Amb tinta blanca. La poesia de Josep M. Sala-Valldaura, Jad Hatem i Marie-Claire Zimmermann. Edició de Nathalie Bittoun-Debruyne. Col·lecció d'Assaig Argent Viu, núm. 163. Pagès editors, Lleida, 2021.
· · ·
Que Josep M. Sala-Valldaura (Gironella, 1947) és un dels grans poetes de la literatura catalana –i "qui diu foc diu flama": un gran de la poesia de qualssevol temps, latitud, llengua i país– poc ho dubtarà qui faça el recorregut per una obra estesa al llarg de 47 anys i una vintena de poemaris, inclosos tres de pensats per a infants. Només en els vint-i-dos anys ben comptats que portem de segle n'ha donat a conèixer set, alguns dels més representatius, autèntiques obres mestres: Vidre fumat (2004), El cigne cec (2005), Flors i carboni (2008), Daltabaix (2012), Gota a gota (2014), l'antologia Concert d'esferes 1975-2016 (2017) i Coordenades (2018). Ja fa temps, doncs, que se li hauria d'haver reconegut al poeta un lloc central en la nostra literatura. Però el país no sols és petit sinó sovint també gasiu, causa i efecte d'una certa petitesa. Els temps, ja se sap, són adversos per als discrets i silenciosos que viuen lluny de les bambolines i aliens als flaixos mediàtics, la tómbola de la cridòria i el ball de bastons en la lluita per un poder més o menys ridícul. Sempre deu haver estat així. Sumem-hi, però, l'altre gran cabal de la seua producció, el dedicat als estudis literaris i l'assaig. L'emblemàtic Darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979) fet a quatre mans amb Vicenç Altaió en 1980 té continuïtat en Mig segle de poesia catalana. Del maig del 68 al 2018 (2018), signat també pels dos poetes. Poc abans, en 2015, va publicar La poesia catalana i el silenci i en 2021 Cartes d'un poeta gran. Llibre (de) bord, obra que s'inspira en les cèlebres cartes de Rilke i que tot amant de la poesia hauria de llegir. Finalment, com l'eco d'aquell silenci que va escandallar en l'assaig citat i que és primordial en la seua producció poètica, ve el llibre que ressenyem ací, que en certa manera combat l'altre silenci, el provocat pel soroll. Poeta, assagista, narrador, professor universitari, traductor i estudiós i divulgador de la literatura, Josep M. Sala-Valldaura és un intel·lectual de primera línia de trajectòria i dimensions poc usuals.
Escriu l'autor en Vidre fumat, "L'escriptura negra desvetlla amb tinta / la lletra blanca del silenci", font del títol del volum on Nathalie Bittoun-Debruyne, editora que escriu també el magnífic pròleg i signa la traducció del segon assaig, aplega dos molt interessants estudis sobre la poesia de Sala-Valldaura; el de Marie-Claire Zimmermann, anomenat Lectura, pas a pas, de cinc llibres de poemes de Josep M. Sala-Valldaura, i el de Jad Hatem, La poesia de Josep M. Sala-Valldaura. El silenci i el seu verb. El de la catedràtica de Llengua i Literatura Catalana de la Sorbona, avui emèrita, que fou també directora del Centre d'Études Catalanes d'aquella universitat i ha escrit un centenar de treballs sobre Ausiàs March i la poesia contemporània, apama des d'una perspectiva filològica els poemaris El cigne cec, Vidre fumat, Daltabaix, Gota a gota i Coordenades, que es corresponen amb els epígrafs La bellesa del joc poètic, La celebració del llenguatge, Dolors humans, sofriments i fe en l'escriptura poètica, La pluralitat de l'aigua en poesia i L'enllaç entre vida i poesia respectivament.
Més breu i dens, i de lectura més exigent per a un lector no especialitzat en els camps del pensament, l'assaig de Jad Hatem, Catedràtic de Filosofia i Literatura de la Universitat Saint-Joseph de Beirut, explora els límits entre filosofia, poesia i religió en relació amb l'obra de Sala-Valldaura. A tal efecte parteix de tres poemes del poeta per corroborar "que el silenci que és plenitud habita el poema […] i que Josep Maria Sala-Valldaura […] ha sabut compondre tres excepcionals poemes del silenci […], sense que la profunditat sacrifiqués la claredat i tot anant de dret cap a l'essencial". Els títols dels capítols en què es divideix l'assaig de Jad Hatem ens acosten a les seues tesis: Déu, el silenci i la paraula, El mutisme de Déu i els llavis del món i El verb. D'altra banda, els poemes que fonamenten l'anàlisi són, respectivament, "Possiblement, el desert existeix", de Passeig de dins (1992), "Déu és mut però parlen les paraules", de Vidre fumat, i "Amb un farcell taquicàrdic de fonemes", de Daltabaix.
Partint de coordenades i mètodes molt distints i de camps d'estudi i treball també ben específics, els dos assaigs es complementen i ens acosten molt bé al moll de l'os de la poesia de Sala-Valldaura, a l'excepcionalitat de la seua qualitat i a la coherent exigència d'una trajectòria intel·lectual ben fructífera. Una cita de Descartes que ens ve de la mà de Jad Hatem podria condensar el sentit últim de la poesia: "Tenim dins nostre semences de ciència, com hi ha espurnes en un sílex; els filòsofs les extrauen fent servir la raó, els poetes les fan brollar amb la imaginació, i encara més brillants". Per concloure, amb el filòsof libanès, que cal "considerar la veritat en la plena manifestació de la bellesa i, més encara, perquè es tracta de veritat de l'ànima i de bellesa de l'esperit". En això consisteix l'alè del silenci de la magnífica poesia de Josep Maria Sala-Valldaura.
[Publicat a La Veu dels Llibres el 23 de juliol de 2022.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada