSí, és temps de tornar-hi, amic Luis, i ací ens veurem, esperant els bolets, atents a la fragància dels pins tocats per la pluja, contemplant la dansa argentada de les oliveres, recuperant les velles paraules, cercant-ne de noves... Una abraçada.
ResponElimina