Als llibres, com a tantes coses, un hi arriba quan arriba. Vull dir, perquè no semble una simple obvietat, que certs descobriments es donen no tant per l'impuls de la pròpia voluntat com per imponderables de tota mena, l'atzar si ho preferiu. Octavio Paz deia que tota trobada és una cita, i d'aquest manera l'escriptor mexicà suggereix la idea que una certa predeterminació ens lliga als esdeveniments: vistos així, ja no respondrien als tombs de la fortuna sinó als del destí, no menys capriciós. Fa bonic, no dic que no, però despullada la frase del seu vel poètic, no crec que el futur s'estiga allà plegat de braços esperant que hi arribem, com una teranyina on tard o d'hora hi ha de caure la mosca. Més aviat sovint veig la vida com un tren que travessa la vastitud d'un paisatge. El viatger mira per la finestra (que alhora reflecteix tènuement la pròpia imatge), repara en certs detalls de l'exterior, és capaç d'assaborir per uns instants la bellesa d'un cel lluminós, una arbreda, un poblet penjat dalt la muntanya, l'oneig sinuós d'un camp de blat. Però tot va quedant arrere, impossible abastar-ho amb un colp d'ull. Aquest trànsit a través del que sembla quiet (i que no ho és mai) i aquesta mirada fugaç i parcial és en bona part responsable d'una nostàlgia incurable.
Coneixia de nom Albert Sánchez Piñol, és clar, des de feia molts anys, però encara no n'havia llegit res. Malgrat l'èxit que havien assolit les seues novel·les. O precisament per això. Poc adepte a les novetats amb què el mercat literari propaga els seus productes, quasi sempre tinc prou i massa amb les obres que han superat la prova del cotó del temps, els corrents i les modes, els clubs i les capelletes. En l'aforisme "L’èxit és sempre sospitós. Sobretot el dels altres" vaig tractar d'expressar irònicament aquest meu prejudici, que sens dubte afecta molts altres escriptors i no escriptors. Però entre la addicció acrítica a les ofertes de fira, taulell i aparador i l'escepticisme, un xic amarg, de la desconfiança aplicada per principi, bé deu haver-hi un equilibri. Que és el que pot restablir la lectura, l'única eina capaç de ponderar la qualitat d'una obra literària i l'escaiença en termes culturals i artístics del seu èxit. I així és com vaig arribar fa unes setmanes al feliç país de Les tenebres del cor –feliç en tant que festa de la paraula, la sensibilitat i la intel·ligència–, una altra de les troballes que m'han arribat en els darrers temps per combatre amb força i en bona hora les meues conviccions, és a dir, els meus prejudicis, segons l'encertada fórmula de Joan Fuster. El llibre de Sánchez Piñol és una rara avis de la literatura i alena en un territori de frontera que m'estime especialment, el que viu a cavall entre l'assaig, la narració i, tot sovint, la poesia. La reflexió antropològica (l'autor fou abans antropòleg i africanista que narrador) sobre el mite dels "pigmeus" i la informació sobre els investigadors que s'hi van acostar, una història de fracassos clamorosos i d'algunes lliçons impagables, s'hi combina amb el relat de les pròpies experiències a la selva congolesa en la dècada dels 90 del passat segle. Si l'antropologia és sempre un camp fèrtil per pensar-nos com a persones i comprendre i estimar la diversitat, és especialment "útil" quan es proposa abordar aspectes com el de la identitat i les diferències dels grups humans. Lluny dels foscos interessos i els paràmetres del colonialisme, històric i tristament actual, el despullament del mite d'origen homèric del "pigmeu" (sempre entre cometes) és hàbilment assajat per l'autor per acostar-nos a la complexitat del que anomena la hiperalteritat. Comprendre i estimar una cultura com la dels mbutis de la selva congolesa ens situa en el lloc candent de les identitats humanes, del respecte i la igualtat, de la lluita contra els discursos supremacistes del colonialisme. Capgirant el títol de la famosa novel·la de Joseph Conrad, Sánchez Piñol sembla suggerir-nos que les tenebres tenen més a veure amb la ignorància i els prejudicis, la misèria i l'opressió que nien al cor dels homes que no pas amb les característiques d'una terra o d'un paisatge, els càstigs divins o els fats més tràgics. El moviment del tren dificulta la percepció del passatge i fins i tot la transfigura. Així té més valor la tenacitat i la lucidesa de l'observació. Les tenebres del cor és un llibre meravellós en tots els sentits. Potser sí que la troballa era una cita destinada a fer-me més amable aquesta primavera. Córrec a buscar un altre llibre de l'autor.
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el dissabte 18 d'abril de 2025.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada