diumenge, 7 de febrer de 2021

Amb vent de ponent

Mentre espentem i remem i esperem que els vents ens siguen propicis per a la reciprocitat dels mitjans audiovisuals en català, bé haurem d'esmerçar esforços també per millorar l'oferta radiotelevisiva del País Valencià, sobretot la del buc insígnia que, ens agrade més o menys, es diu À punt. Parlem de vents i tirem mà de l'acreditada metàfora de la navegació, és clar, però ja s'entén que els vents no són més que la voluntat política capaç de respondre a la demanda popular, quan és prou forta, i a la necessitat òbvia, per a la nostra supervivència com a poble amb llengua i cultura pròpies, d'un espai comunicatiu ben interrelacionat i compartit. Els activistes de Reciprocitat ara! ja han explicat amb tots els ets i els uts que no són els problemes tècnics els que la impedeixen sinó la manca de voluntat, que només pot nàixer del convenciment que hi ha una necessitat i que cal satisfer-la. Arribats en aquest punt, i mentre el ponent siga el vent que més fort bufe (i de ponent, ja se sap, ni vent ni gent ni govern) i el que amb més insistència despentina les nostres autoritats, no tenim més remei que confiar molt més en la voluntat i en la força que s'alcen des de baix que no en les lluminàries que ixen per les finestres dels despatxos de la Generalitat. L'eufemisme de la Commonwealth del President Puig està molt bé, que no debades ell és de Morella, terra de cruïlla on el fred dissipa segons quines manies endèmiques en altres llocs del país. Qui sap si fins i tot això pot donar aire al corredor mediterrani. A més, parlar de riquesa o prosperitat comuna en temps de tanta angoixa sempre deixa bon gust de boca. Però el corredor mediterrani o un finançament just, sobretot ara que ve el repartiment dels diners europeus i ens temem el pitjor privats com estem del que ja s'ha denominat (també metafòricament: què faríem sense les metàfores?) les claus de la caixa, depenen d'unes altres voluntats allà on es congrien els vents de ponent. La reciprocitat en canvi ens la podríem apanyar entre nosaltres i en un tres i no res i com qui no vol la cosa, i seria una bona manera d'acumular forces per a empreses de més envergadura com les més amunt citades. Però mentre xaloc i llevant hi ajuden (i l'imprescindible Ausiàs March també), i el gregal i el migjorn els fan costat, i fem els oportuns clucs d'ull al tramuntanal, que ara es concentra en altres menesters, llancem humilment unes propostes fàcils de millora perquè algun dia À punt es guanye els nostres cors exigents i puguem estar-ne orgullosos i recíprocament ben pagats.

D'entrada hi ha la qüestió de l'estil, fonamental, perquè ja sabem que l'estil és l'home (o el mitjà). No és només un problema de correcció lingüística. Fixem-nos en els informatius, que darrerament he seguit amb una certa regularitat per veure de més a prop com evolucionava la pandèmia. Ací hi ha un problema de versemblança i serietat, que és el mínim exigible als telenotícies. A les locutores i locutors els vindrien bé unes classes de prosòdia perquè parlassen amb el ritme adequat i la música escaient i les pauses degudes per inspirar en l'espectador la sensació imprescindible de la confiança. Que es note que allò que diuen respon a informació veraç que ells i elles són els primers a creure's. Tan senzill, per començar: saber comunicar, que per això els paguen. L'estil actual, hereu directe de Canal 9, és majoritàriament el de la metralleta que dispara i no mira on. La sintaxi, si es pot dir així, o ordre i jerarquia de les notícies també és assignatura pendent, de manera que tot decau en la banalitat, en una mena de predestinació o desgràcia caiguda del cel que hem d'acceptar resignadament, ja que no hi ha anàlisi ni s'exposen mai les causes i efectes de les coses. De la situació extrema de la pandèmia es pot passar, sense solució de continuïtat, a l'anècdota més prescindible. I el somriure obligat i invariable de presentació fallera, és precís? Els entrevistats, especialistes o passavolants sorpresos a traïció, són també prova de la precarietat de recursos i la falta de rigor amb què s'amaneix la informació. La manca de credibilitat s'intenta compensar amb un realisme impostat i un abús dels moviments de càmera cap als llocs del crim (la botigueta, la famàcia, el forn, la plaça…) per dissimular la posada en escena, com si la notícia hagués estat allà esperant el periodista. L'ús del castellà hi és abassegadorament majoritari, i es fa un ocultament deliberat de l'idioma propi quan el principal mitjà públic de comunicació hauria de fer una aposta clara per l'impuls del valencià. Un programa d'humor equivalent al Polònia de TV3, per exemple, ens vindria molt bé per veure'ns en l'espill dels vicis d'À punt i del país i a més podria donar feina a no pocs actors i actrius que hi tindrien una font inesgotable d'inspiració per als gags. La caricatura indispensable en aquests casos és fàcil: una locutora-locomotora repetint la Comunitat Valenciana de manera espasmòdica a raó d'unes vint voltes per minut posaria en evidència l'absurd de l'obsessió per imposar-nos el nom i la cosa.

En fi, que el vent aponentat que torba les nostres autoritats els entreté en inauguracions d'AVEs costosíssims i prescindibles mentre deixen de la mà de déu les caòtiques rodalies que afecten de veritat la vida dura i quotidiana de milers de valencians. O els fa perdre's en floritures metafòriques que ajornen sine die la reciprocitat i la millora d'una radiotelevisió pública de qualitat, arrelada, competent i autènticament moderna al servei del país. I mentrestant, allà al ponent els continuen negant les claus de la caixa que reclamen amb la boca xicoteta i els prenen el pèl i se'ls va posant un mal de coll de tant girar-se cap al centre d'un bunyol on, això sí, sempre s'hi pon el sol, el nostre, el que encara i malgrat tot continua eixint, ja veus, per llevant.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 5 de febrer de 2021.]

 


 

Cap comentari:

Publica un comentari