diumenge, 28 d’agost de 2022

Bous? Ni a la plaça

Tavernes de la Valldigna s'ha convertit en el primer municipi valencià que prohibeix els bous al carrer. Tot i que segons sembla aquesta tradició ja era poc arrelada al poble, la decisió del govern, encapçalat per l'alcalde de Compromís Sergi González, no deixa de ser valenta i arriscada. I oportuna. Del que no hi ha dubte és que per fi pot obrir-se un debat tan necessari com difícil entre els qui viuen els bous com una festa, un espectacle i una tradició i els qui ho veiem al capdavall com una simple salvatjada. Hi ha tradicions que maten (mai millor dit: sis persones n'han resultat mortes aquest estiu) i que mereixerien atènyer la condició de document antropològic ben custodiat en el museu corresponent. La capacitat d'una societat per adaptar les tradicions culturals als temps i la sensibilitat moderns o d'abandonar-les quan convé diu molt del nivell de maduresa i civisme. Dissortadament les festes populars, en les quals cal emmarcar els correbous, sota l'aparença de restar al marge de les disputes polítiques i els conflictes socials, sovint no són més que la seua expressió més nítida. El pa i el circ romans (històricaments circ que pa) han estat i són mètodes molt eficaços per esmortir les pulsions contestatàries de la població. Si el franquisme va dur fins a extrems escandalosos el control social de les festes populars i la seua capacitat d'alienació col·lectiva, no sempre la subsegüent democràcia ha avançat molt en aquest terreny. La mateixa existència dels bous al carrer o alguns altres entreteniments de l'Espanya profunda com perseguir un bou fins a matar-lo a llançades o despenyar una cabra o un ase des de dalt d'un campanar són consentits i promoguts per l'autoritat competent quan convé al seu interès polític. No cal anar-se'n a exemples tan luctuosos com els suara citats. Molts aspectes dels espectacles esportius que corona el futbol són l'evidència palpable i sofrible d'aquesta capacitat d'hegemonia i domini social. Però per bé que el futbol, posem per cas, dona molta vitamina a l'embrutiment del personal, convindrem que va representar en el seu moment i en la seua fulminant expansió un pas civilitzador contra l'addicció hispànica al bou. Però com que els vicis, grans o petits, no solen ser excloents, heus ací les basques i parèntesis estivals, amb festes patronals i saragata assegurada a tot arreu, enmig d'un buit que s'ha d'omplir com siga mentre no es reprenga la lliga. Per exemple amollant bous al carrer (a voltes a la mar) o embolant-los perquè a joves i no tan joves (però no dones, dada que corrobora la crueltat innecessària d'aquest joc infèrtil i perillós que són els bous) els puge a cent l'adrenalina i puguen exhibir els seus atributs masculins i el seu valor enmig de la plaça pública. El debat sobre aquest tema, tanmateix, té moltes paperetes per convertir-se en un atzucac on les passions s'enfronten i desapareixen la raó, el trellat o l'interès públic. Hi avançarem, sens dubte, en l'erradicació d'aquests i altres usos cruels i ancestrals, però costarà deu i ajuda. En el rerefons de tot hi ha l'exaltació de la fiesta nacional i l'art de la tauromàquia, amb la retransmissió puntual dels encierros santferminencs, les corregudes i tota la pesca de rància parafernàlia. De vegades les mateixes raons d'estat han impedit o entorpit la decisió sobirana dels pobles, per exemple de Catalunya quan va prohibir els bous. Mamprendre la gestió directa de la festes populars tot promocionant els elements culturals alliberadors i les millors alternatives lúdiques a la barbàrie, per molt tradicional i nostrada que siga, és l'única manera d'arrancar la festa de les urpes de la narcosi i l'alienació i de retornar-li el sentit de celebració vital i exaltació col·lectiva. De moment, celebrem i imitem l'exemple de Tavernes de la Valldigna.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 26 d'agost de 2022.]

 

                                   [Un nou ferit greu per l'enganxada d'una vaqueta a la pedania alacantina del Moralet.]

 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada