La revolta de l'escola

Escric aquestes línies el novè dia de la vaga indefinida del professorat valencià. No es recordava una mobilització tan massiva, organitzada i persistent per l'escola pública des de la cèlebre vaga de 1988, com alguns han observat. Com que durant els trenta-cinc anys que vaig ser ensenyant de secundària vaig participar activament en totes les que es van convocar per a professors o per al conjunt de la comunitat educativa entre 1983 i 2018, em picava la curiositat per esbrinar quantes van ser exactament. De manera que ho he preguntat a la IA (passeu-me la personificació). Per a la meua sorpresa, però, no m'ho ha sabut aclarir al·legant que les dades d'uns (l'administració) i altres (sindicats i col·lectius de professors) diferien. Tampoc no té gaire importància, al capdavall. El cas és que l'escola sempre ha estat un espai candent i un baròmetre fiable de la situació social. L'acumulació d'experiència combativa i organitzativa i la fartera d'arrossegar problemes que no fan més que créixer han provocat la gran explosió d'indignació col·lectiva i d'alegria que pinta amb un verd d'esperança la decandida i en general submisa societat valenciana. Siga el que siga el que finalment aconseguesca a efectes pràctics (i molt probablement, si es manté ferma, moltes de les coses que reivindica), no tinc dubtes que la vaga ja és un èxit incontestable, no solament per a l'escola pública sinó per al conjunt del País Valencià. Moure tanta gent i tan bé com estan fent els ensenyants és una font d'energia que no s'ha de menystenir. Més important que les reivindicacions salarials (i fent abstracció de les necessitats i mancances de cada cas particular) la decisió de plantar-se per fi davant una situació insostenible és pura vitamina. Això es veu en les concentracions i manifestacions d'aquests dies: l'alegria de la lluita solidària, el convenciment de combatre per una causa justa, l'autoestima guanyada d'un col·lectiu maltractat per les successives administracions, la consciència de participar en un moviment democràtic que es desplega des de la base, la despesa generosa i creativa de l'acció col·lectiva.

A la Consellera Ortí, com a tots els que l'han precedida en el càrrec amb raríssimes excepcions, i els inefables Rovira, Font de Mora i Tarancon en el pòdium de la malvada incompetència (perdó per si oblide algun altre cèlebre cap de suro; ah, sí, la María José Català!), el problema de l'escola valenciana i les possibles solucions se li escapen per totes bandes. És clar que no van nomenar aquesta inspectora d'ascens sospitosament meteòric per les seues qualitats gestores, ni per la lúcida comprensió del món educatiu i l'amor per la pública, sinó, com en la immensa i trista majoria dels casos, per assegurar la degradació rutinària de l'escola i la submissió poruga dels professionals. Ortí no podia ser, no és, cap excepció en un sistema que demana molta estima, molts diners i molta imaginació per recuperar pistonada. El que menys necessita és precisament personatges com ella, polítiques com les del seu govern, venedors de fum que encara es deuen pensar que això pot funcionar a base de retallades, reglamentacions inútils, burocràcia a mansalva, pèrdua de poder adquisitiu dels professionals, tecnificació sense nord i menyspreu al saber humanístic imprescindible per a una bona educació. I anar canviant un escenari d'spaguetti western cada ics temps, sense tocar mai el moll de la qüestió, fins a la desfeta final.

En el fons la vaga està posant en dubte tot el sistema educatiu (i per extensió social) i per això li tenen tanta por. Sens dubte que els ensenyants hauran d'arribar a acords i compromisos amb la Consellera quan aquesta deixe de fer el paperet d'indignada i els tics autoritaris i torne a la mesa de negociació a què la llei l'obliga pel seu càrrec. De moment, el moviment per l'escola pública, amb la solidaritat que està despertant en el conjunt del país, té la paella pel mànec i més en el cas sense precedents de la dimissió massiva d'equips directius. Però, ni Ortí, ni el seu cap de files Pérez Llorca i el PPVox, no volen ni poden arreglar un edifici que amenaça ruïna (i per això prefereixen premiar amb diners públics l'ensenyament privat). No només no tenen cap intenció de fer-ho ni poden concebre des de la seua ideologia l'escola que el País Valencià necessita: és que no diposen dels diners que això exigeix. Al final toparem contra el mur del finançament i de la gestió dels propis recursos i de les opcions polítiques decidides i capaces per dur-ho endavant. I d'això es tracta: és la gran lliçó política d'aquests dies. La lluita per una escola democràtica, de qualitat i valenciana, la dels ensenyants que en peu de vaga continuen educant i llaurant el futur de tots.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 22 de maig de 2026.] 

