En la cèlebre novel·la The Road (2006), portada al cinema en 2009, l'escriptor nord-americà Cormac McCarthy descriu un futur apocalíptic en què milers d'incendis cremen sense cessar i ho devasten tot. De la ciència ficció, de vegades tan cruelment verídica, a la realitat s'hi pot passar en un tres i no res. A diferència del que passa en la novel·la o el cinema, el malson de la tragèdia en la vida real no es dissipa o atenua quan tanquem el llibre o s'apaga la pantalla. El pas del foc real hi deixa un paisatge de desolació que durarà molt de temps, una ferida que costarà cicatritzar, un futur incert presidit per la por al retorn de les flames. En uns pocs dies els incendis originats a la Vall d'Ebo, Begís i les Useres han cremat unes 34.000 hectàrees de la Marina, el Comtat, la Safor, l'Alt Palància i el Maestrat i amenaçat de propagar-se per les comarques limítrofes. La catàstrofe dels incendis estivals que patim des de fa dècades ha atès enguany proporcions gegantines. El mateix foc que ens dona vida i que la generositat tràgica de Prometeu va regalar-nos, ens destrueix. Cruel ironia per a apassionats del foc com els valencians, que ens en servim joiosos en falles, alardos, traques, pirotècnies vàries, dimonis i correfocs, fogueres de Sant Joan i Sant Antoni, mascletades i cordades i fins per coronar salvatgement les banyes de pobres bous, potser per celebrar que el dominem i que gràcies a ell, origen de la llum i la calor, font de la vida, mal que bé continuem rodant. Però els focs rituals, ironies a banda, són al capdavall el contrari dels incendis, genets desbocats de la mort. Si hi ha sequera perquè n'hi ha, si plou amb ganes com enguany per primavera, perquè el sotabosc que més tard s'assecarà és aliment ideal per a les flames voraces.
Però el foc que destrueix el país des de fa tants anys no és càstig dels déus, ni broma del destí ni venjança de la (puta) mare natura, sinó en la majoria dels casos (sens dubte en el que ara ens ocupa) conseqüència de la nostra activitat. O de la nostra inactivitat. És a dir, que esmerçant-hi tots els esforços possibles i necessaris, podríem evitar-lo o eliminar almenys moltes de les causes que el fan cada colp més extens i letal. L'ou i la gallina, causes i efectes, hi van alhora i de la mà. Ara plorem de tristesa, ràbia i impotència, però les llàgrimes no apaguen incendis. Passat el dol, cal que la defensa del medi natural, del nostre país i de la nostra gent i, per tant, la possibilitat d'un País Valencià projectat de manera digna i justa cap al futur, ocupe el centre dels esforços col·lectius. Ací, evidentment, toquem l'os que els experts o els observadors més perspicaços i l'experiència acumulada assenyalen com a causes principals de la desertització: la massificació turística que obliga a destinar gran part dels escassos recursos humans i econòmics al seu servei i que ha destruït, seguint la llei de la selva, és a dir, del capital, gran part del territori. Aquest model, alimentat en detriment de la petita i mitjana empresa i, sobretot, de l'agricultura i la ramaderia autòctones, ha provocat el despoblament rural, el mateix que exaltem de boqueta i enyorem en els millors somnis idíl·lics i serveix de reclam per una indústria insaciable que mata la gallina dels ous d'or. De tots depén reconduir un model social i productiu que porta directament a les flames.
Extingits els focs, és l'hora d'avaluar l'abast dels fracassos, d'assenyalar l'arrel d'un problema en què ens juguem la vida, la pervivència. ¿Hi comptem amb prou mitjans econòmics i humans, amb els protocols adequats, els estudis pertinents, les polítiques de prevenció necessàries? ¿Serveix de res alertar sobre el canvi climàtic si no s'hi posen els mitjans per combatre'l? ¿Ens beneficia l'ecologisme políticament correcte, la santificació del reciclatge i les energies renovables i tota aquesta faramalla si en la majoria dels casos només és pur simulacre per complir amb l'expedient? ¿Per a què volem una Conselleria d'Agricultura, Desenvolupament Rural (déu meu, de desenvolupament rural!), Emergència Climàtica i Transició Ecològica (molta roba i poc sabó) impotent davant les flames i desapareguda en combat (dada que si es verifica hauria de suposar la destitució immediata de Mireia Mollà) si no elaborem l'alternativa al model turístic i depredador, si és Mercadona, posem per cas, qui imposa els preus que ofeguen el llaurador? No, les llàgrimes impotents i la tristesa no ens salvaran de les flames. Ni podem esperar que des del Ministeri de torn o la Conselleria de tal ens ploga el mannà. Hem de poder disposar dels propis recursos per a un problema que només a nosaltres ens afecta i incumbeix, hem d'autocentrar-nos i practicar sense titubejos l'autodefensa, la solidaritat i l'orgull col·lectius, decidir el país que volem ser.
És difícil aquests dies no veure en el foc que avui assola el país la metàfora d'una destrucció de més ampli abast, la de la pròpia cultura i llengua, la d'unes formes de vida específiques, la d'un poble diferenciat que ha perviscut durant segles en la seua terra i ha ordenat el seu paisatge d'una forma senzilla i eficaç que ara trobem a faltar. La pervivència i futur de la nostra cultura està íntimament lligada a la defensa del nostre entorn natural i social, el nostre dret inalienable a autogovernar-nos i assegurar la dignitat de les nostres formes de vida. No s'hi val a badar aquesta vegada perquè sabem que ningú no ens traurà les castanyes del foc. Aprenguem-ne d'una vegada per totes la lliçó, combatem decididament la destrucció anunciada d'un país, el nostre.
[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 19 d'agost de 2022.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada