Valls

El cantautor alcoià Hugo Mas acaba de traure nou disc, la qual cosa sempre és una bona notícia per als amants de la cançó i la poesia. Malgrat l'impuls creatiu que defineix bé la trajectòria d'aquest artista, no és fàcil compondre cançons, gravar discos, escriure guions i poesia, fer d'actor i director de cinema, actuar en directe i alhora dedicar-te amb passió a la professió que constitueix la teua font d'ingressos, l'enginyeria forestal i l'entomologia, que entre d'altres coses et duu constantment amunt i avall per Europa a fer conferències i coordinar polítiques de prevenció de plagues i preservació forestal. I no és gens fàcil si, a més a més, tens família, dona i tres fills, i uns pares que comencen a tenir una edat. D'aquest bon amic, però, sempre m'ha sorprès precisament la tranquil·litat amb què gestiona la complexitat, que mai no és motiu de queixa sinó de satisfacció, amb l'orgull indissimulat dels qui saben que es llauren tothora el camí que recorren. Una de les claus d'aquesta manera de fer diria que rau en l'equilibri que suposa la formació científica combinada amb una sensibilitat artística extraordinària. El que per a molts implica una contradicció insuportable entre l'obligació i la devoció Hugo Mas ho resol de manera natural i enriquidora, potser perquè aquesta distinció simplement no té cap raó de ser per a ell. Compondre cançons o poemes deu consistir al capdavall en una capacitat d'observació i recerca tan metòdica, complexa i apassionant com l'elaboració de trampes per a coleòpters i l'aprofitament de les troballes de laboratori en què fonamentar la protecció dels boscos. Potser hem fet un gra massa de la professionalitat dels artistes, en un país de tantes mancances i arrossegats pel productivisme que converteix la creació cultural en simple mercaderia, i per tant sotmesa a les lleis del mercat, del més fort i del campe qui puga. I oblidem, com afirmava el dramaturg rus Vsévolod Meierhold, que cal fer-se pagar per produir l'art que ells volen que faces, però que sovint t'ho has de pagar per fer l'art que tu vols fer. Aquest principi elemental, que en els temps que corren al País Valencià és de rabiosa actualitat i cobra el seu ple sentit aplicat a projectes col·lectius, explicaria en part la manera pausada, meditada i tranquil·la com Hugo Mas va eixamplant en profunditat i alçada la seua obra artística, pluridisciplinària i compromesa amb el rigor i la responsabilitat política.

Però parlàvem de Valls, el disc que Hugo Mas acaba de gravar amb vuit poemes musicats i cantats per ell mateix del seu paisà, el poeta Joan Valls i Jordà (1917-1989), amb arranjaments de Vicent Colonques, el pianista del trio jazzístic BRON que completen Tico Porcar a la bateria i Matt Baker al baríton i al contrabaix. Projecte llargament covat, el resultat musical és fidel als principis acústics de l'autor i a les seues demostrades aptituds vocals i interpretatives, però alhora s'adapta bé a les característiques de la banda que l'acompanya i a la naturalesa poètica dels textos de Valls. L'integren, ja ho hem dit, vuit peces que pertanyen a dos dels llibres més importants del poeta, Anys i paranys (1985) i Quadern vermell (1986), que juntament amb el pòstum La rosa quotidiana (1990) constitueixen el genuí testament poètic del "millor poeta del carrer del Carme", com irònicament li agradava definir-se. Amb el nou disc, que ve precedit pels àlbums Hugo Mas (2010), Wegener (amb els Arthur Caravan, 2014), Pentàpolis (2015) i Ethiopiques / Bum Bum Bum (2017), Hugo Mas traça una línia de continuïtat amb els seus paisans Francesc Moisés i Jordi Gil, que en els anys vuitanta i noranta van musicar poemes de Joan Valls, i obri alhora la seua poesia cap a nous universos sonors. En boca de l'Hugo els poemes comencen sent xiuxiuejats més que recitats, zelosos de l'espai d'intimitat que la poesia sembla reclamar com una confessió a cau d'orella per acabar, en un in crescendo molt de la casa, cantats gairebé a crits, empesos pel vendaval de la veu poderosa de l'intèrpret. Per bé que el treball respon –com no podia ser altrament– a una lectura molt personal del món de Valls, la delicadesa i respecte amb què Hugo els ha tractats transmeten bé l'esperit poètic, ple d'ofici, maduresa i sensibilitat social, de l'autor d'Alcoi. Amb el nou lliurament Hugo Mas no solament fa un decidit pas avant en la seua trajectòria artística sinó que contribueix de manera magnífica al coneixement d'un dels poetes més importants de la lírica catalana de tots els temps, encara avui tristament relegat a la zona de penombra a què la ignorància, la gasiveria i l'obsessiu monocultiu cultural valencià condemnen algunes veus autèntiques molt valuoses. És hora d'obrir la finestra i respirar l'aire nou de Valls.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 1 de març de 2024.]