 

 

 

València: tourists go home

La guerra dels nord-americans al Vietnam (1955-1975) va posar en circulació aquell eslògan de la nostra primeríssima joventut. Yankees go home es va convertir en el principal símbol antiimperialista després de la Segona Guerra Mundial. A l'Amèrica Llatina, on els EUA han tingut històricament el costum de grapejar, posar i llevar governs –i fins segrestar presidents com Maduro, de qui, per cert, no hem tornat a saber res– i practicar sense descans la guerra bruta, la frase va fer fortuna, tot i que allà solen referir-se als yankees com a gringos. El cas és que feia molts anys que no la sentia ni la veia escrita quan en una de les primeres manifestacions multitudinàries pel dret a l'habitatge que es van fer a València milers de joves –sobretot joves– l'entonaren, ara referida als turistes: «Tourists go home».

És veritat que el modern turisme de masses, convertit en plaga universal, és una forma d'imperialisme menys cruent, però imperialisme a fi de comptes. Si fa a penes vint anys València encara restava estàlvia de la invasió turística i era famosa precisament per mantenir-se'n al marge –«el semàfor d'Europa» per als qui l'havien de travessar de camí a qualsevol dels molts Benidorms del país–, el creixement viral dels darrers temps fa impossible el mínim equilibri urbà i està a punt del col·lapse. Passejar pel centre històric i per determinats barris com Russafa s'ha convertit, per als qui ens estimem el lloc on vivim, en una activitat angoixosa i frustrant on a cada pas es viu l'experiència de l'exclusió, l'estranyament i la degradació moral. Ningú no coneix ningú, tothom està obligat a ignorar-se recíprocament. El consum compulsiu d'entreteniment a tant el dia i l'amuntegament inhumà de personal està matant València, que no són els monuments o l'espectacle sinó la sàvia interacció històrica dels habitants amb l'espai on viuen. Un té la sensació que València ha abandonat els valencians. Fa dècades que el PP i els seus adlàters van començar a predicar la voluntat de posar la capital del País Valencià «als mapes», com si fins aleshores haguéssem viscut en terra incògnita. El propòsit era estimular la indústria turística fins a convertir l'espai comú en un gran negoci en mans privades. I a fe que ho han aconseguit. València ja és al mapa, sí, una València massificada fins a l'extenuació, amb lloguers pels núvols que expulsen els seus habitants, territori d'especulació fàcil, terra de xauxa per a treballs precaris i desarrelament, una voràgine sense trellat. València s'ha convertit en la gallina dels ous d'or que la indústria turística, excitada per uns polítics sense escrúpols ni projectes seriosos per al poble, està a punt de matar.

Molt em tem, però, que el problema ha arribat a tals extrems que ja ni una taxa turística adequada a la despesa pública que significa allotjar milions de turistes durant tots els dies de l'any servirà de gran cosa. Una població fantasmagòrica de passavolants sense res més a fer que buscar menjar i beure, gangues i evasió barata, que en la majoria dels casos ni sap on és, ni què s'hi parla, ni vol saber-ho, està envaint els darrers racons d'una ciutat venuda i vençuda. Del turista despistat que consultava un plànol i despertava simpaties i de tant en tant pregutava a algun indígena hem passat a l'autòmat hostil a qui han col·locat en un formiguer. ¿Quin gust deu sentir l'autòmat de veure's voltat de persones com ell en simulacres de restaurants i botigues idèntiques a les del seu país, sense més contacte amb la població autòctona que la relació amb agències de viatges i propietaris de pisos turístics (quan no els atén la veu d'una maquineta) o cambrers servicials que dominen un spanglish de vague sabor local? I qui es crega que el turista tria lliurement i conscient les seues destinacions i els continguts dels seus viatges i no els que li indueixen a acceptar (com en l'Espanya franquista l'elecció s'hi limita a una mena d'1, X o 2), que s'ho faça mirar.

Només ocasionalment, com en aquests dies de marea verda per l'ensenyament públic, el centre de la capital recupera la vitalitat i l'alegre cromatisme de la seua gent, davant la mirada buida d'una gent aliena que no entèn, ni vol entendre, res. «Toruists go home», sí, és el millor que podem fer tots plegats, que descansen els avions i el vaivé incessant dels viatges al no-res, la sobreexplotació dels recursos patrimonials dels pobles, la propagació vírica, el fràgil equilibri ecològic del planeta, la minorització cultural i lingüística dels pobles afectats per la invasió turística. I quan parlen del turisme i la fal·làcies de la riquesa i el treball, recordem-los, amb les xifres en la mà, que la Marina Alta, la més turística de les nostres comarques, és també la més pobra del País Valencià. El mite del turisme benefactor ha de passar per força a millor vida si volem recuperar la ciutat per a la convivència i la democràcia.

 [Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 15 de maig de 2026.] 

 

[Cartell d'una convocatòria de manifestació a València pel dret a l'habitatge.]

 

Desobeïm

Veig les imatges de l'acció d'activistes de les Pussy Riot i de Femen a la Biennal d'Art de Venècia per protestar contra la presència de Rússia i pense en la desobediència civil en la lluita contra les injustícies. Nascudes d'un grup punk de rock o de rock punk (no sé quina denominació s'escau més bé per a elles) de Moscou en 2011, prompte els seus concerts es van convertir en vistosos altaveus pels drets de les dones russes i contra el patriarcat, que representa de meravella el tirà Putin. Algunes de les integrants del grup, que en anglès significa Figa Avalot (altres versions prefereixen Vulva Aldarull), van ser empresonades i d'altres van haver d'exiliar-se. En les seues protestes solen posar-se uns passamuntanyes de color rosa i lluir indumentàries cridaneres. Probablement van influir en el grup gaèlic irlandès de hip-hop Kneecap, que va guanyar celebritat arran de la pel·lícula homònima de Rich Peppiatt de 2024, en el tarannà provocador, la radicalitat reivindicativa i l'ús dels passamuntanyes. A Venècia les Pussy Riot es van manifestar colze amb colze amb militants de Femen. Aquesta organització feminista fundada a la capital ucraïnesa en 2008 per lluitar contra el patriarcat, les dictadures, les institucions religioses i la indústria del sexe, focalitza les seues accions en els torsos nus de les dones pintats amb consignes i els caps coronats de flors de colors intensos. Russes i ucraïneses, doncs, unides en la lluita contra la guerra provocada per Putin i l'elit dirigent russa és un símbol eloqüent en la defensa d'una causa universal i transfronterera feta des de la base. Sobre les unes i les altres no han deixat de caure els controvertits núvols de la sospita, que sempre apareixen en el moment més oportú i que intenten desacreditar no tant les contestatàries com les causes de la contestació. Naturalment que elles no han inventat la desobediència civil –la seua cançó himne es diu precisament «Disobey»–, una pràctica tan antiga com la necessitat i la voluntat de transformació social, però sí que els hem d'atribuir el mèrit de la precisió i espectacularitat de les accions en el món global dels nostres dies. O de les seues performances, que és com d'ençà dels anys seixanta s'anomenen aquestes escenificacions realitzades a la llum pública que a la transgressió artística afegeixen el sentit polític i el desafiament a l'omnipotència del poder. Ni han inventat la desobediència, que en cada època històrica presenta unes formes i continguts –d'Espartac a Rosa Luxemburg, de Rosa Parcks a Xirinachs o el president Torra– ni la seua lluita és incompatible amb les altres, sinó més aviat un bon estímul i exemple. Elles, joves valentes que sovint es juguen la pell amb les seues accions, són altaveu necessari de milions de persones silenciades, i convé no menystenir la seua aportació a les lluites per l'alliberament col·lectiu. És clar que aquest tipus de desobediència no amaga l'efectisme propagandístic ni la voluntat de provocar, però davant la indiferència i la desinformació induïdes pel poder, l'adotzenament i integració de molts moviments que van nàixer per canviar les coses i avui pateixen els efectes de l'esclerosi múltiple, els mètodes de Pussy Riot es revelen com oportuns trampolins de la lluita i la denúncia. El que a persones que compartim les causes de la revolta d'aquestes dones ens desperta simpatia, a d'altres escandalitza i causa repulsió. No plou mai a gust de tothom. Hi ha qui té la pell molt fina quan li toquen els déus i la moral de la conformitat i molt dura davant la impunitat, les injustícies o els genocidis que tenen lloc a la porta de casa.

