La cortina de fum de la è

Vaja per endavant el meu respecte als discrepants de tota mena, inclosos els filòlegs i acadèmics de tal o tal altre credo o institució. Les llengües són fenòmens vius, en constant evolució, i sempre falten mans per agafar una realitat tan esmunyedissa, com esmunyedís és tot allò que afecta la humana condició. Però la llengua, qualsevol llengua, molt més que un simple objecte d'estudi apassionant i inabastable és la principal eina de comunicació del poble que l'usa, el seu tret identitari per excel·lència, la fixadora d'uns límits que marquen la igualtat i la diferència respecte d'altres pobles, lligam i dipòsit històric d'una cultura, de la continuïtat d'una comunitat lingüística a través del temps i de l'espai. Això vol dir que les pretensions científiques, necessàries i fins imprescindibles, de la filologia –com de qualsevol ciència humana si més no– no poden esquivar la part subjectiva, humana, de visió del món, de posicionament polític, dels qui s'hi dediquen, siguen acadèmics d'alta gamma o simples aficionats. En una societat normal (entenguem-nos, aquella en què la llengua pròpia compleix totes les funcions comunicatives en tots els àmbits d'ús), les disquisicions i discrepàncies filològiques i gramaticals rarament transcendeixen de portes enfora. Ens assabentem que la darrera edició d'un diccionari de referència ha incorporat unes paraules noves i ha ampliat les accepcions d'algun mot o que l'entitat encarregada de la normativa ha fet públic un dictamen que suprimeix un accent on sempre l'havíem escrit. Doncs molt bé i què mana: la vida continua. En una comunitat lingüística normal.

¿Però i en una que viu o sobreviu enmig d'un conflicte lingüístic, amb els usos i els espais públics i privats sotmesos a un retraïment històric per la pressió d'una altra llengua dominant i emmarcada en un context de dependència política i colonial? Llavors, qualsevol discrepància, per insignificant que siga (i insignificant, fora de l'esfera estrictament simbòlica i difícil d'entendre si no és per manies personals, em sembla voler canviar València per Valéncia), té una dimensió política indubtable i no gens innocent. La ignorància del vessant sociolingüístic de les propostes gramaticals i filològiques és un frau científic en tota regla. La discrepància i el debat necessaris es converteixen llavors, en la concreció pràctica de les propostes, en una veritable cortina de fum o, pitjor encara, en un element negatiu per a la recuperació de la llengua que es declara defensar o purificar, o fixar en la seua autenticitat, o acostar a la pronúncia real dels seus parlants. Perquè les normes, sobretot les ortogràfiques, són de caràcter convencional en totes les llengües i no hi ha gramàtica capaç d'encabir la infinita gamma de les realitzacions pràctiques en cada variant i en cada parlant. Són, per entendre'ns, el fonament d'un estàndard, imprescindible per garantir l'estabilitat lingüística necessària i la seua funció de model referencial superposat a totes les variants i tots els usuaris. ¿Que majoritàriament els valencians tendim a articular amb e tancada el nom de la capital, València, ves a saber si per influència del castellà, mentre que obrim clarament aquesta mateixa e en casos similars? I quin és el problema? També pronunciem tancades però, perquè i què o fem desaparèixer la p de compte o exempt o diem eixèrcit o aixina i fins entonces. Els exemples serien inacabables. Per acostar-nos a la presumpta parla popular, quins seran els límits de les futures reformes i propostes ortogràfiques? ¿Quines proves té l'acadèmic Abelard Saragossà que el pretès acostament a les pronúncies i formes populars (que això sol anar per pobles, barris i fins per cases), que es remunta almenys a la Renaixença, haja aconseguit en el passat una major adhesió al valencià per part del conjunt de la població? ¿És el problema de l'accentuació, entre d'altres de possibles de l'àmbit normatiu, el que realment determina l'avanç o el retrocés en termes socials d'una llengua? Algú pot creure's aquest conte?

Perquè és ací on les maniobres reformadores de normes com la que ens ocupa se'ns revelen com una veritable cortina de fum, un brindis al sol d'una inutilitat palmària, o pitjor, d'una utilitat que només pot servir la causa dels enemics del valencià: embolicar la troca, disfressar els autèntics problemes, subratllar els matisos localistes a costa de la solidesa i unitat de les formes més generals. Situats, a més a més, en el context de l'enèsima croada contra el valencià del tàndem PPVox, el canvi d'accent de la capital valenciana és un intent més de dividir-nos i afeblir-nos, ni que només siga en el terreny simbòlic, que té la seua importància. Que l'exprofessor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València i actual membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Abelard Saragossà, aprofite la rebolica per veure coronada la seua tesi i es preste a posar una pàtina d'honorabilitat científica en l'escut d'armes dels enemics del valencià, és molt més que contribuir a fer més alta la columna de fum que ens impedeix avançar i molt més que l'expressió del dret a la discrepància: és abraçar la causa de l'opressor per fondre-s'hi. És tal vegada aquell vell conte que sempre s'escriu a l'ombra del poder més espuri, la fam i les ganes de menjar de ser coseta, misèria i companyia. Doncs molt bé i què mana: la vida continua tan oberta com sempre.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 28 de març de 2025.]