Veig també aquests dies l'escenari on actuen els membres del Tribunal Suprem espanyol, aquesta vegada pel judici a Ábalos i la resta de lladregots. La primera paraula que em ve al cap, veient els togats i l'inefable Marchena, és mòmies. Recorde la farsa muntada per a l'empresonament dels líders independentistes. Pense també en Pablo Hasél, encara condemnat entre reixes en nom de la llei que sempre s'esbiaixa contra l'enemic o quan la llibertat d'expressió posa en qüestió la naturalesa del poder. Pense en la vaga indefinida d'ensenyants d'aquest dilluns que ve i en els serveis mínims que amenaça d'imposar Maria del Carmen Ortí, la Consellera d'Educació, i en la importància que la vaga tinga el suport decidit de la societat valenciana. Pense en la impunitat dels Trump, Putin o Netanyahu, en Gaza, el Líban o el Golf Pèrsic, en un món a la deriva, assetjat per guerres constants i desigualtats insuportables ballant a la vora de l'abisme i em pregunte quan la desobediència pacífica i massiva es convertirà en un dret tan legítim com necessari dels pobles, en acció coordinada i decisiva.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 7 de maig de 2026.] 

 

 

 

Pel valencià en defensa pròpia!

Aquest és el lema d'enguany per a l'homenatge que cada 1r de Maig l'Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà organitzem al nostre poeta, que va nàixer tal dia com avui de 1917. No crec que calga justificar el sentit i oportunitat de l'eslògan. Hi ha almenys dues formes d'alterar les constants vitals d'un idioma, una cultura i un país i reduir-los a anècdota prescindible per, amb paciència i molta canya, alienar-los i fer-los desaparèixer del mapa. L'absència d'una política decidida que planifique la recuperació d'una llengua que perd usos i parlants és al País Valencià, sota els governs de diferent signe, quasi crònica. Els efectes d'aquest buit, a la llarga, són tan perniciosos com la guerra oberta, però la negligència per inacció pot passar més fàcilment inadvertida. En el fons, ajornant any rere any el projecte de normalització efectiva del valencià se segueix aquella instrucció secreta del fiscal del Consejo de Castilla José Rodrigo Villalpando de 1716: «que se consiga el efecto sin que se note el cuidado». Havien de donar-nos pel sac i que no es notés massa, veges tu. Aquesta ha estat, amb poques excepcions, la tàctica liquidadora també en democràcia. Per la seua banda ultres i conservadors (pel que es veu només de guanys i privilegis), que ara formen en simbiosi per controlar les principals institucions del país, van optar des del primer moment per l'atac explícit i directe als tímids avanços que des dels diversos àmbits de la societat civil el valencià ha experimentat en les darreres dècades. A l'enemic ni aigua, sobretot quan es belluga i avança. Lentament, és cert, per un camí que es presumeix tan llarg i amb el temps i les circumstàncies treballant a la contra, però avança, acumula forces i experiència, organitza noves iniciatives de defensa i promoció de la llengua, augmenta en quantitat i qualitat la producció cultural autòctona, intensifica els contactes i la col·laboració amb els altres països de parla catalana, va superant tòpics i complexos… i un bon etcètera. La guerra oberta contra el valencià ha estat i és encara la principal cortina de fum de l'espanyolisme per veure de tapar les pròpies misèries, incompetències i corrupteles. Malgrat que la catalanofòbia furibunda comença a mostrar signes d'extenuació i ineficiència (com ho demostren la derrota sense pal·liatius en la consulta escolar sobre la llengua vehicular, la mobilització massiva dels centres docents pel valencià o la resposta popular del Correllengua Agermanat) PPVox persisteix en els seus atacs contra la llengua i el país. Potser hi manca el colp de gràcia correctiu de les urnes. Perquè quan no es tenen propostes decents per a un país i s'ha convertit la política en la fórmula més ràpida d'assegurar els negocis, quan s'assumeix, des d'un autoodi que ve de segles, el paper de súbdit que remena les (poques) cireres de la colònia, és fàcil caure en les urpes d'una addicció antivalenciana que ja no es pot dissimular ni amb tot el blau del cel i el mar. No crec que la dreta moderada i democràtica, que ni hi és ni se l'espera ara com ara, assumesca mai un mínim compromís amb la llengua i el país, ja no diguem els fatxes purs i durs del braç en alt. Privats dels consensos bàsics que una societat democràtica necessita per afrontar els grans reptes (i ells mateixos han tractat de dinamitar institucions que com l'AVL mal que bé els representa), i ho són sens dubte la normalització i el futur democràtic del país, no hi ha més remei que picar pedra i fer bona la frase que diu que només el poble salva el poble. Al País Valencià la llengua continua sent una qüestió de classes, una lluita aferrissada en defensa pròpia. I en legítima defensa, no cal dir-ho. Perquè el que s'hi dirimeix al cap i la fi és el dret inalienable del poble valencià a viure en plenitud la seua llengua i la seua cultura, a organitzar cada un dels aspectes de la pròpia vida col·lectiva, a decidir el futur en llibertat.

Això és el que avui (amb permís de la sempre incerta meteorologia) reivindicarem un any més a la Placeta del Fossar alcoiana, enfront del domicili del carrer del Carme on Joan Valls va viure tants anys, entre poemes, flors, banderes i cançons de primavera plena, aplegats per les mateixes «rebel·lies / de l'esperança amb foc de llibertat» de l'insigne poeta. Us hi esperem: per a aquest propòsit hi calen tots els braços.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 1 de maig de 2026.] 

 

 

 [Fotos de Tomàs Tàpia]

 

 

 

Sant Jordi, roses, llibres i manifestacions

Escric aquesta columna el 23 d'abril, Sant Jordi. Després de dies seguits de pujada de temperatures, avui refresca una miqueta i el cel ha amanegut ennuvolat en gran part del país. Sobretot a Catalunya i Alcoi i també a Banyeres de Mariola avui és festa grossa. A Barcelona tindrà lloc durant tot el dia el bell tràfec de llibres i roses, les signatures d'autors i el ball de xifres de vendes, l'afluència massiva de compradors i la transmissió en directe del popular espectacle que convida a mudar-se a consciència, eixir al carrer i efectuar la compra prescriptiva, voluntariosament exercida, de cultura i botànica agermanades. En aquest mateix diari Joan Canela recordava l'origen de la celebració literària de la Diada de Sant Jordi, que sembla que inspirà prompte farà cent anys un editor i periodista valencià establert a la capital catalana, Vicent Clavel, i que de mica en mica va anar evolucionant cap a la festa tal com avui la coneixem. A Alcoi, amb permís del calendari, que desplaça al cap de setmana la celebració dels Moros i Cristians, Sant Jordi és el dia central de la festa, l'endemà de l'esclat de les entrades, una jornada més pausada, elegant i amable, de processons ("El nostre patró / s'ha fet republicà / i en compte de matar moros / ara mata capellans!", coses d'aquells temps) i clavells que es llancen al pas de Sant Jordiet, de dinar protocolari, plena d'excuses per prendre's la vida amb bon humor i alegria. El ritual de les roses i els llibres ha anat guanyant popularitat i admiració internacional (el Dia Internacional del Llibre fou instituït per la UNESCO en 1995 a imitació de la Diada de Sant Jordi) per molt que a més d'un li sobrevinga un atac de laïcisme i demane d'eclipsar el sant més transversal i simpàtic de la catalanitat juntament amb Sant Joan. Eduardo Mendoza i Javier Mariscal, castissos cosmopolites d'arrel castellana, deuen haver guanyat els seus bons diners a compte de la festivitat gojosa del patró d'un país que es veu que no els acaba de fer el pes, els llibres i les roses, però ara en reneguen tot cofois, en nom d'una modernitat postissa ben arrecerada a l'ombra de l'estat protector i la maquinària publicitària que els ha anat a favor durant dècades. És una llàstima que a València i el seu país aquesta diada no acabe de quallar encara tenint en compte que el patró també ho fou de l'antic regne i del Centenar del Gloriós Sant Jordi o Centenar de la Ploma encarregat de custodiar la senyera reial, la de les quatre barres, la milícia urbana desapareguda com tantes coses amb el Decret de Nova Planta. Amb tot, abril és un mes subratllat en roig també per als valencians per la cita del 25, que convida a mobilitzar-se contra les agressions constants a la llengua, la cultura i el país estimulades sobretot pel tàndem PPVox. La commemoració de la batalla d'Almansa –una desfeta que impulsa a la persistència i a un projecte de futur per al País Valencià– es nodrirà enguany de la saba rebel i plena de dignitat del Correllengua Agermanat que entre el 19 d'abril i el 5 de maig recorre els Països Catalans de nord a sud i fins a les Illes Balears i l'Alguer amb una destacada presència de la joventut entre organitzadors i participants. "Contra porcs i lladres", doncs, roses, llibres… i manifestacions. Bones diades!

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el 24 d'abril de 2026.]